OPINIÓ
Aquesta setmana estava corregint els exercicis d’un curs que estic impartint per al personal docent sobre micro masclismes i vaig trobar dos exercicis que em van causar molt dolor.
El primer d’ells era d’una alumna d’uns cinquanta anys i en ell relatava com el seu pare havia abusat de la seva mare i d’ella durant la seva infància i com s’havia sentit sola i desemparada. No podia recórrer a la seva pròpia mare perquè l’emparés perquè es trobava en la mateixa situació i quan li ho va explicar, només va donar-li per única resposta “Som dones i ells es comporten així habitualment. És la seva naturalesa “.
Aquesta dona, llavors nena, va haver d’aguantar que el seu pare es fiqués al seu llit durant anys fins que va poder escapar del seu poble perquè va trobar treball en una cafeteria que li va permetre independitzar-se i pagar-se una matrícula universitària i, d’aquesta manera, poder estudiar una carrera compatibilitzant feina i estudis.
La pitjor part, pel que es veu, se la va endur la seva mare, a qui el salvatge del seu marit li va fer pagar la fugida de la filla de tots dos amb pallisses i violacions sistematitzades fins que la va matar en una de les pallisses. Però ningú es va estranyar. Tothom ho sabia i ningú va fer res.
La meua alumna, pel que relata, mai va tornar a veure el seu pare. No va anar ni al funeral de la seva pròpia mare per tal de no veure’l. Després va assistir en solitari al cementiri i es va acomiadar d’ella en la més estricta soledat.
Avui és una professora il·lusionada per ensenyar al seu alumnat com la història ha negat la presència de les dones i com n’és de necessària la reivindicació de la seva memòria històrica. Ha descobert que els homes no són bèsties com el seu pare, qui ja va morir i de qui no va voler acomiadar-se, i és mare d’una filla i un fill a qui educa com a ciutadania lliure i respectuosa amb tothom, sobretot amb les dones més vulnerables tinguin l’origen que tinguin.
El segon cas és similar, encara que agreujat amb una germana amb diversitat intel·lectual de qui també abusava el pare i que va morir a conseqüència d’una hemorràgia vaginal no atesa a temps. Aquell “accident silenciat” tot just estrenada la democràcia va fer despertar en la meva alumna la necessitat de fugir de la vila i de la seva família. En aquest cas no hi havia mare ja que “va morir” al poc temps de néixer la seva germana menor amb diversitat intel·lectual a la qual ella va cuidar durant anys. Encara que ella sospita que va ser com a conseqüència d’una pallissa o una violació del seu pare quan encara estava convalescent de la quarantena del part.
Avui la meva alumna és una ciutadana lliure que va decidir no casar-se i viure la seva vida plenament i ensenyar a les seues alumnes a dir NO quan es produeixin aquest tipus de situacions.
Són dos casos en els què les dones, des de la intimitat dels exercicis que només jo puc veure, i amb la garantia de la confidencialitat de dades, es confessen i m’expliquen les seves vivències. Ni molt menys són els únics, però sí els més recents.
Històries de superació personal del dolor i la desprotecció a què totes dues es van enfrontar i que ens permeten analitzar les conseqüències desconegudes de les violències masclistes més perverses i ocultes per qüestions familiars. L’abús i la violació sistemàtica de nenes, joves i dones dins el “paraigua protector” de la família que, segur, es continuaran donant en el si de moltes famílies del món, sense que pràcticament ningú les pugui ajudar a sortir dels seus inferns particulars.
Aquest tipus d’exercicis en els quals se’ls dóna a l’alumnat la possibilitat de treure part de les seves experiències, permet en alguns casos, veure quina era la realitat fa només uns anys a les nostres societats anomenades, fins i tot llavors, “avançades”. Les dones, i filles fins i tot, a disposició permanent dels seus progenitors que no diferenciaven en si eren menors o amb diversitats funcionals o no. Només veien un “element” per saciar el seu plaer a qualsevol hora i en qualsevol situació.
Afortunadament, alguna cosa ha canviat en els últims anys i el feminisme ha aconseguit que es reconeguin i castiguin aquestes situacions que avui dia estarien penades.
Des del moviment feminista es busca el ple reconeixement de les dones com a subjectes de ple dret, amb els seus plens drets de ciutadania i, entre ells el d’una vida digna i lliure de violències masclistes de tot tipus. La resta dels discursos no em representa per a res. I a tu?
