OPINIÓ
Havia de fer una ressenya del llibre de Sònia Moll: Beneïda sigui la serp, és a dir, una exposició més o menys objectiva i equànime d’aquest recull d’articles. A La Independent diuen que hi ha massa opinió i a mi ja m’agrada jugar a ser periodista. D’acord. Però amb la Sònia no puc.
Perquè som amigues? Bé, tampoc no som íntimes. Hem compartit escenaris poètics i un cop vam fer unes braves (les amigues que mengen braves unides romanen unides?). Ens apreciem i ens seguim. Ja em va impactar el seu primer poemari Non si male nunc (Viena edicions, 2008), em vaig embarcar amb ella a Creixen malgrat tot les tulipes (Viena edicions, 2013) i quan m’arriba Catorze edicions, el primer que busco són les seves petites perles que es publiquen també al bloc La vida té vida pròpia.
No la coneixia en aquesta faceta d’opinòloga i confesso que no m’ha sobtat gens ni mica veure que també aquí hi ha poesia. Però no puc fer una ressenya a l’ús perquè em sento massa implicada en els seus comentaris, la seva visió de temes tan diversos i a l’hora tan propers. Tants punts de concordança, tantes idees, sentiments, experiències compartides, que, fins i tot, m’esgarrifa; ens haurà creat alguna mena de llaç consanguini aquella tapa de braves? Va, no m’ho tingueu en compte, no puc evitar la brometa. Si fes una ressenya a l’ús, tampoc podria dir gaire més i millor del que Montse Santolino expressa en un pròleg que traspua afecte i sinceritat a parts iguals (no, no sempre van de la mà). O potser sí, podria afegir que els seus escrits són addictius, que funcionen com un bàlsam i que tenen el poder sanador de la paraula.
Al col·loqui que va tenir lloc el passat 20 de setembre al Teatre Akadèmia després de veure l’obra d’Albert Tola Sarab (que us recomano de tot cor), es va plantejar si la poesia ens pot salvar o no, amb diversitat d’opinions, tot i que un ampli sector del públic volíem creure que sí. La primera intervenció va apostar pel no rotund i crec que això va incomodar no tant per l’assenyada argumentació com per la desil·lusió que va generar. Algú va apuntar que és “un arma cargada de futuro” i es van sentir sospirs de qui no es consola…; i algú més (crec que jo mateixa) va dir que funciona com els diners, no donen la felicitat però ajuden molt, i es van alliberar uns quants somriures d’alleujament.
Però és que encara no m’havia arribat aquesta beneïda serp, perquè si l’hagués tingut ja a les mans i davant els ulls, hauria estat molt més contundent. Una paraula teva pot bastar per sanar-me, i tant que sí! Saber que algú, des d’on sigui que ho fa, troba les mots justes per dir el que tu penses o sents o ambdues coses alhora, pinta amb frases precises els teus mateixos escenaris, reclama amb rabiosa poesia el que tu, des de la teva comoditat de comarques, ja no tens ni forces per reclamar o embolcalla amorosament instants, imatges, emocions, cartografies, espais, dols i ràbies comunes… ja ho crec que et pot salvar.
Llegir Sònia Moll Gamboa em reconforta, ho dic amb l’orgull de sentir-me dins les seves amistats encara que sigui de segona o tercera fila, però amb possibilitat de braves; em fa sentir, potser una cosa tan simplista com que les penes compartides en són menys i, per sobre de tot, em desperta una esperança que per moments s’arronsa i desapareix del tot només posar les notícies.
Llegiu-la, seguiu-la, deixeu que us acompanyi i us trobareu més a prop d’entendre el poder sanador de la paraula.
Més informació:
