OPINIÓ
Tinc una amiga que… pobre, no sé què pensar. D’un temps ençà sent que no encaixa en la societat i ha iniciat una mena de procés depressiu civil.
És a dir, no malaltís sinó circumstancial degut al moment que li ha tocat viure amb els atributs que la mare natura, bonament o malament, li ha atorgat. És feminista, la qual cosa en sí mateixa…, ves, d’altres també ho som i ho portem força bé. I ella potser ho portaria amb més alegria si no fos que a aquesta circumstància se li suma el fet que és heterosexual, que dius, encara… però és que a sobre es CIS, blanca, de classe mitja acomodada (o sigui, burgesa) i, per acabar-ho d’adobar, catalana. Ni fet expressament, tu.
Prou que l’entenc quan diu que les seves sigles no encaixen en lloc. No és L ni G ni B ni T ni l’altra T ni Q ni A ni I ni P, ni tan sols entraria en el + que acompanya el reguitzell de majúscules amb pretensió d’aglutinar un incert plus. No resultaria més pràctic reduir-ho a TMH, Tot Menys Hetero? De tant afegir-hi sigles el resultat és que d’una banda situem totes les opcions afectivo-sexuals amb les seves particularitats i de l’altra la majoria heternormativa susceptible de ser increpada pels sectors més contestataris del feminisme. I d’això es queixa la meva amiga. Jo ja li ho dic: “Noia, què vols? Una cosa és tenir-ho tot i una altra que se’t noti”. Ella no ho veu que fa ostentació, que el seu aspecte en sí mateix és ja una provocació. Jo miro d’ajudar-la tot donant-li bons consells: “Una mica de ploma, un peircing, un tatoo visible, al menys; alguna cosa per dissimular…!!”, però cabuda com és, no em fa cas.
Pertànyer a la majoria heteronormativa, blanca, petit burgesa, CIS, catalana li suposa portar incorporada l’etiqueta de feminista hegemònica, capitalista i, a poc que se li escapi un comentari desafortunat, racista. Mai podrà oblidar el dolor que li va causar la pancarta que es va exhibir a les darreres jornades feministes (BCN 2016). On va quedar la sororitat que caracteritza les feministes? Encara va amb ansiolítics i et trenca el cor quan gemega: “Que no pateixo la dominació patriarcal, jo també? Que no m’han apujat el lloguer com a qualsevol filla de veïna i amb prou feines arribo a final de mes?” Ben mirat, si ella és racista, capitalista i hegemònica la Cayetana Álvarez de Toledo què coi és?
Des de la seva més tendra joventut ha participat en tots els actes i manifestacions en defensa dels drets de les minories, siguin quines siguin les seves sigles i amb el benentès que ella pertanyia a la majoria restant; fins i tot, és de les poques que acompanya la comitiva anual del dia de l’orgull. Però, és clar, amb aquest seu estatus de majoria hegemònica, les minories maltractades no poden evitar imposar un vade retro tot al·legant que ella, per la seva condició, mai no podrà entendre l’altra ni molt menys posar-se en el seu lloc.
Com a majoria hegemònica dominant no se li perdonen determinades reflexions. Se li va ocórrer dir que parlar en femení era una reivindicació que s’estava perdent abans de ser aconseguida i que amb tanta X i tanta @ el femení tornava a ser invisible. La lapidació a les xarxes la va portar de cap a augmentar la dosi d’ansiolítics. D’altres temes no s’atreveix ni a esmentar-los, per por que el diàleg (una altra característica intrínseca al feminisme) es converteixi en una ràfega d’insults creuats, carregats de ressentiment.
Per sort, com que és dona forta i lluitadora de mena, no s’acovardeix i ja té pensada l’estratègia. Vol muntar una Associació de Cis Feministes Blanques Heterosexuals Catalanes Burgeses no Hegemòniques CFBHCB –H (cifeblhecab no Heg. Sona bé!). Caldria afegir-hi Sense Diversitat Funcional; no patiu, ja està mirant com encabir-hi les inicials sense que quedi massa recarregat. L’objectiu de la nova formació serà lluitar per polítiques inclusives i estratègies socials que no discriminin les de la seva categoria pel cúmul de dissortades condicions que els hi ha tocat patir.
—Vols dir que cal? —vaig intentar fer-li veure amb la més bona intenció del món.
—Tu calla que ets lesbiana i portes ulleres —em va etzibar.
És cert, tinc una sigla i una certa diversitat sensorial, la qual cosa… m’exclou de la prepotència hegemònica? Diria que no, però al menys em situa a l’altra banda.
Tanmateix, és prou lúcida com per no reduir-ho a una qüestió de bàndols, a un nosaltres i les altres. Amb bon seny afirmava a l’última assemblea del seu grup que cal trobar els punts que ens uneixen tot respectant les particularitats i les diferencies… “Que uns principis comuns a tots els feminismes hi són, llamp de Déu!”, va deixar anar.
És que, la pobre té el do de la inoportunitat. La ironia del “llamp de Déu” no es va entendre i la van atacar per totes bandes dient-li que era una retrògrada, masclista per fer ús d’un llenguatge supremacista que posa a Déu com a centre de l’univers i no té en compte les altres creences. I ni ironies ni cuentos, que amb això no si val a frivolitzar.
D’acord, el tema és molt seriós i la situació delicada, però podem al menys desdramatitzar una mica? No és l’humor una forma de resistència, de supervivència i de fraternitat?
Tu calla, Franc, que encara et tocarà rebre!
De tota marera, ja ho he dit d’altres vegades, a qui se senti ofesa sempre li queda el recurs de matar la pallassa i llestos… vull dir, llestes… no, perdó, llestxs. Uff!!
