OPINIÓ
A Catalunya hi ha diàriament dues denúncies de violació. Entre els mesos de gener i setembre s’han denunciat 462 violacions, actes que no inclouen altres tipus d’abusos. Què està passant? Res que no hagi estat passant des de temps immemorials.
La diferència és que ja fa temps que hem identificat el problema i que les dones hem clamat que ja n’hi ha prou. Que la nostra implicació és absoluta per acabar amb la violència amb què alguns homes tenallen les dones. Què els ocorre, als homes? Jo crec que aquesta és la pregunta del milió. Sé que immediatament molts em diran que no es pot generalitzar, que no tots els homes són iguals, que els valors, l’educació i els patrons de comportament són molt diferents… És cert, però tots els homes adults avui han estat educats sota l’influx d’ideologies de gènere que determinen què és la masculinitat.
Com ha de ser un home? Com s’ha de comportar? Què se n’espera? Què és la virilitat? En diferents cultures i religions la masculinitat implica imperatius de domini, no només dels homes entre ells sinó sobre les dones i els infants; avui molts homes senten amenaçada la seva virilitat així entesa, enfrontats a les exigències dels contextos del segle XXI i a la irreversible conquesta de l’àmbit social per part de les dones. Un dels manaments d’aquesta concepció cultural del que significa ser un home i tenir virilitat és demostrar contínuament que s’és masculí, viril, un «home de veritat», i reaccionar amb duresa i agressivitat davant de les amenaces. Diguem-ne que els homes no en tenen prou amb ser un home. Ho han de demostrar amb fets, d’acord amb l’estereotip de mascle convencional. Sotmesos a una gran pressió, senten por davant de qualsevol amenaça a la seva masculinitat (socialment definida) i a la qual responen per prescripció educativa amb agressivitat. Violant, si convé, agredint, deshumanitzant, les dones.
Anem a pams.
Ser un home de veritat o la virilitat precària
Les ideologies de gènere són amplis conjunts de creences i actituds compartides sobre els rols, les responsabilitats i els trets esperats de les persones, en funció del seu gènere. Les demostracions que el comportament dels homes està influït per estereotips de gènere són sorprenents. «Els nens no ploren… Les nenes són dolces…» és una manera fàcil d’il·lustrar les restriccions que els estereotips de gènere els han estat imposant. Una criatura que escolta una frase d’aquesta índole en una fase primerenca del seu desenvolupament es diu a ella mateixa: «Sé que soc un nen/una nena; què implica, això? Quins comportaments determinen o prescriuen les afirmacions de les persones que estimo i em protegeixen?» Aquesta narrativa rodeja l’infant en un període sensible del seu desenvolupament, quan tot ho aprèn a una velocitat extraordinària, i s’inscriu a la seva memòria biològica. Les criatures humanes s’impregnen d’afirmacions que els diuen com s’han de comportar per ser estimades per les persones que elles estimen i ser acceptades per la societat.
A l’antiga Roma, on s’esclavitzava les dones, a l’edat mitjana, quan se les tancava, a l’era industrial, quan se les explotava, la seva qualitat psicològica era poc valorada en un context que només necessitava força física, violència i valentia per caçar i fer la guerra. Les històries sagrades els deien als homes que havien de dominar la naturalesa, els animals, les dones i els nens. Però aquesta força física, la valentia i la violència que els permetia dominar les dones oferint-los el fruit del seu sacrifici, s’està convertint en un escenari obsolet. Tot i això encara preval el fet que, històricament, els homes gaudeixen d’un estatus social superior en comparació amb les dones. En algunes cultures i religions, aquest valor, aquest estatus de superioritat, ha de ser verificat i demostrat contínuament. Una manera de fer palès que s’és un home «de veritat» és per mitjà de la duresa, el risc, el comportament físic i l’agressió. Mostrar agressivitat és un mecanisme eficaç per reduir l’ansietat que provoca una amenaça a la masculinitat d’un home. «Ser un home de veritat» és un estatus que cal guanyar-se i després demostrar repetidament per mantenir-lo. Això ens condueix al concepte de masculinitat precària: l’estatus del gènere masculí, en relació amb el de les dones, és evasiu, fràgil i es verifica a partir de l’acció pública. Aquesta masculinitat precària (fràgil, inestable, que es pot desmantellar a la primera de canvi) és gairebé universal. Dit d’una altra manera, les creences de masculinitat precària reflecteixen la dificultat que suposa guanyar-se una reputació com a home «de veritat» o dominant, ja que posen l’èmfasi en l’enfrontament, la incertesa i els requisits de provar socialment el rol de gènere masculí. Aquesta manera d’entendre la masculinitat, aquestes restriccions, aquestes normes de gènere prescriptives que implica la virilitat, apareix en totes les cultures del món. En unes més que en d’altres; i en uns individus més que en d’altres. També en les dones. Hem de pensar que encara avui dia hi ha societats i cultures al món en què un home sense violència no té valor social. Hi ha investigacions que ens demostren que l’autoestima dels homes augmenta després de saber que han tingut un mal rendiment en una tasca en què les dones superen els homes. Així mateix, els resultats d’altres investigacions revelen que els homes amb creences de masculinitat precària són menys proclius a enfrontar-se a un estrany que mostri prejudicis sexuals; qualifiquen els acudits sexistes i antigais com a més divertits després d’una amenaça de gènere; i també mostren una reactivitat de cortisol més gran (una resposta d’estrès) després d’un comentari que impliqui que tenen un dèficit de masculinitat.
No hem d’oblidar que els efectes dels estereotips, normes i rols de gènere sobre el comportament afecta de la mateixa manera les dones. Elles també tenen raons per no transgredir els estereotips de gènere o per ocultar-ho si els desobeeixen. Especialment, quan poden ser castigades per les seves vulneracions. A parer meu, l’estat actual dels coneixements sobre aquest tema suggereix que les dones estan motivades per evitar infringir els rols de gènere més per raons externes (per exemple, per por als càstigs socials). Les dones eviten ser vistes pels altres com a transgressores del rol. En canvi, sembla que les raons dels homes per evitar les vulneracions dels rols de gènere són internes (per exemple, sentir-se malament i angoixats).
En resum, les dades preliminars de mostres nord-americanes suggereixen que les creences de masculinitat precària constitueixen una diferència individual significativa amb implicacions per a les respostes dels homes als estímuls i la retroalimentació de gènere. I, a més, que la masculinitat és més precària que la feminitat.
Variabilitat en les normes transculturals i antecedents antropològics
Ja he dit que les normes que prescriuen els rols de gènere masculí no són generalitzables entre cultures. Són gairebé universals però hi ha grans diferències transculturals. En aquestes diferències els valors que transmeten les famílies, la religió i l’educació són fonamentals.
En el seu estudi antropològic centrat en diverses societats no industrials i agràries de tot el món, Gilmore l’any 1990 va descriure una tendència gairebé universal de les societats a exigir als seus membres masculins una prova social de la seva condició viril. Les característiques d’aquesta prova varien segons les societats —des de demostracions d’habilitats sexuals fins a l’adquisició de béns materials, passant per la participació en baralles de borratxos i dolorosos rituals de circumcisió— però el tema subjacent roman inalterable: els homes han de demostrar, mitjançant alguna classe d’acció pública, que mereixen el títol d’«home de veritat». Moltes cultures escarifiquen les galtes o el front dels nois perquè la seva pertinença al grup sigui visible a la cara, com una firma en un pergamí de pell on el noi diu que està disposat a renunciar a part de si mateix per defensar el seu grup.
A partir d’aquestes idees, en l’àmbit de la psicologia social, la teoria de la masculinitat precària (fràgil, inestable) postula (com ja he assenyalat més amunt) que la virilitat es conceptualitza àmpliament com un estatus social difícil de guanyar, fàcil de perdre i que cal demostrar repetidament mitjançant l’acció. Aquesta teoria sosté a més que la precarietat de l’estatus de gènere masculí duu els homes, en comparació amb les dones, a patir més nivells d’ansietat social i a una motivació més gran a fer front a situacions en què es qüestiona el seu estatus de gènere recorrent a actituds arriscades i agressives. La investigació qualitativa citada de Gilmore va proporcionar algunes proves de la universalitat de les creences de masculinitat precària en societats com la Trukese de Micronèsia, la Mehinaku del Brasil i la Samburu de Kenya.
Guanyar-se l’estatus de ser un home de veritat és, doncs, una reminiscència dels rituals tribals durant les transicions de la infantesa a la maduresa. Però, encara ara, en certes societats indígenes els nens arriben a l’estatus d’home passant per rituals que impliquen la separació física i l’aïllament i proves de resistència doloroses o perilloses. Fins i tot on no hi ha rituals de masculinitat formalitzats, tant en països americans —inclosos els Estats Units— com en europeus s’observen tot sovint pressions per demostrar la masculinitat. En canvi, la transició de la infantesa a la feminitat es considera més generalment com un procés biològic inevitable, i l’estatus de les dones com a dones «reals» es qüestiona menys sovint. Fins a quin punt les creences sobre la precarietat de la virilitat en els homes varia entre les cultures? I dins de les diferents cultures que habiten dins dels països, hi ha variabilitat entre els homes?
Investigació transcultural amb 62 països i 13 regions del món
Una de les investigacions més interessants que fins ara he llegit sobre aquest tema és de Jennifer Bosson, Pawlel Jurek i col·laboradors: «Psychometric Properties and Correlates of Precarious Manhood Beliefs in 62 Nations» (Journal of Cross-Cultural Psychology, 1-28/March 2021). En l’estudi han emprat mètodes quantitatius per examinar la prevalença transcultural de les creences de precarietat masculina en 62 països que abracen 13 regions del món i amb un total de més de 33.400 enquestats. Han analitzat si la precarietat del rol de gènere masculí varia entre les cultures. És a dir, si aquest sentiment que la masculinitat se sent amenaçada fàcilment, que el sentiment d’amenaça produeix malestar i angoixa, i que s’ha de demostrar sempre costi el que costi, és un patró la intensitat del qual varia entre les diferents cultures que poblen el món. Hi han col·laborat més de 140 investigadors d’universitats d’aquests països.
Les troballes revelen, en primer lloc, que les nocions de masculinitat precària s’entenen universalment, però que tenen un suport diferent en diversos graus en funció de les diferents cultures i religions. A més, les persones de tot el món reconeixen una entesa comuna de la masculinitat com un estatus social aconseguit, més que atribuït.
També aquests investigadors han relacionat les actituds de masculinitat precària amb els indicadors de desigualtat de gènere a nivell de país (Índex Global de la Bretxa de Gènere [IGBG]; Fòrum Econòmic Mundial, 2019) i amb els indicadors de desenvolupament humà (Índex de Desenvolupament Humà [IDH]; Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, 2019).
Índex Global de la Bretxa de Gènere i la seva relació amb les creences de virilitat precària
Els països difereixen en la mesura que els residents masculins i femenins gaudeixen d’una paritat de gènere —és a dir, d’una igualtat d’accés als recursos, les oportunitats i l’estatus— o bé d’una desigualtat de gènere. L’Índex Global de Bretxa de Gènere quantifica els desavantatges de les dones en l’àmbit nacional en relació amb els dels homes quant a èxits educatius, oportunitats econòmiques, empoderament polític i salut en una escala de 0,00 a 1,00 (Fòrum Econòmic Mundial, 2019); de manera que un índex més baix significa una bretxa de gènere més elevada. És a dir, més desigualtat de gènere. Els països amb un Índex Global de Bretxa de Gènere més baixos tendeixen a tenir estructures socials més patriarcals i una divisió del treball tradicional basada en el gènere, amb més proporcions d’homes en el paper de proveïdors econòmics, protectors i responsables polítics, i més proporcions de dones en el paper de mestresses de casa, cuidadores i treballadores de baix estatus. Així, als països amb un Índex Global de Bretxa de Gènere més baixos els homes com a grup són més dominants, i les dones com a grup més subordinades. Aquesta investigació transcultural feta a 62 països troba puntuacions de masculinitat precària més altes a països amb menys igualtat de gènere (mesurada per l’Índex Global de Bretxa de Gènere). Això és atès, com a mínim, a dues raons. En primer lloc, als països amb menys igualtat de gènere, les relacions socials entre homes tendeixen a ser més jeràrquiques i competitives, amb una variació en el nivell de poder que tenen els homes considerats individualment. Per exemple, té més poder un banquer que un sensesostre, i el banquer aconsegueix més bons resultats. Alguns estudiosos postulen que el control patriarcal dominant dels homes sobre les dones va evolucionar paral·lelament amb el control jeràrquic sobre els homes subalterns quan les societats humanes van passar d’estructures socials basades en el parentiu a les basades en la classe. Si la competència intragrupal dels homes per l’estatus, els recursos i l’accés a les parelles és especialment ferotge als països amb menys igualtat de gènere, les persones d’aquests països haurien d’estar més inclinades a considerar la masculinitat com un estatus social competitiu. I aquest és un dels aspectes que la investigació citada demostra.
D’acord amb aquesta suposició, les persones de nacions amb més (vs. menys) desigualtat de gènere consideren els homes més durs i assedegats de poder, i més adequats per a rols de lideratge d’alt estatus. A més, els homes joves dels Estats Units (ocupen el lloc 53 en igualtat de gènere; Fòrum Econòmic Mundial, 2019) van considerar que la seva pròpia masculinitat era més precària que la dels joves de Dinamarca (14è lloc en igualtat de gènere). De la mateixa manera, els homes de Polònia (en el lloc 40 en igualtat de gènere) van donar suport a les creences precàries de masculinitat amb més força que els homes de Noruega (2n lloc en igualtat de gènere), i van reaccionar amb menys comoditat pública i més emocions negatives a una amenaça a la seva masculinitat que els homes noruecs. Espanya està en la catorzena posició, amb un índex de desigualtat de gènere de 0,79, i també es van trobar diferències significatives tant amb els països amb creences de masculinitat precària més elevades com amb els països amb creences de masculinitat precària menys punyents.
En segon lloc, i per definició, els països amb menys igualtat de gènere tenen rols i creences de gènere més tradicionals, amb preceptes més estrictes que exigeixen que els homes protegeixin i mantinguin les dones, la família i el grup. Com va assenyalar Gilmore (vegeu més amunt), aquestes mateixes prescripcions masculines constitueixen la base de les pressions de masculinitat precària: les normes de masculinitat precària empenyen els homes a l’acció quan la supervivència del grup depèn més de la disposició dels homes a dur a terme les tasques difícils, perilloses i competitives de protecció (per exemple, lluitar) i proveïment (per exemple, caçar, adquirir recursos). Per tant, els habitants dels països que depenen en més gran mesura dels homes per assumir les funcions de protecció i proveïment (és a dir, els països amb menys igualtat de gènere) també estan més inclinats a considerar la masculinitat com un afany arriscat amb una alta probabilitat de fracàs. És a dir, ateses les responsabilitats més difícils de complir que s’encomanen als homes, aquests s’arrisquen més al fracàs —a fallar com a homes— que si es quedessin a casa.
En concret, com més avantatge tenen els homes sobre les dones quant a poder polític, control de recursos i resultats sanitaris en un país, més els habitants d’aquest país consideren ser home com un estatus social en si mateix; un estatus que s’ha de guanyar i que es pot perdre fàcilment. La Història suggereix que quan els humans van passar d’estructures socials basades en el parentiu a estructures basades en la distinció de classes socials, el poder polític i social es va concentrar en petits grups d’homes dominants d’alt estatus. És de suposar que quan els humans van passar de les economies de subsistència a les economies basades en l’adquisició de riquesa i la propietat, els homes dominants van controlar de manera explotadora tant les dones, per reproduir-se, com els homes subordinats per beneficiar-se de la seva feina. Si fos així, potser la tendència humana creixent cap a les estructures socials basades en classes socials sigui una tercera variable distal de la qual van sorgir tant les creences precàries sobre la virilitat com les ideologies de gènere patriarcals; tant de sexisme hostil cap a les dones que es revelen com de sexisme benvolent (condescendent i de protecció) cap a les dones que es mostren dòcils i submises.
D’acord amb la teoria del sexisme ambivalent, les ideologies de gènere hostils i benvolents emergeixen i reflecteixen les estructures de dominació masculina (és a dir, el patriarcat) i d’interdependència heterosexual. El patriarcat, el sistema social en què els homes com a grup tenen més accés al poder i als recursos que les dones, dona lloc a ressentiments hostils i estereotips negatius (de les dones com a insubordinades i dels homes com assedegats de poder). La interdependència heterosexual, la dependència universal dels grups de gènere entre si per a l’afecte, l’aparellament i la paternitat compartida, dona lloc a idealitzacions benvolents i estereotips positius (de les dones com a cuidadores i dels homes com a proveïdors protectors).
Explicat més àmpliament i més en concret, podem dir que el sexisme ambivalent i l’ambivalència envers les dones són ideologies de gènere universalment reconegudes a totes les cultures, i contenen tant elements hostils (obertament insultants, irats) com tolerants (subjectivament positius però paternalistes). El sexisme ambivalent presenta les dones com a manipuladores i insubordinades quan volen aconseguir estatus o poder (sexisme hostil), però també com a moralment pures i càlides quan satisfan les necessitats d’intimitat dels homes (sexisme benvolent o paternalista).
També l’ambivalència de les dones envers els homes els retrata com a arrogants i depredadors quan imposen el seu domini (hostilitat envers els homes), però també com a competents i fiables quan compleixen un paper de protectors i proveïdors (benevolència envers els homes).
El suport conjunt de les ideologies de gènere hostils i benvolents es considera, des d’un punt de vista teòric, essencial per mantenir una jerarquia de gènere en què, si bé les dones i els homes tenen un poder desigual, depenen els uns dels altres per assolir objectius importants. De fet, els estudis interculturals indiquen que el sexisme hostil i el sexisme benvolent estan gairebé universalment correlacionats positivament, igual que ho estan l’hostilitat envers els homes i la benevolència envers ells. Per tant, les cultures que donen suport a ideologies més hostils sobre dones i homes també tendeixen a compensar aquests punts de vista negatius amb ideologies més afalagadores i benvolents sobre cada grup de gènere. Mentre que les ideologies de gènere hostils i benèvoles reflecteixen i legitimen el domini dels homes a nivell de grup sobre les dones i la seva dependència, les creences de masculinitat precària reflecteixen la naturalesa jeràrquica i competitiva de les relacions socials intrasexuals home-home. Per tant, totes aquestes ideologies de gènere revelen alguna cosa sobre la dominació social dels homes sobre les dones i dels homes d’estatus elevat sobre els de menor estatus. Tot i que els homes, com a grup, gaudeixen de més estatus i poder que les dones a totes les cultures, l’estatus de masculinitat, com he explicat en els apartats anteriors, en si mateix és esquiu, competitiu i difícil de mantenir.
Si les ideologies de gènere ambivalents i les creences de masculinitat precària sorgeixen de les jerarquies socials en què els homes dominants tenen un poder desproporcionat sobre les dones i els altres homes de menor estatus, aleshores les creences de masculinitat precària s’haurien de cohesionar significativament amb el sexisme hostil i el sexisme benvolent (condescendent). I aquesta és una altra de les troballes de la investigació transcultural amb els 62 països de tretze regions del món. Com a suport a les troballes d’aquesta investigació, algunes dades no publicades obtingudes amb una mostra dels EUA (N=258; 48% dones) van revelar que les persones amb creences de masculinitat precària també van puntuar més alt en sexisme hostil (r=0,19, p=0,003) i sexisme benèvol (r=0,20, p=0,001). A més, després d’una amenaça sobre la masculinitat, els homes van respondre abraçant amb més fervor el sexisme benèvol i la dominació social, i, simultàniament, retirant el suport a les accions i als moviments socials d’equitat de gènere.
És a dir, com més gran és el domini dels homes sobre les dones —que requereix ideologies hostils i benèvoles que ho justifiquin i sostinguin— també més estratificat és l’estatus intergrupal entre els homes i hi ha més lluites competitives pel domini. Presumiblement, aquesta darrera dinàmica entre homes dona lloc a creences culturals de masculinitat precària, que contribueixen a la socialització dels rols de gènere preparant els nois per enfrontar-se als reptes, assumir riscos i exercir papers de protector i subministrador.
Parlem tot seguit de la relació trobada entre l’Índex de Masculinitat Precària i l’Índex de Desenvolupament Humà (Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, 2019).
La relació entre les creences de masculinitat precària i l’Índex de Desenvolupament Humà nacional
Així mateix, la investigació que analitzo va trobar enllaços entre les creences de masculinitat precària i el desenvolupament humà nacional. L’Índex de Desenvolupament Humà és un indicador pel que fa al país del potencial humà i del benestar en termes d’esperança de vida, creixement econòmic i accés a l’educació (Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, 2019). Els països amb més desenvolupament humà tendeixen a concedir als seus ciutadans més llibertat per satisfer les necessitats bàsiques (per exemple, per a l’alimentació, l’habitatge, la salut) i més autonomia per triar les activitats desitjables i de millora personal, com ara l’educació, el treball i la participació en la comunitat. Diferents investigacions ens mostren que el desenvolupament humà es correlaciona negativament amb el sexisme i la desigualtat de gènere. En l’estudi present es va veure que l’Índex de Desenvolupament Humà i l’Índex Global de Bretxa de Gènere estaven fortament correlacionats en els 62 països inclosos en aquest estudi. També van veure que els països amb un desenvolupament humà més baix —en termes de potencial humà i benestar— obtenen una puntuació més alta en les creences sobre la masculinitat precària. Per tant, als països on la gent s’enfronta a més dificultats i troba menys activitats desitjables, pot resultar adaptatiu socialitzar els nens i els homes perquè acceptin els riscos i les lluites dels rols de protector i proveïdor. Atès que aquesta participació exigeix més sacrificis i esforços desagradables, les societats han d’exercir pressions socials més fortes sobre els homes perquè compleixin el seu paper.
Curiosament, van veure que als països amb menys igualtat de gènere i desenvolupament humà, les dones tendeixen a donar suport a les creences de masculinitat precària amb més força que els homes. És a dir, als països més patriarcals i menys desenvolupats, les dones —com a grup de gènere d’estatus més baix— estan especialment atentes a la necessitat dels homes a validar socialment la seva virilitat. Aquesta alerta de les dones té sentit atès que els homes, de vegades, en aquestes cultures més patriarcals, responen a les amenaces amb una masculinitat dominant, sexualitzant les dones i comportant-se de manera agressiva. Aquestes estratègies de restauració de la masculinitat són especialment comunes en els contextos culturals més durs i patriarcals, i això fa que les dones estiguin més atentes i amatents a les dinàmiques precàries de la masculinitat, reflectint una adaptació amb finalitats de protecció. També els homes d’aquestes cultures més dures i patriarcals estan menys disposats que les dones a caracteritzar o definir explícitament el rol de gènere masculí com a precari, ja que aquesta admissió podria ser percebuda com un signe de feblesa o vulnerabilitat.
Comentari final
Al llarg de l’estudi, els investigadors fan servir més el terme «cultura» que «nació» quan descriuen les suposades diferències entre països. Ben mirat la «cultura» és sovint un constructe més complex i matisat que la «nació»; de fet, les nacions difereixen quant a l’heterogeneïtat cultural interna que contenen. Dins d’un mateix país, poden coexistir molt bé diferències en les creences sobre la masculinitat precària; per exemple, en funció de les condicions econòmiques locals i l’accés a l’educació. És important assenyalar que els resultats obtinguts sobre masculinitat precària presenten més variància entre els individus dins d’un país que entre països. Per tant, una proporció substancial de la variància en les creences de masculinitat precària és atribuïble a les diferències entre els individus de cada país.
Bibliografia:
Bosson, J.; Jurek, P. and col. (2021). «Psychometric Properties and Correlates of Precarious Manhood Beliefs in 62 Nations». Journal of Cross-Cultural Psychology, 1, 28.
Steffens, M.C. & Viladot, M.A. (2015). Gender at work. A Social Psychologycal Perspective. New York: Peter Lang.
Viladot, M.A. (2017). Género y Poder en las Organizaciones. Barcelona: UOC Editorial.
Viladot, M.A. & Steffens, M.C. (2016). Estereotipos de género en el trabajo. Barcelona: UOC Editorial.
