OPINIÓ
L’11 de març vaig participar en la Jornada per la Igualtat de Benifaió. La conferència, amb projeccions i cançons, començava recordant el significat de dues paraules molt sentides i sovint mal escoltades: ‘masclisme’ i ‘feminisme’.
Dues paraules que, com sabeu perfectament, no són l’una el contrari de l’altra; però que sí que estan interrelacionades, ja que la segona no existiria si abans no haguera existit el procedir que defineix la primera. Ací la teniu, en forma d’article:
Quan Emília Ibáñez em va dir de vindre, em va suggerir que parlara de la història del moviment feminista, i li vaig contestar que sí i que no; que parlaria de feminisme, sí, però també de més coses: de com m’he redescobert feminista arran de parlar del procés d’escriure un determinat llibre, de grans actes, i de xicotets, a favor de la igualtat…, i no només el 8 de març, sinó tots els dies de l’any, que el masclisme no descansa mai.
Tanmateix, al final he hagut de refer una part del que tenia projectat perquè, per si de cas no us n’heu adonat, ens estan assassinant i això, com diu Almudena Grandes, és “símptoma d’una malaltia social que es farà més perillosa i letal si continuem ignorant-la”, sobretot ara que els vots ‘democràtics’ han alçat la veda perquè els forrests trumps i donalds gumps de sempre denigren, insulten i degraden tant com vulguen les dones, tot atiant els depredadors sexuals i donant-los via lliure. I n’estic farta, molt farta, perquè matar una dona, maltractar-la, violar-la… els ix molt barat, als assassins, maltractadors i violadors de dones, i ho saben, i se’n jacten als mitjans de comunicació, que no els censuren, i l’exemple condeix.
Una de cada 10 dones europees ha patit algun tipus d’agressió sexual des dels 15 anys; una de cada 20 ha sigut violada: un milió i mig de violacions anuals comeses per altres tants violadors. Cada 10 minuts una dona és assassinada al món per l’home que era la seua parella o exparella. “És meua i faig el que em rota amb ella”. I ho fan perquè poden, perquè realment no està mal vist, perquè molta gent encara creu que són crims privats, ‘domèstics’; que no és exactament com matar un ‘persona’, clar i ras: són xonis, putes, floreres…, dones, només dones. “Ella s’ho ha buscat”, “Ja se sap, els homes tenen molt poca paciència”, “Si no l’haguera provocat”…, diuen els uns i les altres, o viceversa, justificant allò injustificable. I no. El masclisme és una bola de neu perversa que arrasa tot el que toca.
I, damunt, volen fer-nos creure que és un ‘problema DE les dones’ –’cosa de dones’ vaja, com la regla, la menopausa, els fills…–, un problema que nosaltres hem de solucionar. Eve Ensler, l’autora dels cèlebres Monòlegs de la vagina, és del parer que hem de tornar el problema als homes, perquè són ells els que l’han creat. “No estem violant-nos a nosaltres mateixes [ni maltractant-nos, ni matant-nos…]”, diu. I crec que té bonacosa de raó. Si els homes –els nostres pares, companys, fills, germans…– no us hi impliqueu, sense avassallar, no eixirem mai d’aquest mal pas. No podeu fer com que no us afecta, mirar cap a una altra banda i fer el sord. ¡NO! Tots teniu o heu tingut mare, heu nascut gràcies a una dona; li ho deveu, i a la vostra filla, la vostra germana… ¡Reaccioneu!, ¡actueu! ¡Ajudeu a arreglar aquest desastre, i prompte!, perquè és qüestió de vida o mort.
Algun#s s’estranyen que els països nòrdics tinguen l’índex de denúncies per violència de gènere més alt d’Europa. La raó és ben simple: s’hi denuncia més. Per aquestes andoles, només es denuncia el 21% dels maltractaments, ¡ah!, i només el 4,8% dels agressors acaba en la presó.
“Masclime mata”, de Manola Roig
Hem començat l’any molt malament, 25 dones i dues criatures assassinades en dos mesos i mig a l’Estat espanyol. I encara així, tot i saber que el 95% dels assassinats del món són comesos per homes i amb una impotència que m’encén els queixals, no cauré en la temptació de dir, com aquell jutge del Suprem, que la violència masclista es dóna perquè l’home és més fort físicament que la dona. No, no és qüestió de força ni de maldat, ni tampoc de testosterona; és cultural i educacional. El masclisme s’aprén des que naixem i té molt bons professors, sobretot a les trones eclesiàstiques i als mitjans d’incomunicació; s’aprén a casa, a l’escola, al cinema…; s’aprén mirant la tele que no controlem, jugant amb els joguets que els comprem, imitant el que veuen que fem…; s’aprén a les bones o a les males, i no entén de sexe.
De segur que heu sentit més d’una vegada que “els homes són de Mart i les dones de Venus”, que tenim cervells diferents que ens fan ser agressius o bé submises…; doncs, resulta que és una afirmació sense cap ni peus científics producte d’un senyor que es va fer ric als anys noranta dient i repetint, poc més poc menys, el mateix que ara afirmen alguns arquebisbes, homos canyetus o aquell eurodiputat polonés. Una asseveració perillosa, car, si dic que he nascut així i no puc canviar, tot m’és lícit i excusable. I no és veritat, la culpa no és de la biologia, la culpa és dels culpables. Nàixer amb penis o amb vulva no pressuposa ser més o menys violent, fort, actiu o rebel, posem per cas. La varietat i la incoherència sexual són inherents a l’espècie humana, i l’hermafroditisme cerebral, la norma. Hi ha molts tipus de cervells i les diferències són individuals, no sexuals.
Una última dada que posa els pèls de punta. De segur que si us preguntava si al món hi ha més homes o dones, respondríeu que més dones, perquè viuen més; però no és cert: Actualment, els homes superen les dones en vora 50 milions, que es diu de seguida. Es calcula que hi ha entre 60 i 100 milions de nenes menys del que tocaria, xiquetes que no han nascut o que han sigut assassinades en nàixer o en els primers anys de vida, sobretot a l’Índia i a la Xina.
“És mentida”, del blog Bruixes d’avui
¿Quan va començar tot?… Així, en resum i d’acord amb les darreres investigacions, el domini masculí és el resultat dels assentaments humans que tingueren lloc en algun moment entre el neolític i el final de l’edat del bronze: pam més pam menys, fa entre 10.000 i 3.000 anys, depenent de la regió, i, segons sembla, està relacionat amb el procés de substitució de la dea per déu o déus; més enllà en el temps, tot són suposicions, indemostrables ara per ara.
Quatre dies, doncs, si ho comparem amb els milions d’anys que ens ha costat arribar on som, ser humans. Per tant, podríem dir que la resistència ‘feminista’ porta activa els mateixos entre 10.000 i 3.000 anys; ja que cal suposar que, des que hi ha homes que es creuen superiors a les dones pel sol fet de ser homes, hi ha dones que no es resignen a jugar un paper secundari en la societat que els ha tocat viure i que el qüestionen, i també homes que reproven amb totes les seues forces la discriminació per raó de sexe. De mostra, dos botons no massa coneguts:
– Mahaprajapati, tia i mare adoptiva de Buddha, va encapçalar la primera manifestació feminista coneguda de la història; la qual tingué lloc al s.VI aC i estigué protagonitzada per cinc-centes dones que demanaven ser admeses en la comunitat monàstica.
– Al segle IV, el bisbe cristià Gregori de Nazianz ja denunciava que les lleis contra l’adulteri –fetes pels homes a la seua conveniència– eren irregulars i injustes, perquè condemnaven en la dona el que toleraven en el varó. ¡Ai las, la famosa doble moral!
Costa no ser masclista, ¡ausades que sí!, i encara més esdevindre conscientment feminista: no és cosa d’un dia, però tampoc d’anys i panys. De primer ho ets d’una manera intuïtiva, amb un acte, un gest…, en resposta a quelcom injust o ultratjant envers una dona en concret: un anunci, una opinió, un titular, una actitud…, que per començar t’esmussa, després t’escama o t’indigna –depenent del grau de parentiu amb la víctima–, i finalment, quan per fi et poses les ulleres lila, ja no té remei: has passat a ser activista i vols subvertir els valors masclistes sí o sí, tombar d’una vegada per sempre les xacres que devoren la nostra humanitat.
“Vie de Meuf”, de Gally
I per acabar vaig parlar del criptofeminisme, del feminisme que no es sap feminista, i ho vaig fer a partir de fragments de la meua segona novel·la, Al cor, la quimereta, un monòleg en boca d’un personatge basat en ma mare, Gertrudis Verger i Verger; una dona que crec que hauria pogut ser feminista, a la seua manera i a despit seu, si voleu, com tantes i tants.
¿El discurs d’una cantant amb un perfil més aviat sexi i sexista pot ser feminista?…¿Ho pot ser el parlament d’un actor-presentador que es passeja amunt i avall sobre les agulles de mig pam d’unes sabates roges?… I tant que sí, ¿per què no?… Un acte pot ser feminista sense que necessàriament ho siga la persona que el realitza, i s’ha d’aprofitar qualsevol giny, vinga d’activista o de no activista. Tota pedra fa paret a l’hora de reclamar un món més just i igualitari, un món millor.
“Ella es venja amb el monòleg”, escrigué Gustave Flaubert… I la protagonista d’Al cor, la quimereta ho fa donant veu a tantes altres dones… Dubtant, fent-se preguntes, qüestionant el model patriarcal amb què ens empapussaven i ens empapussen. A tall d’exemple, un trosset:
«¿I què puc dir dels dijous?… Pegaves una miradeta al rellotge i, ¡nyas!, l’home, si cau no cau; tu, a mitjan comprar i el dinar, per fer…, i la quimereta que no te la llevaves i que no parava de rosegar-te per dins dient-te “¡Esta vegada el meu home em mata!”. I no queies que no és gens bo tindre por de ningú…, i encara menys de la persona amb qui has decidit compartir la vida.» (Del llibre Al cor, la quimereta. Tabarca, 2009, 2ª edició)
