Conferència de la periodista mexicana Sara Lovera al Col·legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona
Sara Lovera es va iniciar al periodisme l’any 1968. La coneguda periodista mexicana és una activista, des del periodisme, que sempre ha treballat per fer visible la condició social de les dones.
Va fundar el suplement “Doble Jornada, del diari “La Jornada“ i l’Agencia Comunicación y Organización de la Mujer A. C. (CIMAC). També és fundadora de la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género. És corresponsal de SEMlac, militant feminista, consultora de mitjans, docent en temes de gènere i comunicació, i va fundar en el seu país les xarxes de periodistes compromeses amb els temes de la condició social de les dones.
Ha impartit més de 200 tallers de periodisme no sexista i altres temes com Ciutadania, Gènere, Drets Humans i Mecanismes de la Dona a Mèxic, Amèrica Llatina i Espanya, ademés de dictar conferències sobre aquests temes a diferents universitats de Mèxic i d’altres països.
Sara Lovera va coordinar la Investigación Nacional sobre el Femicidio a la Càmara de Diputats de Mèxic, entre 2005 y 2006; va desenvolupar una amplia investigació periodistica sobre la situació de desemparament de les viudes dels miners del carbó, a Coahuila, regió del nort mexicà; publica una columna semanal de opinió amb el nom Palabra de Antígona i és activa col·laboradora en mitjans escrits, radio i televisió, dins i fora de México, incluida la agencia catalana La Independient. En 2011 va rebre la medalla Emilio Krieger, que atorga la Asociación Nacional de Abogados Democráticos por la Defensa de los Derechos Humanos. La destacada periodista va mereixer el Premi pel seu treball “a favor de la inclusió de les dones dins l’espai social i demostrar que els seus problemes d’igualtat questionen l’estat de dret”, va dir a la ceremònia Luis González Placencia, president de la Comisión de Derechos Humanos del Distrito Federal (CDHDF).
Amb la sala plena de periodistes, comunicadores, professores i alumnes de Periodisme, Sara Lovera va compartir els seus duptes respecte a si el treball fet durant tants anys per ella i per feministes com ella ha penetrat a la societat i en els mitjans com s’esperava.
La seva reflexió és:“si el tema de la condició social de les dones va començar a introduir-se a Mèxic a finals del segle XVIII, si des de aleshores fins ara s’ha arribat a les xarxes socials, si s’ha estat 20 anys capacitant al funcionariat que atenen la violència masclista… què passa que cada dia són assesinades 7 dones en el meu pais? Per què la realitat no es correspon amb el que hem treballat informant, donant consells i concienciant? Entre les xarxes, tallers, promoció nacional i internacional s’han donat uns tres mil tallers en 20 anys. I m’he de preguntar per què fracasen les nostres iniciatives? Les politiques no s’han mogut en absolut respecte al femicidi”.
Lovera afirma que la discriminació i el menyspreu envers les dones i envers la vida lliure de les dones en lloc d’anar a menys, en els últims 9 anys ha anat a més. Li preocupa molt el perquè no s’ha pugut traslladar el missatge que la dona té dret a una vida sense violencia de gènere tant a nivell fisic i emocional com a nivell dels mitjans. A tall d’exemple: Quasi ningú diu lideressa o jutgessa, o nens i nenes, i es decanten pel gènere masculí: nens per incloure als dos gèneres. I això passa quan en tots els diaris la majoria que hi treballa són dones, quan existeixen més d’una vintena de guies de llenguatge no sexista i els mitjans no les fan servir.
“Hi ha un desfasament entre el que s’ha fet i una realitat a la que no hem pugut arribar. Quelcom està fallant en el missatge ja que genera rebuig. Em pregunto què cal fer d’avui en endavant perque no es repeteixi la història que el missatge no penetri”, va dir.
La periodista indicà que potser s’haurien d’obrir el horitzons, possiblement s’hauria de parlar de canvi cultural.
va donar diferents exemples de periodisme amb visió de gènere fet per dones professionals dels mitjans que diuen no ser activistes.
Elvira García, autora del llibre Ellas tecleando su historia, on mitjançant 14 entrevistes, l’autora aborda la vida i les seves experiències relacionades amb la devoció a la seva feina i el costat íntim i personal de diferents periodistes mexicanes de tres generacions.
Estela Caloni, que va ser corresponsal de guerra a Amèrica Central i es va especialitzar en política internacional. Va descubrir l’Operació Cóndor, crims comesos per EE UU contra pobles d’Amèrica Llatina i ho explicà en el seu llibre del mateix títol.
Anabel Hernández, des de 2008 perseguida i amenaçada des que va publicar reportatges sobre nexes entre García Luna i Luis Cárdenas Palomino, qui va ser titular de la División de Seguridad Regional de la Policia Federal de México. L’any 2010 va publicar el llibre Los señores del Narco.
I Blanche Pretiche, que va explicar la història de les dones a la revolución nicaragüense.
Lovera es pregunta què hagués passat si totes les dones que durant aquests últims 20 anys han publicat i publiquen pel seu conte en mitjans digitals, les que produeixen audiovisuals i les que escriuen en mitjans convencionals, s’haguèssin unit per crear un gran grup de comunicació. Si en lloc de tenir 12 agències de noticies, s’haguès creat una gran agència intenacional multimedia. És molt possible que la manera d’explicar les noticies hagués canviat molt.
Lovera es mostra preocupada: “En un món global on no hi ha democracia ni igualtat, Amèrica Llatina és el lloc més desigual del món. La pobresa urbana és gravíssima en els nostres països. Hi ha racisme intern, desigualtat de tracte i el nivell d’explotació és terrible”.
Ens ha parlat també de la Casa de los derechos de los periodistas, que es va fundar el 12 d’agost de 2010 com una alternativa social de emergència, per a la protecció de periodistes. “Per recolçar als companys i companyes periodistes perseguits i limitats en la seva llibertat d’expressió”.
Al acabar la ponència la periodista ha contestat a les preguntes que les assistents han fet sobre el masclisme implícit en es mitjans, sobre el perquè a les facultats de periodismo existeixen estudis específics sobre perspectiva de gènere, por qué no es cumpleix la legislació de Zapatero en la que hi ha obligatorietat que a las asignatures que toqui hi hagi perspectiva de gènere?, qué ha passat que el que s’havia guanyat fa 10-15 anys s’estigui perdent ràpidament i calgui tornar enrera en els dret de les dones?… Com pot ser que després de tres mil tallers no penetri el discurs?, és possible que el feminisme hagi perdut la força transformadora que podía tenir al ésser substituit per la“visió de gènere” (que és políticament correcte i accepta tothom)?, o per què no reivindicar el feminisme com un moviment polític i social?
A la taula hi havia Núria de José, que pertany a la Junta del Col·legi de Periodistes de Catalunya, i que presentà a la ponent; Montserrat Minnobis, periodista i presidenta de la XIDPIC.CAT, i Leticia Cruz, de la Casa Iberoamericana de las Mujeres, que exercí de moderadora.
A la sala on es desenvolupà la conferència hi havien exposats cartells de denuncia del femicidi de la mostra ¡Vivas nos queremos! fets per Mujeres Grabando Resistencias, artistes gràfiques de Mèxic, Alemanya, Colòmbia i Espanya.
L’acte ha estat organitzat per La Independent, Agència de Noticias amb Visió de Gènere de la Associació Dinamitzadora de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya – Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (AD.XIDPIC.CAT-XIPVG), i la Casa Iberoamericana de la Mujer en Barcelona (CIMB).
Xarxa Internacional de Periodistes i Comunicadores de Catalunya.
