*Publicat en castellà a 39 y más
“El periodisme argentí travessa un moment extremadament crític, marcat per un clima d’assetjament creixent des del poder polític. Des de l’assumpció del nou govern s’ha documentat un augment significatiu d’agressions, estigmatització i atacs contra la premsa”, afirma Sandra Viviana Miguez.
Sandra Viviana Miguez, prestigiosa periodista i comunicadora social argentina, ha estat tres mesos viatjant per diferents llocs de l’Estat Espanyol impartint conferències i promovent el seu últim llibre: ‘Líbranos del Mal’ (Azogue Libros, 2023), un treball on la temàtica del qual continua d’actualitat.
El dijous 12 de febrer de 2026 va ser al Col·legi de Periodistes de Barcelona, convocada pel grup de periodistes de la Xarxa Internacional de Periodistes i Comunicadores amb Visió de Gènere de Catalunya, i per l’agència de notícies amb visió de gènere La Independent, per presentar aquest llibre i xerrar sobre la professió i els seus projectes.
Escriure ‘Líbranos del Mal’ li va suposar molt de temps d’investigació i estudi per desvelar com una ordre religiosa que té els seus orígens al segle IX continua aplicant regles que són de l’edat mitjana, com l’autoflagel·lació o la utilització de mètodes per a ‘la purificació de la carn’ amb tortures amb fuets i cilicis.
Llibres: ‘Líbranos del mal’
Miguez considera que aquestes pràctiques continuen. “El cas real va sortir a la llum —explica— després de la denúncia realitzada per dues monges de clausura, Silvia Albarenque i Roxana Peña, que van explicar el que passava al convent catòlic de Las Carmelitas Descalzas de Nogoyá ( a Entre Rios, Argentina), fundat el 1991, fets que l’Església coneixia i que va mantenir ocults”.
El cas va ser portat a judici i per això es va condemnar la priora del convent, Luisa Ester Toledo, pels delictes de privació il·legítima de la llibertat i aplicació de turments, però calia investigar i saber-ne més.
“Les víctimes van viure un veritable calvari, fins que van aconseguir escapar-se del convent i denunciar el que van viure de portes endins. Fins i tot una d’elles només demanava un trasllat, que mai li va ser concedit”.
Sandra Viviana Miguez va voler escriure el llibre per respondre a les preguntes que es va fer: “Com és possible que continuïn ocorrent fets atroços en el si d’una institució que es presenta com a defensora de valors humans i socials? Qui controla que aquestes situacions no continuïn succeint?”. Quan es va publicar, el llibre va ser elofiat per la Cambra de Diputats argentina i per altres institucions.
‘Crímenes Menores. Género y poder judicial’
Però aquest no és l’únic treball que ha publicat on combina literatura i denúncia. Entre altres publicacions de periodisme d’investigació destaca el seu primer llibre: ‘Crímenes Menores. Género y poder judicial’ (Azogue Libros, 2020), sobre la justícia i la Llei Micaela —que obliga els diferents poders de l’Estat argentí a formar-se en matèria de gènere.
“La trama —explica l’autora— sorgeix a partir del feminicidi de Micaela García, una jove estudiant secuestrada, violada i assassinada, i la cerca de justícia per part de la seva família, que encara avui continua. En aquest llibre analitzo críticament el funcionament del sistema judicial i la persistent falta de perspectiva de gènere, evidenciant com les fal·làcies i ocultacions impacten no només en les víctimes directes, sinó en el conjunt de la societat».
Resistències institucionals
Per documentar aquestes històries, Sandra Viviana Miguez ha hagut d’enfrontar resistències institucionals d’organismes amb pràctiques allunyades dels estàndards actuals en matèria de drets.
“Ambdós successos van generar una profunda commoció a la província on visc, Entre Ríos —explica— i van tenir repercussió fins i tot a nivell internacional; van poder sortir a la llum gràcies a les denúncies. El que publico és un encreuament entre crònica periodística i narrativa, que serveix per reflexionar i conscienciar en clau de drets humans i per evitar reproduir la violència que es narra. Trobar l’equilibri entre rigor, precisió i sensibilitat —sense caure en el groguisme ni en concessions morboses— és una de les cerques més exigents de l’ofici i, alhora, la convicció ètica personal que em guia”.
Unir-se per desactivar la política regressiva de Milei
L’accés de Javier Milei al poder no va significar per a Miguez, com va ocórrer amb algunes companyes periodistes de mitjans de comunicació públics, la pèrdua de la seva feina, però sí que li va servir per fer un replantejament profund sobre el periodisme i per implicar-se en la defensa activa dels avenços aconseguits pel feminisme.
“El periodisme argentí travessa un moment extremadament crític, marcat per un clima d’assetjament creixent des del poder polític. Des de l’assumpció del nou govern s’ha documentat un augment significatiu d’agressions, estigmatització i atacs contra la premsa, una situació assenyalada amb preocupació per organitzacions de drets humans i gremials del sector”.
Segons la periodista, institucions com el Centro de Estudios Legales y Sociales, Amnistia Internacional, FOPEA (Fòrum de Periodistes d’Argentina) i els organismes sindicals de premsa com SiPreBA i FATPREN han denunciat davant la Comissió Interamericana de Drets Humans un deteriorament sostingut de la llibertat d’expressió a l’Argentina.
Atacs continuats contra la premsa
S’ha denunciat que —des de fa almenys dos anys— la premsa s’enfronta a atacs constants i planificats que inclouen discursos d’odi, repressió física, persecució judicial i l’ús de l’aparell estatal per assetjar periodistes.
Ella comenta que, segons el monitoratge que realitzen aquestes entitats, el 2025 es van registrar més de 200 agressions contra treballadors de premsa, i més de la meitat d’elles van estar vinculades a discursos estigmatitzants provinents del propi president o de funcionaris del seu govern. Expressions públiques com “no odiem prou els periodistes” o la desqualificació sistemàtica mitjançant termes com “mentiders”, “corruptes” o “ensobrados” (subornats) contribueixen a legitimar l’hostilitat i a erosionar la confiança social en el periodisme.
Regressió en els drets de les dones
Sandra Viviana Miguez incideix especialment sobre la repercussió del nou estat repressiu i d’ultradreta entre les dones, el feminisme i la lluita contra la violència de gènere.
“Les mesures socials i comunicacionals del govern de Milei han tingut un impacte profund i regressiu entre les dones i el món de la comunicació, però també en l’educació, la salut, la discapacitat, el desenvolupament tecnològic i de les ciències. Una de les decisions més significatives en relació a les diferents formes de violència va ser el desmantellament de l’estructura estatal dedicada a polítiques de gènere, a partir de la dissolució del Ministeri de Dones, Gèneres i Diversitat i la forta tisorada pressupostària i de personal”.
Aquesta política de retallades ha representat un retrocés històric en la prevenció de la violència, la promoció de la igualtat i, finalment, de l’equitat en l’accés a llocs de responsabilitat social. “L’eliminació o reducció dràstica de programes clau ens ratifica que vivim en un context alarmant, on els feminicidis continuen amb taxes elevades i no hi ha polítiques dissenyades per fer-hi res a nivell nacional”.
Invisibilitzar la violència de gènere
A això se suma una narrativa oficial que proposa, entre altres mesures, eliminar la figura del feminicidi del Codi Penal, fet que ha estat durament qüestionat per organitzacions de drets humans per invisibilitzar la violència per raons de gènere i augmentar el risc per a dones, adolescents i nenes.
Amb l’objectiu clar de convertir l’estat d’opinió de la població argentina afí a les polítiques regressives, el govern ha impulsat l’anomenada ‘batalla cultural’ contra el que defineix com a “ideologia de gènere”, per desacreditar el feminisme i presentar les polítiques d’igualtat com a innecessàries o perjudicials.
Aquest discurs ha aprofundit la polarització social, però, d’altra banda, “aquestes polítiques també han derivat en una creixent mobilització social en general. Dones, col·lectius de diversitat i sindicats s’han organitzat per defensar drets conquerits. Tot i que vivim amb una gran sensació de vulnerabilitat, posem en evidència una societat activa que resisteix. S’ha aconseguit revertir algunes de les mesures, com la decisió de vetar la llei d’emergència en discapacitat, per exemple”.
La importància de les mobilitzacions
Miguez està convençuda de la necessitat d’una mobilització nacional i internacional de persones progressistes, feministes i periodistes. Com a integrant de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, defensa que és vital per a les professionals de la comunicació estar unides.
“Perquè només des d’allò col·lectiu és possible enfrontar els atacs a la igualtat, la llibertat d’expressió i els drets conquerits. Quan les veus crítiques són estigmatitzades o silenciades, les respostes individuals resulten insuficients davant d’estructures de poder consolidades”.
Sobre Sandra Viviana Miguez
Actualment, Miguez és assessora de comunicació a la província d’Entre Ríos, on resideix, i també col·labora com a experta en cooperació internacional amb organismes internacionals. Amb una trajectòria de 40 anys, destaca que des de fa 15 anys està al capdavant del programa de ràdio ‘Y de repente la noche’, amb un enfocament de drets i periodisme humà.
Continua treballant com a docent universitària a la Universitat Tecnològica Nacional (UTN) i a l’organització Acción Educativa. És una professional referent en periodisme inclusiu, salut i feminisme.
Sobre la seva experiència en aquest viatge: “Viatjar en aquests últims anys ha estat per a mi molt més que una agenda d’activitats formals. Cada viatge ha representat una experiència de trobada i de construcció política i afectiva amb companyes de la Xarxa a Catalunya i activistes que enfronten reptes similars. Les xarxes no són només espais professionals, sinó veritables comunitats de cura i resistència indispensables en temps complexos”.
Fotografies Tona Gusi-XIDPIC.CAT i fotos cedides per Sandra Miguez
Imatge invitació Fabiola Llanos
