Escrit per Sandra Miguez i Tona Gusi
La urbanització de la ciutat de Castelar està emmarcada en la formació del Gran Buenos Aires, des de 1930. A Castelar es va fer en les dècades de 1940 i 1950. Va ser impulsada, com a la resta de la regió, per les migracions internes, des d’altres localitats de la província de Buenos Aires, i les altres províncies. La major taxa de creixement fou en les dècades de 1940 i 1950, en el marc de les migracions internes i la conformació del Gran Buenos Aires. Entre 1938 i 1960, la població de Castelar va tenir una taxa de creixement anual del 87%. Des de llavors, el sector ruralista es va reduir de forma constant, i cap a 1990 la superfície de la localitat podia considerar-se totalment ocupada. El sector industrial va tendir a ubicar-se de primer a zones marginals. S’hi desenvolupà la industria tèxtil, fet que ens apropa a la vida d’Anna Camps, la presidenta del Casal Les Quatre Barres, que és el casal català d’aquesta ciutat.
Jo- diu Anna Camps– soc nascuda a Barcelona el 1945 i vaig venir a l’Argentina a l’edat d’uns 10 anys, el 1955. I a partir de llavors, sempre els meus pares, en sentir la nostàlgia de tot allò que trobàvem a faltar de Catalunya, anàvem al Casal Català que hi havia llavors. La meva família ha crescut sempre, sempre amb el idioma català.
Trobàveu a faltar Catalunya i també la gent, oi?
Els meus pares treballaven al ram del tèxtil i hi havien molts catalans aquí. I en el lloc on treballaven també en van conèixer. Jo plorava molt, d’enyor.. Així que quan la meva mare va entrar a treballar em va dir, “Et deixaré amb una senyora que plora tant com tu.” I dit i fet, i en aquella casa tenien un fill, que tenia 2 anys més gran que jo i després ens vam casar.
De pel·lícula, doncs!! Ai si! somriu…
Quan vàreu arribar a l’Argentina, vàreu anar a Buenos Aires directament?
No, en realitat primer vam anar a Mendoza, que és a on teníem tots els contactes. Però a Mendoza no hi havia indústria. I els meus pares, tots dos, eren del tèxtil. La meva mare era teixidora i el meu pare era tintorer. Vam estar-hi un any i com que no ens podíem desenvolupar laboralment, vam venir cap a Buenos Aires.
I en el casal en aquell temps que gaudíeu de les coses que trobàveu a faltar, què s’hi feia? Música i cançó popular, teatre…?
Nosaltres hi anàvem quan podíem perquè els meus pares treballaven molt. Llavors no tenien gaire temps lliure i les distàncies eren llargues. Ara, quan hi havia una festa assenyalada no ens la perdíem!
A Castelar, quan hi vàrem arribar ja hi havia format El Casal Les Quatre Barres però nosaltres no el coneixíem en aquella època. Més tard anàvem a les trobades de catalans. Després, un cop a l’any, hi havia una trobada que es feia en els Bosques de Palermo. Hi havia moltíssima gent, moltíssima, tots catalans, tots. Era com trobar un trofeu de Catalunya a dins de Buenos Aires.
I com era aquest vincle inicial amb els que acabaven d’arribar? S’apropaven al Casal o éreu vosaltres qui els anàveu a cercar o els acollíeu?
Sí, es feia acolliment. A les fàbriques on treballaven el meu pare i la meva mare el quaranta per cent eren catalans.
Per això també es va poder formar el nou casal Les Quatre Barres, que és on estem ara. Ja no hi havia lloc per tenir a tanta gent. Es va comprar un terreny amb diners de tota la gent que formaven part de l’antic.
Explica’ns una mica aquest procés.
L’actual Casal Les Quatre Barres fou fundat l’any 1960. Per un grup de catalans i catalanes, que en ser tan nombrós no tenien on reunir-se i van decidir comprar un terreny per construir la seva seu. Tot es va fer amb treball en comú, cadascú feia el que sabia, paletes, manyans, lampistes, guixaires, sota la direcció d’un arquitecte català i quan la feina acabava les dones feien una paella, i des d’aquella època les continuem fent i són famoses dintre de la nostra comunitat oberta a tothom, és la manera que tenim d’informar i apropar a totes les persones perquè sàpiguen de les nostres activitats, i estimin Catalunya tant com l’estimem nosaltres.
Ens has explicat que ets filla de gent treballadora del tèxtil. Ens pots parlar ara una mica de tu i la teva feina?
Jo vaig estudiar, vaig fer tota l’escola secundària. Quan vaig entrar, com que no sabia gaire geografia ni història argentina, em van posar a l’últim any de l’escola primària. I a partir d’allà ja vaig fer el secundari i després vaig anar a la universitat.
Tota la meva vida laboral, des de la joventut he treballat de contadora (comptable). Primer en una empresa de computació. I després ja, quan vaig tenir el tercer fill, vaig deixar de treballar. I em vaig dedicar a ajudar al meu marit que era constructor.
I el teu marit és català perquè és aquell nen amb qui jugaves a casa seva, mentre la teva mare treballava, veritat?
Exactament. Sí, sí. El meu marit, que ara fa 12 anys que va morir. (Li donem les condolences i li fem arribar una abraçada ben forta).
Això vol dir que parlàveu el català a casa, i que el deveu haver transmès al vostres fills i filles...
Exactament. Nosaltres, tota la vida! i la mainada tampoc van tenir cap dificultat quan van començar l’escola, perquè era com nosaltres. Eren bilingües.
Com és que vas entrar a col·laborar amb el Casal? És a dir, com és que t’hi vas implicar?
M’hi vaig implicar quan va morir la meva mare. Fa 25 anys. Jo estava molt, molt pendent de la meva mare, que ja tenia 89 anys, aleshores no tenia temps d’implicar-me perquè estava per ella. Llavors, quan va morir, vaig tenir un buit molt gran i vaig començar a implicar-me en el casal. Primer de tot, el que vaig fer és anar a aprendre a escriure català perquè jo, l’escola primària que havia fet a Catalunya era tota en castellà, era l’època de Franco, així és que no sabia escriure bé en català.
A partir de llavors ja m’hi vaig implicar directament i vam formar una junta perquè el casal, tenia manca de de personal administratiu, perquè tota la gent havia retornat a Catalunya. Era l’any 2000, quan com sabeu on vam tenir molts problemes econòmics aquí en el país.
La gent va perdre els diners que tenia en els bancs, els estalvis i llavors, tota la gent jove que hi havia se’n van anar. Hi havia, doncs, poca gent que s’hi pogués implicar i un grup que ens coneixíem vam formar la nova junta.
I des de llavors hi ha hagut varies dones a les noves juntes?
Sí, sempre hi han hagut dones perquè la dona és la que porta sempre la iniciativa de les coses. La dona és com si fos la màquina del tren, arranca i tots els demés segueixen, (ho diu afirmant amb el cap amb molta convicció).
Anna, i en aquest sentit, creus que ha canviat el rol de les dones particularment dins el casal? Com era en este en aquell moment i com és en la actualitat? Què han anant aportant?
En el casal, sempre les dones han portat com la iniciativa. S’ha mostrat perfectament. No he notat mai que hi hagués alguna diferència, eh!, entre els homes i les dones, perquè sempre tot es feia entre tots. Perquè, no sé, em sembla que un Casal et dona molta llibertat de moviment. Almenys totes les persones que he parlat ho han sentit així. Sí que ara hi som de ple , perquè cada vegada les dones ens hi infiltrem més en totes les coses que passen. Per tant en els Casals també hi som. Jo diria que en el nostre hi som al cinquanta per cent.
I si van ser moltes dones les que hi eren des del començament, també us diré que moltes participarem en la compra del terreny, i això son dades que la gent no sap!. Vull nomenar a Maribel Casablanca, que és sòcia fundadora del Casal.
Llavors també podeu decidir quins tipus d’actes feu.
És clar! I tant!
Teniu en compte fer activitats per altres dones, o per reconèixer dones anteriors a vosaltres protagonistes de les migracions o sobre temes semblants ?
Tenim vàries activitats, una d’elles és la coral. Tenim una coral molt bona i la directora és filla de catalans. La coral expressa tot l’amor que sentim per Catalunya i les cançons són gairebé totes catalanes. La majoria són dones i a la directora li donem tota la llibertat perquè faci el que cregui convenient. No li posem mai cap trava per difondre tot el que és la cultura catalana.
Després tenim un taller literari amb lectures d’obres d’escriptores catalanes. Aquest any hem fet La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.
També vàrem llegir-ne un d’Assumpta Montellà, que va ser la dona que va fer el lo de Elna. El setè camió n’ és una, no sé si l’haureu llegit, és una història sobre els set camions que van portar tot el tresor de la República cap a França, en la qual explica tots els inconvenients que van haver-hi.
I el tercer i darrer llibre d’aquest any passat ha estat Pa amb xocolata, de Teresa Roig, que també és una autora catalana i el llibre ens situa a l’abril del 1936 a Agramunt, a la Terra dels torrons. És molt molt bonic aquest llibre, molt bonic.
És també una manera de recordar la gent que va lluitar.
Tenim l’Esplai Català que està destinat a tota la quitxalla major de 3 anys catalano-parlant o amb un interès per aprendre català. Per participar a l’esplai cal ser membre del casal.
Ah! I tenim classe de sardanes un cop a la setmana, i també són les dones les que venen més a aprendre. La dansa uneix molt!
I , és clar! Les classes de català. Penseu que ara aquí de catalans i catalanes ja no n’arriben, llavors el que intentem és apropar al Casal a les famílies que tenen familiars, sobretot filles i fills vivint a Catalunya.
Per exemple, abans de la pandèmia, teníem un professor que era català, un noi que s’ havia casat amb una noia argentina i havia vingut aquí. Ens donava les classes de català i la major part de la gent que teníem se’n volien anar a viure a Barcelona. I llavors venien al casal a aprendre la llengua.
Però ara això s’ha tallat, perquè el professor se’n va tornar a Catalunya amb la seva família que va formar aquí amb la noia argentina i només fem classes per zoom quan tenim persones interessades que venen al casal. També derivem gent a l’Esther Barnet del Casal dels Països Catalans de La Plata, que també fa classes.
Continuant amb la selecció d’autores i el fet que les dones han anat guanyant molt espai no solament en la literatura, sinó en el pensament. Hi ha hagut al Casal algun projecte que vinculi el tema de la perspectiva de gènere o de el feminisme, donant-li a les dones un particular protagonisme?
Sí. Sí. Sempre fem un acte relacionat amb aquest tema i és quan parlem de totes aquestes coses. El 8 de març, el dia internacional de les dones, fem una reunió al casal i convidem a totes les dones que vinguin i que puguin dir-hi la seva i posar-nos al dia de la situació de les dones.
Anna, assenyalaves que disposeu d’una molt bona biblioteca catalana…
La tieta del meu marit era filòloga. Ah! I catalanista fins a la medul·la. Directora d’una escola de Barcelona, ella va formar l’escola Sadako, amb dues noies més. No sé si la coneixeu… Es va formar per a poder donar classes de català.
Quan es va jubilar va començar a venir molt i era la que ens donava classes de català i ens explicava històries. Jo a través d’ella he conegut i aprés molt molt i m’he fet molt catalanista. I ho hem de saber transmetre en el nostre casal. Per què volem la independència? a vegades la gent no ho entén. Cal saber-ho explicar ben bé i llavors sí que ho entenen. Quan els hi expliques els motius, llavors ens entenen.
Així si la independència de Catalunya és un tema de debat al Casal, vol dir que parleu de de l’actualitat política, feu xerrades sovint?
Aquest any no ho hem fet, sí que ho fèiem abans. Hi havia dos cops a l’any que explicàvem tot el que estava passant a Catalunya. Esperem que ens hi tornem a posar de veritat. També commemorem l’11 de setembre i fem xerrades.
I mentrestant ho seguim transmetent. Un cop al mes fem una paella oberta a totes les persones que vulguin, a vegades arribem a les 150 o 160 persones. I llavors fem la promoció de tot per fer entendre tot el que volem transmetre sobre Catalunya i sobre la llibertat.
Deies abans que venen persones descendents de famílies catalanes, però si feu aquestes activitats obertes, potser també deu venir gent del barri o gent que està interessada en altres temes, per viatjar o per la cultura…
Sí. I tant! Per exemple, fa poc va venir un senyor que volia llogar un saló per celebrar el seu aniversari. Ens va explicar que l’any 2019 va ser a Barcelona i Catalunya i que es va enamorar de la ciutat i del país. Així que quan va buscar per internet on fer la festa d’aniversari i va trobar aquí a Castelar el Casal Català es va dir a si mateix, “Això és lo meu.” Perquè aquí hi ha l’essència de Catalunya, que és lo que a mi em va agradar tant”. I quan va entrar al nostre saló i va veure tots els pòsters i objectes que tenim en va quedar tan satisfet que va dir, “A partir d’ara em faré soci i vindré sempre, perquè Catalunya la porto a dins des de 2019” . Sí, aquesta és una altra via, la de gent que ha conegut i estima Catalunya i la seva cultura.
Després tenim un taller de tangos, una milonga. Venen cada divendres i ho posen tot a les xarxes socials i llavors surt al fons la Sagrada Família i altres indrets de Catalunya mentre estan ballant. És molt bonic i agradable. A la gent els hi encanta això. És una forma que tenim per a que vagin coneixent Catalunya, és clar!
Com que aquesta entrevista és per a La Independent, l’agencia de notícies feministes de Catalunya, vols dir algun missatge a les nostres lectores i als nostres lectors?
La dona és fonamental en tot, a banda d’allò que es diu que sempre que hi ha una gran dona darrere un gran home, en realitat és la dona la que ho fa anar tot. Sempre ha estat així, però actualment estem disposades a aconseguir-ho del tot, a mostrar el que sempre hi ha hagut darrera. Això és molt positiu.
En la vostra transmissió de valors culturals de Catalunya i del que representa, la vostra tasca també deu estar lligada a un tipus de societat avançada, oi?
I tant! És el que es defensa des d’aquí políticament parlant, no? I això també significa una societat amb drets plens per les dones.
