Fotografia portada: David Ruano
Eva Piquer és periodista i escriptora. Actualment dirigeix el digital cultural Catorze. Recentment ha publicat Difamació un llibre que explica l’assetjament que va patir a xarxes socials i mitjans de comunicació. Parlem amb ella que, amb aquest assaig ha volgut buscar justícia més que no pas venjança.
Difamació parteix d’una experiència molt dura que has viscut. Perquè vas decidir convertir-la en un llibre?
És un llibre que no hauria volgut haver d’escriure, però estic molt contenta d’haver-lo escrit. Estic contenta d’haver convertit la merda que vaig patir en una cosa bonica, i estic molt satisfeta d’haver respost en forma de llibre. Els llibres són el meu espai segur, són sens dubte els objectes més importants de la meva vida. Tenia la intuïció que, després d’haver trencat el silenci en forma de llibre, aniria a parar a un lloc molt millor del que he hagut de transitar durant l’última dècada. I aquella intuïció s’ha confirmat: he recuperat la veu i he girat full de forma automàtica i absoluta.
Ens parles al llibre de violència estructural, de misogínia. Fins a quin punt la por a no ser creguda condiciona el silenci de moltes dones?
Quan et difamen, et diuen que el millor és no respondre, ignorar la difamació. Però això fa que les víctimes es mantinguin en silenci, que és justament el que volen els agressors. Per difamar algú, abans l’has de deshumanitzar, és el mateix que feien els nazis amb els jueus, el mateix que fa la ultradreta amb els immigrants. I un cop t’han deshumanitzat, és difícil que et defensis, perquè estàs tacat per la difamació i deixes de ser creïble. Perds la capacitat de defensar-te i entres en una espiral de silenci. Aquest és el drama de les difamacions i d’altres agressions similars: que les víctimes callen, que el silenci és molt difícil de trencar. A mi em va costar detectar que estava patint una agressió misògina. Per començar, en aquest cas vaig rebre per ser la dona del qui era el meu marit. A sobre, soc una dona que es dedica a escriure. Hi ha un llibre, titulat “Com destruir l’escriptura de les dones”, del 1983, en què una professora americana que es deia Joanna Russ descriu què passa quan ets una dona i pretens escriure, quan vols ocupar llocs destinats als homes. Passa que et diuen que publiques perquè ets la dona o l’amiga o l’amant de no sé qui. I aquest “no sé qui” és un home, òbviament. Jo fa anys tenia certes tribunes mediàtiques, a la premsa i a la ràdio, i un articulista ara insignificant (al llibre l’anomeno així) va començar a atacar-me. Una amiga psicòloga em va dir: “No veus que t’ataquen perquè et consideren una amenaça?”. No ho vaig entendre, però part d’això hi havia. Si les dones ocupem espais tradicionalment ocupats per homes, fem trontollar l’ordre patriarcal.
Què passa amb l’autoestima en aquest procés?
Ser víctima d’una difamació i no respondre t’acaba minant molt l’autoestima. I t’acabes creient que el teu difamador té raó. Això passa, sobretot quan la difamació és pública i persistent, com va ser el meu cas. Jo vaig perdre confiança en mi mateixa, vaig tenir pànic de treure el cap per si me’l tornaven a intentar tallar. El meu difamador va pronosticar que quan el meu marit es morís, jo escriuria llibres que es dirien “Saber enviudar”, “Viuda amb nens”, “Sola i de dol”. Vaig escriure una novel·la que es deia “Aterratge”, que efectivament tenia el dol com a fil conductor, i l’editora em va dir que sí que la volia publicar, que li havia agradat molt, però em va fer esperar un any. Durant aquest any, el que jo vaig fer va ser preparar-me amb una psicòloga per la reacció que tindria el difamador quan sortís la novel·la. Diem molt que la por ha de canviar de bàndol. En el cas d’agressors i agredits, és així. No pot ser que la culpa i la vergonya la pateixin les persones agredides
Com et reconstrueixes després de tot plegat?
Costa molt. Com t’he dit, jo he girat full definitivament amb la publicació del llibre, però la difamació que vaig patir em va condicionar moltíssim durant deu anys. Ara he recuperat la veu pública, i vull reivindicar la veu de totes les persones que callen quan són víctimes d’una agressió.
T’has autocensurat en algun moment mentre l’escrivies?
Sí, perquè no he volgut rebaixar-me fins al nivell dels meus difamadors. He intentat escriure un assaig que parteix del meu cas personal però que pot interpel·lar molts lectors. Amb aquest llibre he volgut obrir un debat públic sobre la brutalitat de les paraules que ens llancem els uns als altres. Al llarg d’aquests deu anys l’insult, la injúria, l’escarni, la difamació han deixat de ser un recurs excepcional per convertir-se en una conducta banal. No hi ha espai públic que se’n salvi, ni les xarxes socials, ni els governs, ni els parlaments. El llenguatge de la brutalitat s’ha imposat com a norma. Agredir amb paraules és clarament una forma de violència.
Aquest llibre tanca les ferides?
Les meves, sí. I a més de tancar les meves ferides, pretén sacsejar consciències. Ens hauríem de preguntar com a societat a quina mena de personatges donem micròfons i altaveus, ens hauríem de preguntar per què estem fent créixer monstres que intoxiquen el debat públic. Jo he necessitat practicar una autòpsia a l’escarni continuat que vaig patir. He analitzat aquella difamació per totes bandes i hi he trobat rastres evidents de classisme, de misogínia i de neofeixisme. Són elements prou nocius, em sembla. De difamadors, com de feixistes, n’hi ha hagut sempre i n’hi haurà sempre. El que ens hem de preguntar és què fem amb aquestes persones, quina veu els donem, quin cas els fem. Intoxiquen el debat públic, fan que el debat públic sigui irrespirable. I després passa el que passa: pugen al poder polítics que tenen un discurs violent, que deshumanitzen l’adversari, com el Trump. Acceptant les difamacions, estem aplanant el camí a la ultradreta.
Quina és responsabilitat col·lectiva i de l’entorn en processos d’assetjament i difamació?
D’una banda, hauríem de preguntar-nos col·lectivament per què estem fent créixer veus que difamen, que insulten, que menteixen. Per què estem fent créixer els monstres. D’altra banda, hauríem de plantejar-nos què fem amb les víctimes, com les acollim, com les ajudem. El PEN Club americà té un programa específic per donar suport a dones periodistes i escriptores que pateixen agressions verbals. Aquest programa proposa que es creïn comunitats de la societat civil a l’entorn de la persona assetjada. I, en general, crec que hauríem de deixar de callar quan som testimonis d’una difamació. És el que deia Audre Lorde: “Els meus silencis no m’han protegit, el teu silenci no et protegirà”.
