El filòsof Henry Bergson deia que l’ordre social depèn de que els membres (i les també, passem-ho per alt) d’una comunitat tinguin una actitud flexible en les seves conductes i opinions.
Bergson entén tensió i elasticitat com “dues forces complementaries que fan actuar la vida”, si li manquen al cos apareix la malaltia, si li manquen a l’esperit provocaran pobresa psicològica i bogeria, si li manquen al caràcter sobrevindrà la inadaptació, la misèria i el crim. I deia també que les situacions rígides i els aspectes més inflexibles d’una societat són el que ens fa riure.
L’humor actua, a més, com a mecanisme de defensa. Freud li atorgava qualitats terapèutiques en el terreny social en considerar-lo “La manifestació més alta dels mecanismes d’adaptació de l’individu” (i segur que de la indivídua també).
Avalada per les veus d’aquests dos grans pensador i tants, inclús tantes d’altres, podem afirmar i afirmem amb certa rotunditat que una societat no serà sana i madura si no és capaç de riure’s d’ella mateixa.
En tot aquest vertigen d’esdeveniments recents tenim el millor dels exemples. Hem vist —prou clarament i trista— com actuen ideals i arguments contra pebrots. Arguments diversos, no sempre en la línia de l’independentisme, sí en la dels valors democràtics i sí sempre acompanyats de fermesa no bel·ligerant; i pebrots… per pebrots: la rigidesa de la que parlava Bergson. I hem vist com la sàtira complia una de les seves funcions: destacar aquesta conducta rígida i, tot mostrant els seus aspectes més ridículs, intentar corregir-la abans que ens destrueixi. Podríem, per tant, afirmar i afirmem amb garanties, que l’elasticitat va acompanyada d’un sa desig de desmuntar la rigidesa, utilitzant l’estratègia que Freud destacava “d’eludir per mitjà d’un acudit el desplegament emocional” fent que el plaer triomfi sobre l’adversitat.
També això s’ha comprovat i molt en els darrers temps. A cada nou i, sovint, esgarrifós esdeveniment, la resposta ràpida i encertada ha estat un seguit de facècies, que l’agilitat de les noves tecnologies ens ha permès i ens permet tenir amb una celeritat gairebé estremidora.
No havia passat mitja hora de la declaració i automàtica suspensió de la independència, que ja teníem al mòbil hilarants acceptacions de la situació: “Ha nascut la República Catalana! Però, de moment, és a la incubadora”. “República catalana en construcció. Disculpin les molèsties” o “Loading independence, please wait…”.
Per a les estratègies activistes, se les han inventat de tots colors: la completíssima App Cacerolapp que, com indica l’anunci, ens estalviarà d’abonyegar més olles, amb modalitat: “cacito de acero”, so agut; súper casserola, més escandalós o paella robusta, més esmorteït. L’anunci a twitter: “Els fabricants de cassoles traslladen la seva seu a Catalunya”. Un taller d’estratègies per anar a votar, el millor sistema de camuflatge per amagar-te si et persegueix la policia o crides al civisme amb proclames tipus: “Si el precinte és de plàstic va al contenidor groc”. Això sense comptar amb tot el joc de gags que ha donat el Piolín. Un dels més encertats, la imatge d’un vaixell amb la Bruixa avorrida i les tres bessones i el lema “Els Mossos contra-ataquen”.
Algunes situacions, determinades decisions i molts comentaris, tant d’un bàndol com de l’altre, han ofert tal quantitat de material a l’ofici, que no podem més que agrair-ho. Com espectadores no cal dir-ho i com a professional es pot deduir por l’enorme producció que han mostrat. A tall d’exemple, ens remetem al tuït amb un enginyós calembur de Marius Serra l’endemà de la manifestació amb espelmes per demanar l’alliberament dels Jordis: “Com a membre de la Secció Filològica de l’IEC em fa goig afirmar que aquest matí a la Diagonal la frase “caminar per la cera” era correcta”. I què no direm del magnífic gag de Polònia “Y no estaba muerto, no, no…, estaba arreglando España”. La pena és que la rigidesa i l’encaparrament arribin tan lluny com per fer desistir a l’equip del programa d’emetre el capítol del 2 de novembre per respecte a les persones parodiades que passaven aquella nit —i pel que estem veient, moltes més— a la presó. Poca broma!, mai millor dit.
Però, tornem a la funció social de l’humor i a Bergson. A la rigidesa li atorgava la facultat d’adormir i aïllar les societats. En canvi, la ironia i la sàtira, que acompanyen l’elasticitat, ens uneixen en la tragèdia comuna i ens ajuden a suportar-la, a anar endavant; equilibren la tensió i fan, en definitiva, que ens sentim, si més no, una mica més reconfortades.
Davant d’això i de tot el que hem exposat, podríem afirmar amb contundència que la catalana és una societat sana i madura? Podríem. Llamp de Déu!, però no ho farem, no ens caigués a sobre tot el pes de la justícia.
