Per Jhelum Roy. Viento Sur
Gairebé tots els racons estaven ocupats per dones: treballadores de diversos sectors, víctimes d’assetjament sexual als seus llocs de treball; estudiants d’escoles, instituts i universitats que han de lluitar per cada centímetre d’espai per tal d’autoafirmar-se als centres; dones encadenades pel tedi quotidià del treball domèstic; metgesses, infermeres, mestres i treballadores domèstiques, totes van sortir al carrer per protestar.
Cinc nits abans, una metgessa resident havia estat violada i assassinada en una aula durant el torn de nit. Als seus pares els van dir que havia “comès suïcidi” i els van fer esperar tres hores abans de permetre’ls l’entrada a la sala. Van córrer rumors que qüestionaven la salut mental. De fet, el degà de l’Hospital Universitari RG Kar va fer una observació temerària en preguntar “què estava fent aquesta noia tan tard” a l’aula de formació. L’informe de l’autòpsia va revelar que havia estat violada abans de ser escanyada.
El comentari del degà va provocar una indignació massiva. Una crida a una acció la vigília del Dia de la Independència, amb la consigna de Recuperem la nit, es va estendre com un reguerò de pólvora per tota la Índia, desencadenant un gran moviment de masses que no es veia al país en una dècada. Només a Bengala Occidental hi va haver unes 250 manifestacions a les ciutats, capitals de districte i pobles quan dones i persones trans i queer van desafiar el tradicional retir nocturn per ocupar els carrers exigint justícia.
La nit del 14 d’agost va fer història. No va ser la primera vegada que s’organitzava la campanya Recuperem la nit per protestar contra l’assetjament sexual al país. Tampoc no va ser la primera vegada que les dones a l’Índia sortien al carrer de manera tan massiva en solidaritat i de ràbia per exigir justícia contra les violacions i l’assetjament sexual.
Tampoc no va ser la primera vegada que es va cometre un crim tan brutal a l’Índia. A l’Índia d’avui, on els poders establerts alimenten la cultura de violació règim rere règim, el que ha passat al RG Kar no n’és una excepció. A l’Índia d’avui, comandada per un règim feixista de dreta, els líders del qual són obertament misògins, que utilitzen la violació com a arma política per combatre la dissensió i silenciar les dones, l’assassinat del RG Kar i l’intent de càrrecs polítics d’obstruir la justícia s’han convertit més aviat en la norma.
Però allò que va ser tan històric d’aquesta manifestació va ser l’esclat espontani de les dones. A diferents parts de Bengala Occidental, les dones ja havien organitzat manifestacions per reclamar la nit, exigir justícia per a la víctima, transport públic segur per a les dones, la instal·lació de lavabos públics, la creació d’un Comitè Intern de Queixes que funcioni a cada lloc de treball, drets laborals bàsics per a les dones en sectors formals i informals.
Per a moltes dones, aquesta va ser la seva primera manifestació. Per a moltes, també va ser la seva primera nit a la intempèrie. Per a moltes, va ser la primera vegada que corejaven consignes. Per a moltes també va ser la primera experiència d’organització política. Hi havia treballadores amb contractes de curta durada, vestides amb els seus uniformes de treball, compartint experiències d’assetjament que viuen als seus llocs de treball. Hi havia infermeres d’hospitals públics i privats que denunciaven que no tenien infraestructures de suport per portar a cas la seva tasca durant la nit en condicions de seguretat. Hi havia actrius de teatre que parlaven de l’assetjament que pateixen als seus llocs de treball.
Hi havia dones i persones queer i trans que havien viatjat durant dues o tres hores per anar a la manifestació. Quan van veure que no hi havia transport públic disponible, van formar grups per organitzar el seu transport i van viatjar juntes. Hi havia dones dels barris perifèrics propers compartint experiències d’assetjament, de violència a la llar o al lloc de treball. Van acudir-hi mares amb les filles. Germanes que hi van anar juntes. A les concentracions es van connectar antigues amigues. Va ser un carnaval de resistència.
Persones alienes a la mobilització van obrir les portes de casa perquè les manifestants poguessin utilitzar els seus lavabos. Comerços cooperatius de la zona van romandre oberts per a les dones. Estudiantat de les universitats públiques properes van negociar amb les autoritats per mantenir oberts els portals dels campus i les residències femenines. Hi va haver dones que es van aventurar a sortir al carrer a la nit soles, sense la companyia d’homes, decidides a reclamar l’espai públic com a propi, per organitzar manifestacions als seus barris.
Azaadi
Al crit d’Azaadi (llibertat), les dones van exigir alliberar-se de tota violació, tota violència domèstica, de tot assetjament al lloc de treball, de tota coerció moral, del tedi del treball domèstic, de la discriminació salarial, de les observacions condescendents de pares i germans, d’aquest sistema capitalista patriarcal brahmànic. Hi va haver dones onejant ben amunt la bandera vermella, mentre que persones queer i trans van acudir amb banderes arcoiris. Algunes dones duien retrats de conegudes revolucionàries, recordant a la gent el llegat de la resistència femenina. Sobrevolava a la multitud una enorme bandera vermella amb el retrat de la martiritzada revolucionària índia Pritilata Waddedar, i les manifestants la van veure com una companya.
Hi va haver cartells amb lemes escrits per mans inexpertes, es van corejar consignes cridades per dones condicionades per no aixecar mai la veu. Es van entonar cants, es van realitzar números teatrals, es van compartir experiències mentre les dones passaven la nit a la intempèrie xerrant, cridant, escoltant, recolzant-se les unes en les altres.
Avançava la nit i van arribar notícies sobre una agressió contra les metgesses en vaga al RG Kar. Un grup de matons havia penetrat a l’edifici on hi havia una asseguda, van desmantellar el lloc, van colpejar les mèdiques que protestaven i van intentar destruir el lloc del crim. Va quedar clar que el seu propòsit era alterar les proves i amenaçar les vaguistes. Mentrestant, els agents de policia presents van rebre l’ordre de mirar cap a una altra banda.
El que havia començat com un acte de protesta es va convertir en un moviment massiu que va arrossegar gent que fins aleshores s’havia mostrat indiferent davant de la sang als carrers. Un moviment que va comprendre que la dignitat de la seguretat de les dones té relació amb el dret a un sistema de salut pública que atengui la gent comuna. En canvi, el sistema existent s’està enfonsant des que va irrompre la corrupció, posant en perill fins i tot la vida de les i els pacients.
Cultura d’impunitat, privatització i estat neoliberal
La impunitat i la descarada ostentació de poder, exhibit deliberadament per enviar un missatge mitjançant la vandalització de l’espai de protesta al RG Kar, van trencar els dics de la fúria que s’havia anat acumulant al país durant el decenni anterior. Els qui érem estudiants quan es va produir el cas de la violació a Delhi el 2012 –on una jove de classe mitjana va ser brutalment violada per un grup d’homes i torturada, morint després– vam veure com milers de dones, estudiants i de classe mitjana, van ocupar els carrers per reclamar justícia.
Les mobilitzacions de llavors van donar peu a debats acalorats sobre la violència masclista. Més tard, una comissió judicial va informar que l’arrel dels crims contra les dones es trobava en una infraestructura insuficient i els errors per part de l’Estat i la policia. L’esclat de ràbia va comportar un canvi de la legislació sobre violacions a l’Índia. Tot i això, un decenni després, quan tornem a agafar els carrers, seguim sent víctimes d’una cultura d’impunitat.
Gairebé tots els partits polítics ‒des de l’esquerra parlamentària fins a la dreta, passant pels centristes‒ han protegit una vegada i una altra violadors i han alimentat la cultura de violació per consolidar la seva posició en la política electoral. L’ascens del feixisme hindutva va arribar després d’una espantosa explosió de violència masclista. La violació ha estat utilitzada sovint com a arma política per sufocar protestes i afirmar l’autoritat sobre les minories.
Aquesta cultura d’impunitat, impulsada amb la protecció dels violadors, la manipulació de proves i utilitzant sense dissimulació la maquinària de l’Estat per blindar-los, havia tingut precedents que tot partit governant va poder imitar. Per tant, el fet que el partit governant a Bengala Occidental emprés la seva maquinària per socórrer els criminals del RG Kar difícilment podia sorprendre ningú. Amb la diferència que aquesta vegada va ser com la gota que va fer vessar el got i va desfermar la fúria de la gent.
És possible que la violació i l’assassinat al RG Kar haguessin provocat una indignació generalitzada semblant pel fet que la víctima era mèdica, una dona que exercia una professió de coll blanc honorable, violentada mentre estava de guàrdia en un hospital públic. Implicava que les dones no estaven segures enlloc. També va posar de manifest la flagrant desigualtat dels nostres espais de treball, dissenyats perquè les dones treballadores i les persones trans i queer resultin vulnerables. Dones treballadores dels sectors formals i informals van acudir en massa a les concentracions.
Hi va haver actes convocats per anganwadi (puericultores rurals), monitores de menjadors escolars, treballadores ICDS (pediatres), treballadores domèstiques, informàtiques, temporeres. El clam de justícia i dignitat també es va obrir camí als llocs de treball. Es va exigir la responsabilitat de l’empresa a l’hora de garantir la seguretat de les dones i les persones trans i queer, establint clarament qui abordaria la qüestió de la violència masclista.
Mentre que en casos anteriors de violència masclista -en què la violació s’ha utilitzat com a part de la repressió estatal per sufocar moviments a l’interior del país i en què la violència masclista ha servit per perpetuar l’atrocitat de les castes o per intensificar l’ocupació d’un territori- no s’havia produït aquest esclat d’indignació, les protestes van entaular debats sobre les implicacions de tots aquests silencis.
El moviment Recuperem la nit va iniciar un debat sobre la justícia de gènere, posant de manifest el fracàs dels mecanismes institucionals per garantir la seguretat i la dignitat de les dones als seus llocs de treball ia l’espai públic. Aquesta lluita contra la impunitat també va donar més força a la veu del personal sanitari que expressava la preocupació per la corrupció que infestava els hospitals públics.
Van començar a sortir a la llum relats de diferents hospitals públics que posaven al descobert un sistema més ampli, concebut per dificultar encara més l’accés a l’atenció sanitària per part dels sectors marginats. Aquests relats van revelar l‟existència d‟una sanitat fràgil, amb el personal sobrecarregat de treball i fatigat, una sanitat deliberadament disfuncional, amb uns sindicats que propiciaven la privatització de l’atenció sanitària.
L’estat deplorable de la sanitat pública índia ja havia sortit a la llum durant la pandèmia. Això va provocar debats al voltant de les polítiques d’ajust estructural imposades pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional durant la dècada de 1980. Això va aplanar el camí a la privatització, eximint així el govern del seu deure com a principal garant de la salut pública.
La violació i l’assassinat de la metgessa resident en un hospital públic van posar de manifest la indiferència de l’Estat cap a les treballadores de la sanitat pública. Se n’espera que treballin més intensament mentre el sistema s’esfondra ràpidament al seu voltant. De fet, l’assassinat ha desencadenat un moviment més ampli, encapçalat per doctors en formació de les 22 facultats de medicina de tot Bengala, per exigir un sistema sanitari públic millor i més segur.
Les mèdiques van convocar una vaga indefinida i van iniciar una asseguda davant del Ministeri de Sanitat. Tot i que el govern va intentar apagar l’incendi prometent garantir la seguretat als hospitals públics mitjançant el desplegament de forces de seguretat dins dels recintes hospitalaris, les manifestants van rebutjar la idea. Van respondre que la seva seguretat només es garantiria democratitzant l’espai de treball i construint infraestructures per acabar amb la corrupció i ajudar a reparar el sistema deteriorat.
Les reivindicacions del moviment van ressonar especialment entre la classe mitjana i treballadora, principals usuàries del sistema sanitari públic. És la gent que ha suportat els costos del sector sanitari privatitzat.
Els partits polítics de l’oposició van intentar per tots els mitjans apropiar-se del moviment per treure’n profit electoral, però van ser rebutjats per les masses de manifestants, que ja havien vist com gairebé tots els partits polítics parlamentaris treballaven per mantenir l’statu quo. Davant l’enorme indignació pública, el govern es va veure obligat a traslladar el comissari de policia que havia mirat cap a una altra banda i facilitat la manipulació de proves en el cas de RG Kar.
Les doctores van desconvocar la vaga, però es van veure forçades a iniciar una vaga de fam davant d’un govern que es negava a concedir les altres reivindicacions. Tot i això, després d’una reunió amb el Ministre Principal, que va prometre tenir en compte les seves demandes, es va donar per acabada la vaga
Una sentència i la continuació del combat…
La sentència del tribunal de primera instància ha condemnat a cadena perpètua un voluntari cívil que treballava per a la policia de Calcuta per ser l’autor de la violació i del brutal assassinat de la doctora resident de 31 anys a l’Hospital Universitari RG Kar. El veredicte ha avivat encara més les protestes, ja que tot el judici semblava ocultar la complicitat de l’Estat en la protecció de l’assassí i eximir les autoritats hospitalàries de la seva responsabilitat de salvaguardar la dignitat i la seguretat del personal.
Mentre Bengala es prepara per fer una altra batalla impugnant les llacunes de la sentència, l’Estat clama per la pena capital per a l’autor del crim. Tot i això, ha estat el partit governant el primer a protegir l’acusat i se sap que està conxabat amb els sindicats que estan implicats en diverses trames de corrupció.
Curiosament, l’exigència de la pena cabdal no va sorgir del moviment de metges en formació ni del moviment Recuperem la nit. Històricament, la lluita per la justícia de gènere a l’Índia s’havia manifestat contra la pena capital, en considerar-la una eina de repressió estatal que atorgava a l’Estat el monopoli de la violència. L’Estat pretén eliminar un individu alhora que abdica de la responsabilitat d’introduir qualsevol canvi sistèmic.
La sentència es va conèixer pocs dies després de la mort d’una dona adivasi (indígena tribal) embarassada en un altre hospital públic d’una capital de districte de Bengala. Va morir després d’administrar-li una solució salina tòxica que està prohibida a altres Estats. Tot i això, pressionats per una empresa farmacèutica, els hospitals públics de Bengala, poc preocupats per la vida de les dones marginades, segueixen utilitzant-la. Un cop més, la seva mort ha posat de manifest els grans errors del sistema sanitari públic, ja que el nexe entre l’Estat i el capital gairebé no té en compte la vida de les dones o de les persones marginades.
El paper d’un moviment de masses feminista
És significatiu que el moviment feminista a l’Índia al voltant de l’assetjament sexual a la feina comencés amb la violació grupal d’una treballadora comunitària de base que estava aplicant un programa estatal de conscienciació contra el matrimoni infantil al seu llogaret. Aquell moviment, al començament de la dècada del 1990, va lluitar per responsabilitzar l’Estat, que tenia contractada la víctima. Va aconseguir que s’establís legalment que el masclisme i l’assetjament sexual a la feina generen un entorn laboral hostil. El contractista té el deure de garantir la seguretat i la dignitat del seu personal.
Trenta anys després, els nostres espais de treball segueixen estant dissenyats perquè les dones i les persones trans i queer siguin vulnerables com a treballadores, el treball de les quals se suposa que resulta barat. A més, la proporció de la força de treball femenina està disminuint al sector formal a mesura que creix la informalització del treball de les dones.
No obstant això, al sector informal els empresaris no són responsables d’oferir unes condicions de treball segures ni tenen l’obligació de complir cap normativa que protegeixi els drets del personal. De fet, podem dir que la batalla per la dignitat al lloc de treball no sols consisteix a afirmar la identitat de les dones com a treballadores, sinó també en la valoració del propi treball.
En un moment en què les polítiques neoliberals permeten que l’Estat es desentengui dels serveis públics, en què els codis laborals es reescriuen per criminalitzar la sindicació i ampliar la jornada de treball per omplir les arques dels propietaris, en què els tancaments de fàbriques i la privatització d’establiments de serveis públics estan passant per la informalització del treball, la batalla pel pa i les roses sembla que serà perllongada. Aquesta batalla requerirà una organització més gran de la classe treballadora en camps i fàbriques, en llars i hospitals, en escoles i carrers, per recuperar cada centímetre d’espai segur, cada nit, cada dia.
