OPINIÓ
Aquest 8 març 2017 serà una data substantiva. La crida internacional a una vaga de dones, la reacció encadenada, mundial, enfront de la violencia contra les dones, com un fenomen dels nostres dies, que atempta contra la civilització i mostra els límits de la justícia.
Es torna contra la democràcia, revela que les dones no ens hem assegut a mirar el paisatge i continuem en peu de lluita.
La crida que va venir de Polònia, se suma a les mobilitzacions recents com la d’Argentina del 2015; la del 24A Contra la Violència Masclista i la sortida massiva de dones a 60 ciutats del món per deixar clar que el senyor Trump, avui president dels Estats Units, és una amenaça per als drets de les dones.
És una resposta als més de 1.800 assassinats anuals de dones, només a Mèxic; a l’horrible xifra que set de cada 10 dones pateixen, viuen, suporten en la seva vida algun tipus de violència quotidiana i de la tremenda estadística que assenyala que només tres de cada cent delictes d’aquest tipus es castiguen. Avui és possible tenir una resposta, una reacció social. Ja és hora! La crida a una vaga de dones, que si té èxit, farà que tremoli el sistema. Imaginen un món, només un dia sense el treball de les dones? No es tracta de no rentar trastos ni deixar de fer els llits o atendre nens i nenes.
No, es tracta de no treballar a les escoles i hospitals, no anar a atendre els centre d’atenció telefònica; de no estar servint plats als restaurants; no atendre les recepcions de tots els despatxos. Si us plau, imaginin un dia sense treball femení! També la crida és a pensar, un minut, si els homes en general estan mal pagats, les dones vam guanyar un 30 per cent menys que ells de la borsa general del salari mínim i som poc més del 30 per cent les que som responsables de les nostres cases i famílies, no només per estar solteres o com es diu “abandonades” o separades, sinó perquè els homes no són només els únics proveïdors o no tenen feina o no compleixen amb donar el suport econòmic a les seves llars.
És així, amb aquesta vaga i centenars de mobilitzacions arreu del món, com es recordarà el 8 de març. No és una festivitat. És una crida d’atenció des del començament, fa 107 anys.
La celebració del 8 de març no és com el dia de les mares ni motiu de roses, felicitacions o cartetes d’amor. És un dia de lluita i de balanç. És un dia per fer visible que encara la meitat de la població pateix actes de discriminació, violència només per ser dones i violència política per voler participar en la vida pública.
I no és perquè sigui la resposta el… Per què no hi ha un dia de l’home? Com la frase més vulgar que revela tota classe d’ignorància. Tampoc va ser declarat dia internacional de la dona per Nacions Unides, sinó instituït per dones dels continents Europeu i Americà el 1910, durant la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, a la qual van convocar Clara Zetkin i Rosa Luxemburg, totes dues, llavors, dones revolucionàries i visionàries. Una clarament compromesa amb la condició de la dona i una altra creadora d’un corrent de pensament socialista. El 1975 l’ONU va reconèixer al 8 de març com el Dia Internacional de la Dona, com va recollir de les feministes el 25 de novembre i com moltes altres coses que els governs prenen del poble.
Més enllà de les versions històriques sobre per què el 8 de Març, què va motivar fixar-lo en aquesta data i no una altra, tenyit de victimismes o desviat perquè fos només pensant en la dona treballadora, una versió del patriarcalisme socialista o la història de les obreres cremades sense base històrica; deia més enllà de tot això, hi ha una veritat indiscutible, en aquesta II Conferència les assistents van iniciar una intensa i decisiva campanya pel vot femení, en unió amb les dones d’Estats Units, que ja havien avançat en la declaració dels drets civils. Per això és decisiva la resposta de 2017. La de les dones, però també d’homes de diferents edats, qualitats i orígens, que sí que saben que discrimina les dones i que sí que estan en contra de la violència; homes per a qui les dones no són només mares i mestresses de casa sinó que són part de la societat, de la ciència i de la vida democràtica.
No és possible que puguem parlar de la gran problemàtica mundial, si aquesta problemàtica es veu des de la visió limitada i petita del patriarcat, que està preocupat, encara que no ho identifiqui amb claredat, per la crisi del sistema capitalista que ha posat a la taula el dement de Donald Trump, que els ha capgirat el timó globalitzador i és un violador dels drets humans. un senyor que vol posar a Mèxic com ostatge del seu programa de govern.
Aquest home, a més, és misogin, endarrerit, retrògrad respecte del paper social de les dones i ja va determinar que els Estats Units tallaran tots els fons, que durant els últims 40 anys, s’han destinat a diferents programes de salut sexual i reproductiva i anticoncepció.
Fins i tot per a la interrupció legal de l’embaràs. Aquests anuncis de retrocés, a Mèxic bé expressats per les forces de dreta i els pensaments d’alguns que busquen el lideratge nacional. Deia, són aquests anuncis de retrocessos dels que avui s’han mobilitzat a les feministes de tot el món i a moltes dones capaçes de preguntar-se per què no puc tenir tant èxit com l’altre? Per què m’agredeixen sexualment els homes? Per què em fa por pensar en la meva llibertat? Etcètera.
