La crítica del patriarcat i del racisme
El valor de pensar en conversa perquè el saber parli d’una realitat comuna.
La urgència d’obrir la construcció d’aquest saber a la joventut, o com la pandèmia impacta en la comunicació són temes que va repassar l’antropòloga en el marc de la Diplomatura en Raça, Gènere i Injustícia que dirigeix.
La importància de trobar o crear paraules que realment diguin i permetin crear realitats noves; el valor de pensar en conversa perquè el saber parli d’una realitat comuna i pròpia; la urgència d’obrir la construcció d’aquest saber als joves, o com la pandèmia, o més aviat la distància, impacta en la comunicació són temes que va repassar l’antropòloga Rita Segato en el marc de la Diplomatura en Raça, Gènere i Injustícia de la Universitat Nacional de San Martín.
“Quan anomenem l’experiència de forma adequada, útil per a les reivindicacions de la gent, la gent pren aquestes paraules i passen a transitar pel món amb les seves pròpies cames i el seu propi valor”, diu Segato, teòrica i activista feminista.
Que la dona de el futur no sigui l’home que es deixa enrere
Nascuda a Buenos Aires el 1951, la dictadura la va empènyer molt jove a l’exili. Va viure a Veneçuela, al Brasil, a Irlanda, durant 30 anys va ser professora a la Universitat de Brasília i després d’aquest periple va semblar tancar un cercle: tornar a Tilcara on havia albirat feia molt, quan cursava la secundària en el Nacional Buenos Aires, que el valor de la comunitat del món andí podia il·luminar un altre horitzó per a la humanitat.
Autora de llibres clau de consulta com Crítica de la colonialitat en vuit assajos, Contra-pedagogies de la crueltat, La nació i els seus altres o La guerra contra les dones, Segato és la que sol recordar una frase que li van dir quan investigava crims de gènere a la policia del Salvador: “que la dona de el futur, no sigui l’home que estem deixant enrere”.
També és la que diu amb orgull i amorositat que la seva “història irregular” la va fer la persona que és avui. La seva mare li va fer prometre mai demanar consell a un home, mai ser dependent econòmicament de cap home, fins el punt que quan Rita es va casar i per primera vegada va entrar a una cuina, “no sabia si un ou fregit es feia amb aigua o amb oli “.
En els seus treballs, Segato parla d’una “fase apocalíptica del capitalisme” signada per la concentració de la riquesa, l’explotació ferotge dels recursos naturals i la precarització de la vida; recupera la politicitat femenina i estudia la importància de descolonitzar el saber.
Un pensament incòmode
Sobre quin és el valor d’aquesta incomoditat a la qual fa la seva càtedra, Segato diu: “No vaig ser l’autora del nom, va ser el periodista Reynaldo Sietecasa.
Quan la UNSAM va decidir la creació de la càtedra, el 2019, em van trucar per preguntar-me quin nom li donaria. En aquell moment em trobava sopant amb el meu editor Raúl Carioli i amb Reynaldo, que va percebre la meva dificultat per respondre al que m’estaven preguntant, i des del seu lloc a la taula va respondre: «Càtedra Rita Segato de pensament incòmode!»
Vaig quedar perplexa i li vaig preguntar per què li semblava que s’hauria de dir d’aquesta forma. Immediatament em va respondre: «Perquè quan penses, incòmodes».
Així ho van acceptar a la UNSAM. Només a mi va continuar semblant-bastant estrany i m’encantaria comprendre a què es refereix el nom perquè el que jo penso em sembla bastant obvi. Això ha de ser bastant comú, imagino que a ningú li sembla incòmode el seu propi pensament. Per tant, només puc respondre’t que el títol de la càtedra descriu la recepció del que exposo, però no la meva percepció “.
Sobre els desafiaments que proposa la virtualitat, l’activista feminista destaca: “Hem desenvolupat, amb Lectura Mundi i un equip de tutores, diverses activitats en el marc de la càtedra, activitats que, òbviament, van ser interceptades per la pandèmia i totes les novetats que ens va imposar.
Una d’elles va ser un cicle de quatre conferències, introduït per mi en la revisió d’un text escrit fa 25 anys als Estats Units, en l’època en què es van inventar els espais virtuals de conversa, anomenats xat-rooms.
En aquest text analitzo l’efecte en els participants de la possibilitat de conversar sense co-corporalitat. Per això, convoquem a especialistes per reflexionar sobre aquest tema avui tan rellevant: la comunicació sense la presència de la materialitat de el cos.
En aquest context, la reemergència contemporània del feixisme al món va ser un altre tema que analitzem durant un seminari que va respondre molt bé a la meva proposta de “pensar en conversa”.
Un límit a la vincularidad plena
La virtualitat, li imprimeix alguna particularitat al projecte històric dels vincles, disfuncional al qual Segato nomena el projecte històric cosificador del capital?
La teòrica feminista explica: “La pandèmia dissenya un camp de possibilitats en tensió, entre elles podríem considerar aquesta: Ens vinculem més amb la possibilitat de treballar en espais distants des de casa nostra, o menys? Evidentment la vídeo-conferència permet estendre la circulació de la nostra paraula, aconseguir interlocutors nous i distants.
Però la reducció de la comunicació a l’auditiu, intervingut pel filtre dels micròfons i parlants, i la projecció del visual al plànol bidimensional de la tela, és a dir, l’absència d’allò tàctil i de la vibració que els cossos emanen i certament intervé en la comunicació quan es comparteix un mateix ambient físic, col·loquen un límit a la vincularitat plena. Tot això podrà ser avaluat a partir de l’impacte final del període que estem vivint quan reprenguem la «normalitat». Com serà aquesta nova normalitat? “.
Una joventut capacitada per accedir a la reflexió teòrico-política
Aquesta Diplomatura en Raça, Gènere i Injustícia està habilitada per als que hagin acabat la secundària. Aquesta decisió posa en pràctica una des-colonialitat del saber-poder? Posa en qüestió qui té accés a aquest saber?
Segato assenyala: “Completament d’acord. La decisió d’obrir les portes del curs a estudiants sense títol universitari es deu al fet que pensem que la circulació de la crítica teòric política del patriarcat i del racisme excedeix en molt el simple (i de vegades estret i mesquí) interès acadèmic, i és d’importància per a tota la societat.
Els i les joves han demostrat una capacitat immensa d’acollir, comprendre, debatre i exposar amb gran sofisticació, als carrers i davant els mitjans de comunicació, els dilemes i propostes dels feminismes i de la perspectiva decolonial, amb el moviment i les reivindicacions dels pobles indígenes d’estructura comunal i arrelament territorial”.
Finalment, sobre el paper de l’intel·lectual, Segado subratlla: “Les persones que treballem amb un llapis a la mà i davant de l’ordinador som donadores de paraules, oferim noms per al que necessita ser denominat, i em consta que quan anomenem l’experiència de una forma adequada, útil, per a les reivindicacions de la gent, la gent ens pren les paraules. També, la teoria és fonamental. Perquè la teoria és l’art de nomenar, de proposar un sentit per a les dades fragmentats, dispersos, de la realitat. En fer-ho il·lumina aspectes de la realitat que sempre responen a projectes i a interessos.
Tota teoria és interessada, dóna visibilitat a alguns aspectes de l’escena que observem i deixa altres en ombres. Tota teoria, amb les preguntes que formula, instal·la una retallada. En aquest sentit, inevitablement, la producció teòrica no és merament descriptiva sinó també eminentment prescriptiva i, quan cobra influència, dissenya el curs històric. Com he dit, «en teoritzar, no només descrivim els esdeveniments, sinó que també els prescrivim, els fem ser, els atorguem realitat, els encoratgem un camí» “.
Publicat a: El ciudadano
