OPINIÓ
Amb el cor encara emocionat pels nombrosos batecs que em bullen amb motiu d’una altra commemoració de la proclamació de la II República espanyola, el meu compromís amb la memòria històrica em fa posar negre sobre blanc motius renovats per reivindicar-ne, amb força, la III República.
Alguns em podrien dir que ja no cal, que ara tot parteix de nou amb referents de poble independent respecte els pobles germans que configuren la nostra pell de brau, però no em vull enganyar: més enllà de les formes i el marc territorial en vull reivindicar el fons de les idees que va representar la II República per reclamar-ne encara la seva vigència.
Un moment engrescador i ple d’il·lusió
Com fa 84 anys, la celebració d’unes eleccions municipals donava pas a la II República, un esdeveniment que fou celebrat massivament al carrer, amb joves il·lusionats per un canvi anhelat des del fons de l’ànima, amb tot un projecte per construir des de la perspectiva de la igualtat i la justícia social, un projecte on les dones hi participaren activament, tant per l’avenç en els drets socials com també pels drets específics que fluïen, amb la llibertat i força d’un geisher, des del fons dels temps.
Les dones, també implicades
Aquest esclat d’il·lusió i futur -no ho oblidem- va ser esclafat per l’aixecament dels militars sollevats, comportant tres anys de dura guerra civil i 40 anys de sagnant i repressiva dictadura, un ofec de drets i llibertats que negaven i amagaven la mateixa història, una història on les dones republicanes hi jugaren un paper cabdal malgrat ens costi encara de rescatar de l’anonimat. El llibre que ha publicat recentment Antoni Dalmau i Ribalta sobre “La Guerra Civil i el primer franquisme a l’Anoia” posa al descobert alguns noms amagats en nombrosos arxius i biblioteques, d’ entre els quals cita també dones que participaren activament en el decurs de la República, durant i després també a la resistència.
Episodis lúgubres i tenebrosos callats
Han sortit ja molts llibres publicats i aflorat testimonis d’aquest episodi tan cruel que la repressió viscuda s’havia entestat esborrar de la memòria. Citaré, per exemple, el llibre de Consuelo García del Cid Guerra “Las desterradas Hijas de Eva”, on ha rescatant de l’oblit alguns testimonis de dones preses a les presons franquistes on el maltractament físic, les humiliacions, fins i tot els impunes robaments dels propis fills i filles, constituïen la llei quotidiana de tenebrosos centres de privació de llibertat per a dones joves amb l’únic pecat d’atemptar a les bones costums per ballar “agarrats”, fumar d’amagat, tenir relacions sexuals, replicar a un pare autoritari o simplement quedar-se embarassades.
El testimoni de Neus Català
Després de recordar la meva amiga Manola Rodríguez, ja traspassada, em quedo amb el testimoni viu encara avui, i únic per la seva dimensió i compromís, de Neus Català i Pallejà, que enguany celebrarà els seus 100 anys. Amb aquest motiu vull recordar el reconeixement ciutadà que, en el marc dels actes commemoratius del 8 de març de 2007, li varen retre les dones d’Igualada i comarca una tarda de pluja al teatre l’Ateneu. Al final, i tot fent present els eixos que han marcat el seu testimoni, tres dones intèrprets musicals la varen obsequiar amb sengles peces: l’Himne de Riego recordava el seu compromís amb la II Republica, l’Emigrant palesava el seu exili forçós, i el Cant dels Ocells simbolitzava el crit de pau per excel·lència, front l’horror patit al seu pas pel Camp d’extermini nazi de Ravesnbruck.
Un compromís ben viu avui
El compromís de Neus Català continua -no obstant- ben viu avui, per això vull aprofitar aquesta conjuntura per recordar que, més enllà de la nostàlgia, de la indignació pels fets històrics que se’ns han negat, del desencís que s’hagi pogut produir en massa gent sobre uns canvis que no van ser, vull proclamar avui que sí, que cal caminar per una III República, però que no es limiti a la ruptura de la constitució monàrquica i els límits dels drets nacionals, sinó que aparti també els governs que es dobleguen al poder financer, on unes minories acumulen poder i recursos en una cursa costa avall i sense fre, mentre que la majoria de la ciutadania pateix la xacra de l’atur i precarietat laboral, amb la pèrdua de drets socials com ara el dret a una educació pública i de qualitat o al dret a una sanitat pública i universal. Cal impedir que els recursos públics serveixin perquè les empreses privades del sector en facin negoci. Per altra banda, la manca de nutrició infantil, la pobresa severa, la pobresa energètica, els desnonaments i la manca d’ajuts per les persones malaltes i/o dependents haurien de deixar de ser la vergonya d’un país que aspira a ser lliure i civilitzat.
Sí al dret d’autodeterminació dels pobles, que és inalienable, però no hem de permetre que es faci servir perquè continuïn els mateixos amb les mateixes polítiques excloents i al servei de les grans transnacionals i el poder econòmic mundial.
La III República depèn de nosaltres
Una república, per exemple, no hauria de tolerar que s’aprovi el TTIP, per ser un atemptat als drets democràtics més elementals que representa la història de la vella Europa, per permetre entrar en un tractat de lliure comerç amb els EUA que anul·la fins i tot el dret dels governs a opinar sobre inversions que no respectin el medi ambient (per exemple el fracking). O no hauria de permetre que els neofeixistes campin per casa nostra fent servir institucions i recursos democràtics. La riquesa d’un poble és també la seva cultura, amb la convivència en la diversitat com a valor, i amb il·lusió per viure un futur lliure sense les amenaces que s’han reiterat en la història.
