Rachel Carson  i la seva “Primavera silenciosa”

Per Maria Àngels Viladot

Avui, 21 de març, en els inicis de la primavera, i arran del Premi Holberg que acaba de rebre (el 14 de març d’enguany) el catedràtic de la UAB, el professor Joan Martínez-Alier, pel seus treballs acadèmics i activisme sobre l’extractivisme i canvi climàtic,  he recordat a una extraordinària precursora dels estudis sobre el medi ambient: Rachel Carson.  El Premi Holberg que li ha estat atorgat al professor Martínez-Alier pel parlament noruec  és l’equivalent al Nobel d’Humanitats i Ciències Socials i estic convençuda que, si fos viva, Carson també l’hauria rebut. Una gran desconeguda entre nosaltres.

             És una de les àvies dels moviments ecologistes actuals, una de les figures seminals del segle XX; hi ha qui diu que sense els estudis divulgats en els seus llibres no existiria Greenpeace Peace. D’antuvi va ser una profeta en el desert. Avui, ens sentim orgulloses de poder dir  que els seus llibres sobre impacte ambiental s’han convertit en clàssics de la conscienciació ecològica, sobretot el seu quart llibre, Primavera silenciosa  (publicat per primera vegada l’any 1962– Silent Spring, en anglès— ; a terres espanyoles no va ser traduït ni publicat fins l’any… 2010! ) , que és considerat un dels més influents de la història sobre el tema del medi ambient; un llibre que va ser ràpidament menystingut i  qualificat de fantasiós i va rebre atacs enfurismats des de tots els angles mediàtics, atacs empesos i finançats pels sectors empresarials que  sentien amenaçades les seves activitats econòmiques.  Malgrat els assalts hostils i agressions verbals que va rebre,  Carson va inspirar una sobtada i creixent movilització ecologista; aconseguí que el Departament d’Agricultura dels Estat Units revisés a consciència les polítiques sobre l’ús de pesticides, que el DDT fos prohibit (els que vàreu néixer la dècada dels anys cinquanta i seixanta sabeu perfectament què és i recordareu aquelles manxes per fumigar formigues i insectes) i assentà les bases per a la creació de l’Agència de Protecció Ambiental dels EEUU. Val a dir que mai no s’ha prohibit el DDT per combatre la malària i Carson mai no ho va aconsellar, ans el contrari.

Ferma en les seves conviccions,  recolzades amb dades objectives,  va ser capaç de canviar mentalitats, en una època en què la ciència es mirava amb desconfiança — i encara més si la científica era una dona!—,  igual com avui dia  convivim  amb  sectors que es neguen a acceptar els fets i afrontar-los. No només fets tan evidents com els efectes letals dels pesticides i insecticides, sinó l’escalfament global, el canvi climàtic antropogènic que ens està duent pel camí de l’extinció de l’espècie. En fi, reaccions hostils, repudis carregats d’ignorància i interessos individuals, que no pas col·lectius.  Cal afegir que Primavera silenciosa té més de 10000 cites en publicacions de científics i divulgadors i  Google assenyala més de mig milió de resultats.

Abans de Primavera silenciosa Rachel Carson havia escrit Bajo el viento Oceánico, El mar que nos rodea i The Edge of the Sea. Amb la lectura d’aquests llibres prenem consciència que l’ ésser humà  és inseparable de la natura. Que ell mateix és natura. Que en forma part. Cada glopada d’aire que respirem prové de la natura. Emmetzinar-la, matar-la, és emmetzinar-nos i matar-nos a nosaltres mateixos. Sembla una obvietat tan…tan evident! Llibres que van ser escrits a finals dels anys trenta, als  40 i als 50, quan amb prou feines alguns científics començaven a posar sobre el taulell l’antropogènia climàtica. Quan encara ningú era conscient que haviem entrat en una nova era d’extinció, quan la consciència social sobre el canvi climàtic era nul·la; quan la depredació humana era incipient, Carson ja ens conscienciava de la interconnexió de tot el que conforma la natura, la vida. Una època en què la  pesca a gran escala, arrossegant, devastant i saquejant els fons marins, no existia, quan encara no suraven marees de plàstics pels oceans, quan les estacions climàtiques de l’any estaven ben definides i plovia, quan la Terra no estava sobrescalfada i la gent no havia de fugir dels seus habitats de pertinença, de les seves terres, cap a altres terres-miratge per sobreviure.