Mercè Ibarz, periodista,professora columnista i escriptora, ha presentat avui el seu darrer llibre:”Vine com estàs” a Proa i dins la col.lecció A tot Vent.
En aquesta darrera obra la música forma part del relat literari i una vegada més, hi trobem les persones, la terra i el paisatge tan arrelats com en gairebé totes les anteriors.
La Independent li ha fet una breu entrevista.
Mercè Ibarz fotografiada per Martina Tulier
És per donar.nos una nova visió de la guerra?
El llibre,en efecte, conté algunes perspectives no gaire remarcades. Per exemple, sobre les dificultats de l’èxercit popular, d’extracció urbana, quan l’envien fora de les ciutats, al món rural, sobretot a les seques terres de l’Aragó. Cada terra fa sa guerra i és ben veritat. El meu relat fa la pregunta ¿Quan dura una guerra, quan s’acaba una guerra? Per la història que s’hi conta, podem dir que la guerra no havia encara acabat a primers dels anys 60. Les cançons dels anys 40, el ball del poble del relat, s’hi inscriuen.
Es per què no s’ha explicat prou i/o perquè es necessita que les noves generacions ho coneguin i ho assumeixin des de formes diferents que distintes cançons i autors hi són presents?
Hi ha tantes formes de parlar d’una guerra com de persones que l’han patit o provocat o n’han sofert les conseqüències. A “La guerra vista des del mas” hi recullo els fets i les emocions que he sentit contar als meus i els homenatges que amb aquests records m’han transmès per sentit de la decència i l’equitat: el polític regeneracionista Joaquim Costa, l’escriptor i periodista llibertari Felipe Alaiz; l’oncle republicà germà del pare, Jaume Ibarz Alins; l’oncle anarquista i faixista instal.lat a Barcelona, Jaume Ibarz Serès; Donya Pepita Descàrrega que des de la seva condició d’oligarca va mantenir el seny durant la dictadura per evitar més mals….
O és perquè aquesta música forma part del teu paisatge interior?
Sens dubte la música és també el paisatge interior, sí, ben vist. M’ajuda sovint a inspirar-me, a posar-me en marxa per escriure.I quan escric, no en puc escoltar…Deu ser perquè ja s’ha transformat en paisatge interior.
És però només un llibre sobre la guerra o pretens alguna cosa més?
És un llibre sobre la guerra en la primera part, que conté com deia la memòria familiar, i és també un llibre sobre les reminiscències d’aquesta guerra en mi i en la meva generació en la segona part del llibre,la més llarga, que es diu “Repertori de passions”.També és més un llibre sobre més coses. Pot ser llegir com una novel.la i és, en conjunt, un llibre sobre el canvi, la independència personal, el llast que sovint cal deixar per tirar endavant. “Vine com estàs”, diu la cançó de Nirvana, és a dir: sense mudar, sense arreglar, sense maquillar, no cal fer veure res ni dissimular ni voler impressionar, vine com estàs, entre amics. La cançó s’adreça explícitamente a la memòria i així he escrit aquest llibre, sense camuflatge, amb una memòria a cor obert. És també un llibre que es planteja fins a quin punt les reminiscències dictatorials t’influeixen quan no reacciones o trigues molt a reaccionar, devant abusos institucionals, com ara l’autoritat d’un metge. La narradora d’aquesta segona part i la seva amiga Sofi són dues història ferides,una paraula que m’he inventat i que bé podríem dir de la mateixa manera que diem lletraferit-lletraferida, que també en són de lletraferides.
Hi escrius escenes ben sorprenents…
M’ha agradat molt evocar algunes escenes viscudes en aquella dictadura tan llarga i que si les dius avui sorprenen, sí, en molts aspectes aquells anys no estan encara prou documentats.Escenes com el guateque final al col.legi de monges el 1969 mentre sona “Je t’aime moi non plus” i les germanes aguanten la prova sense immutar-se…També m’ha agradat molt evocar la meva amiga i mestra Anna Murià, i la gràcia de la mare elaborant el seu fons d’armari i els seus vestits que li van permetre tirar endavant en aquesta llarga època i fins avui mateix que té 90 anys.
