Quina vergonya!

Quina vergonya!. Tot allò que no hauria de ser mai el nacionalisme apareix aquí, en aquest vídeo paròdia dels d’Estrella Damm i que circula per xarxes, que he transcrit. No és orgull: és exclusió. No és cultura: és simplificació. I, sobretot, és un relat profundament esbiaixat. És possible que tinguem un dels millors equips de futbol de la història. Però també és possible tenir un dels relats més pobres sobre nosaltres.

L’absència de dones no és casual: és estructural. Un noi assegut a la barra d’un bar; la cambrera, una dona gairebé invisible, desenfocada, accessòria. Els clients? Tots homes joves. Després, tres nois caminant i parlant. Ni una sola dona amb veu pròpia. Només Mercè Rodoreda, convertida en quota simbòlica, en coartada. L’excepció que no arregla res.

I mentrestant, el buit: un desert de noms imprescindibles. On són Pompeu Fabra i Jacint Verdaguer, pilars sense els quals la llengua que es pretén defensar simplement no existiria tal com la coneixem? On són Alícia de Larrocha, Caterina Albert, Carmen Laforet, Maria Aurèlia Capmany, Maria-Mercè Marçal, Montserrat Roig, Montserrat Caballé, Victòria dels Àngels o Carme Ruscalleda? I el futbol català femení? De debò no hi caben? O és que no se li ha volgut fer lloc?

Això no és un descuit: és una tria. I les tries defineixen relats. I els relats construeixen imaginaris. I aquest imaginari és pobre, incomplet i injust. Discriminatori.

Queda molt per fer. Però no només en cultura: també en humilitat. I sobretot en respecte, en mirada àmplia, en voluntat real d’inclusió. Perquè sense això, qualsevol discurs identitari és, en el fons, buit.

La defensa de la llengua catalana —ai, la llengua, sempre invocada— és el motiu del vídeo. I sí, això ho comparteixo. Però defensar una llengua no és només repetir-ne el valor: és representar dignament tota la comunitat que la fa viva. No es protegeix amb eslògans: es protegeix amb rigor, amb memòria, amb inclusió.

Si el relat exclou, la llengua també es fa més petita.

VÍDEO TRANSCRIT

Imatges inicials del video

Leo Messi, millor jugador del món; Andrés Iniesta, segon, i Xavi, tercer. Els tres formats a la Masia, eh?, els tres fets aquí… com en Pedro, en Bojan, en Busquets, en Valdés, en Piqué i en Puyol... tots fets aquí. I en Pep Guardiola. El que molts consideren el millor entrenador del món, què? Nascut a Santpedor, format a la Masia. Te n’adones? És possible que tinguem el millor equip de futbol de la història i la majoria dels seus jugadors són fets aquí.

—Què tenim? (Una noia! —veu llunyana i fluixa)

—Que què tenim?

Els Pirineus, plens de neu a l’hivern. Tenim cinc-cents vuitanta quilòmetres de costa des del Canar fins a Portbou, amb tres-cents trenta-sis dies de sol a l’any. L’Empordà, la Fageda, la Cerdanya, el Delta de l’Ebre, Sant Maurici i Aigüestortes. Tenim la Sagrada Família i el Parc Güell, construïts aquí per un gran senyor d’aquí. Tenim totes les coses maques que va fer en Miró, els ous de Dalí a Port Lligat i tenim un munt d’històries de la Mercè Rodoreda, en Monzó, i els poemes visuals de Joan Brossa. Per descomptat, sempre tindrem les paraules de Joan Manuel Serrat.

Tenim coses que només nosaltres tenim: el tió, el caganer, la sardana, la Patum i els castellers. Bé, ara no només són nostres, sinó que són patrimoni de tota la humanitat. Tenim llonganissa de Vic, recuit de Fonteta, d’Ullastret, galetes de Camprodon, els calçots i el romesco, cap i pota, el trinxat i les millors anxoves del planeta; tenim els millors cuiners del món (surt la foto de tres cuiners. I la Carme Ruscalleda, catalana universal?), fem plats increïbles amb les coses bones, amb les coses nostres que tenim aquí.

Tenim una llengua mil·lenària amb més de 10 milions de parlants. Ajuda’ns a protegir-la, defensar-la i promoure’n l’ús i el bon ús.