Per Montserrat Fernández Garrido
Sempre al costat del poder anomenat “conservador” (encara que només amb la pretensió de conservar el poder i els diners, ni els drets de les classes desfavorides ni els de la mare terra), aquesta Església, quan es va produir el cop d’estat protagonitzat pels militars contra el poder legítim de la II República, decidit a les urnes, en connivència amb poders reaccionaris diversos, no va tenir cap dubte: es va col·locar al costat equivocat de la història. I així va aconseguir poder i prebendes, encara que per a això haguessin de col·laborar activament amb el feixisme, ocupant-se de transmetre ideals reaccionaris i valors poc humanitaris. També encarregant-se de la repressió de la ciutadania, molt especialment de les dones. I el seu comportament, són delictes o pecats?
No podem oblidar l’enorme xifra de pederàstia entre els capellans, ocultada i protegida per la institució; el maltractament a les dones de l’església, considerant-les sempre ciutadanes de segona, emprant-les només per netejar i estar al servei dels homes de l’església; el robatori de nadons, primer a les presons de dones, lliurant fills i filles als seus adeptes, i després venent-los com a mercaderia per altes xifres de diners; ocupant-se de l’ensenyament dels nostres nens, nenes i adolescents, dels hospitals, i creant institucions com el mal anomenat “Patronato de Protección a la Mujer”, on milers de noies innocents van ser torturades, maltractades, explotades i humiliades per mongetes que les van mantenir empresonades fins al 1985. També maltractant, torturant, abusant sexualment de nens i algunes nenes, explotant laboralment menors i fent experiments mèdics en no pocs internats (llegiu “Ortigues en les parts íntimes”, article de Cristina Fallarás, al diari digital Público, del 19.2.2018, arran del magnífic documental de TV3, “Els internats de la por”, investigació de Montserrat Armengou i Ricard Belis, que vam portar a Monsenyor Omella, President de la Conferència Episcopal Espanyola, sense aconseguir ni tan sols emocionar-lo), i maltractant no pocs nens al “Circo de los muchachos”, per posar alguns exemples coneguts avui per tothom.
No és d’estranyar que, una vegada votada la Constitució del 78 (o acceptàvem aquella o els “guardians de la pàtria” podien tornar a aixecar-se en armes. I els que avui presumeixen de ser “constitucionalistes” o no la van votar o ho van fer en contra, per creure-la massa progressista), aquesta Constitució que els 7 pares i cap mare van escriure i pactar per deixar-la “ligada y bien ligada” i, malgrat escriure-hi que el país es declarava aconfessional, no es pot dir que, a la pràctica, sigui així.
L’Estat continua mantenint idèntics privilegis i prebendes a l’Església Catòlica encara avui dia, cosa que no casa gens bé amb una anomenada “democràcia consolidada”. L’últim Concordat signat per l’Estat espanyol i la Santa Seu va ser el 1979 i l’única cosa que va fer va ser confirmar el Concordat franquista de 1953. I amb això continuem, malgrat els 47 anys transcorreguts. L’Estat finança l’Església Catòlica a través de l’IRPF i les creus que posen els ciutadans en la declaració de renda. El 2023 van ser oficialment 382 milions d’euros, tot i que diverses organitzacions laiques estimen que l’import total, entre exempcions fiscals i ajudes diverses, supera els 11.000 milions d’euros anuals. L’Església Catòlica segueix amb les immatriculacions, adjudicant-se un patrimoni immobiliari que no li pertany, això sí, sense pagar ni tan sols impostos per ell.
Aquesta Constitució, que gairebé obliga al bipartidisme, aconsegueix que quan el Partit Socialista arriba al poder (i fins i tot l’ha tingut per majoria), després d’haver proposat en diversos dels seus programes electorals que acabaria amb el Concordat, després no ho faci.
Crec que poca gent sap que en bastants hospitals del nostre país (per exemple el de Sant Pau, de Barcelona, un hospital concertat amb finançament públic) no es practiquen avortaments des de fa més de catorze anys, ni tampoc es permet aplicar la llei per a l’eutanàsia per morir de forma digna. I això, perquè l’Església ho impedeix. Malgrat que fa cinc anys que tenim la llei aprovada. Ells se salten la llei perquè tenen el poder per fer-ho… També els ordes religiosos que van maltractar tantes noies joves al Patronato continuen avui rebent diners públics i ocupant-se d’institucions d’atenció a nois i noies vulnerables. També segueix en mans de l’Església Catòlica gran part de l’educació.
Per acabar amb aquesta anòmala i gravíssima situació, més de 60 organitzacions, més de 140 personalitats i milers de ciutadanes i ciutadans ens hem adherit a un manifest per exigir la derogació dels acords amb la Santa Seu, demandant la fi dels privilegis de l’Església davant la visita del Papa a Espanya el pròxim mes de juny, exigint al Govern socialista “que no continuï mantenint al segle XXI un tractat que consagra els privilegis per al catolicisme i erosiona la llibertat de consciència de la ciutadania”.
Cal recordar que aquesta visita ens costarà la barbaritat de quinze milions d’euros, perquè el cap de l’Església Catòlica visiti quatre ciutats: Madrid, Barcelona, Las Palmas de Gran Canaria i Santa Cruz de Tenerife.
El nostre és un Estat aconfessional, i no poden perpetuar-se unes relacions institucionals que vulneren el principi de separació entre Església i Estat. Defensem un model d’estat laic, basat en la igualtat, la neutralitat institucional i el respecte a la diversitat de conviccions. Demanem la llibertat de consciència real per a totes les persones, creguin el que creguin o deixin de creure.
I som les dones qui més necessitem acabar amb aquests privilegis, perquè l’Església Catòlica ens ha maltractat més que a ningú, oposant-se sempre a l’avenç dels nostres drets i també a totes les persones defensores del col·lectiu LGTBI.
Acabem amb l’última trinxera dels privilegis eclesiàstics. Tota trinxera pot i s’ha de desmuntar.
Nota: en el meu llibre “Tres generaciones rebeldes” (pot trobar-se a les biblioteques) hi ha la meva Declaració d’Apostasia, explicant les raons per les quals vaig demanar la baixa de l’Església Catòlica, en el meu cas per no ser creient, però també sent agnòstica i fins i tot creient, per no voler continuar sent membre d’aquesta institució que tant de mal ha fet a dones, homes, nenes i nens.
Montse Fernández Garrido és advocada, feminista i escriptora. Autora de Tres generaciones rebeldes, biografia de la seva família, cruelment represaliada per ser republicana.
Fotografies de Vindicación Feminista i de l’arxiu personal de l’autora.
2 respostes
Millor explicat impossible, m’adhereixo totalment a la totalitat.
També van tenir molta influència en la ” educació”, jo la vaig patir amb los hermanos de La Salle Condal
Des del minut u de la promulgació de la Constitució espanyola de 1931, amb el seu Art.26, que impedia finançar les religions amb diners públics, es posaren a conspirar contra el poble Espanyol que havia triat un model d’estat republicà. I des que Hitler i Mussolini els van guanyar la Guerra d’Espanya, fa 87 anys, no paguin els mateixos impostos que en la resta de països europeus, ni donen comptes comptables i fiscals a cap Agència Tributària de la seva enorme activitat lucrativa, vivint en un paradís fiscal, a diferència dels altres països europeus. Fins a quant hem d’aguantar tot això?????