Qui té por del feminisme?

El feminisme no odia els homes, però molts continuen actuant com si ho fes. Per què persisteix aquest mite, quins interessos l’alimenten i quins efectes té sobre les dones i el moviment feminista?

Aquest article és un resum divulgatiu d’un text teòric que he escrit conjuntament amb un company catedràtic de psicologia, el qual es publicarà properament en una revista acadèmica i científica. Ens hem basat en les aportacions empíriques més recents, algunes de les quals s’han publicat l’any 2024.

Parlem d’un tema gens menor si aspirem a construir una societat realment igualitària i lliure de discriminacions per raó de gènere. Defensar el moviment feminista —tot i la seva diversitat interna— té implicacions educatives de pes per combatre la violència contra les dones. Des de la negació d’accés a l’educació a nenes en determinats països, fins als atacs, violacions i feminicidis que omplen els informes diaris arreu del món: el feminisme hi planta cara.

Però, per què el feminisme genera tanta resistència? Per què encara hi ha qui el tem, qui el caricaturitza, qui el tergiversa?

Un dels mites socials més persistents és que el feminisme odia els homes. Tot i no tenir cap base empírica, aquest tòpic continua viu i genera efectes reals. Funciona com un estereotip moralitzant: no només presenta el feminisme com un moviment equivocat, sinó com a moralment reprovable. Així, qualsevol crítica al patriarcat es tradueix en un atac als homes. Per exemple, quan es presenta una demanda d’igualtat salarial com si es tractés de treure drets o privilegis als homes, es desfigura l’objectiu real del feminisme —garantir justícia i equitat— i se’n debilita la força transformadora.

Què és (i què no és) la misàndria

La misàndria és l’odi envers els homes pel sol fet de ser-ho. Tot i que pot existir com a actitud individual, no té el pes estructural ni la història de la misogínia. No hi ha sistemes polítics, econòmics o culturals que sostinguin una discriminació sistemàtica contra els homes. En canvi, la misogínia ha estat integrada en les estructures socials durant segles, reproduint desigualtats amb una persistència alarmant.

El feminisme no promou la misàndria. Al contrari: moltes feministes denuncien que el patriarcat també perjudica els homes, imposant-los rols rígids, reprimint la seva vulnerabilitat i castigant la dissidència emocional. El moviment feminista busca l’alliberament de totes les persones, sigui quin sigui el seu gènere.

Estereotips i efectes reals

Dir que «les feministes odien els homes» no és només un malentès: és un estereotip perniciós amb conseqüències socials greus. Estudis recents, amb mostres de fins a 10.000 persones, mostren que les feministes no són més hostils que altres dones; de fet, tendeixen a ser més empàtiques i compromeses amb la igualtat. Però els prejudicis continuen, alimentats per representacions distorsionades o simplistes del moviment.

Aquest estereotip genera por i autocensura. Moltes dones eviten identificar-se com a feministes per no ser etiquetades com a agressives o exagerades. Això pot traduir-se en silenci, moderació forçada, renúncia a dir segons què o fins i tot rebuig de l’etiqueta feminista tot i compartir-ne els valors. El resultat: una desmobilització que afebleix la força col·lectiva.

Menys benevolència no és hostilitat

Un fet important: tot i que les feministes no són més hostils, sí que acostumen a ser menys benvolents amb els homes. Això no significa odi ni rebuig personal. Vol dir que tenen menys tendència a justificar actituds nocives, minimitzar conductes problemàtiques o mostrar indulgència simplement pel fet que les protagonitza un home.

Per exemple, si un home interromp repetidament les seves companyes en una reunió, una dona feminista és més probable que ho assenyali i ho interpreti com una dinàmica de poder. Una altra actitud podria ser relativitzar-ho: «segur que no ho fa expressament». Aquesta indulgència, tot i que sembli inofensiva, perpetua el sexisme quotidià. En contextos on encara s’espera complaença o submissió femenina, la manca de condescendència pot semblar hostil. Però no ho és. És exigència de responsabilitat i igualtat. No és odi; és deixar d’excusar.

Per què persisteix el mite?

Perquè és útil per a certs sectors. Grups antifeministes i moviments pels «drets dels homes» l’exploten per presentar-se com a víctimes, oposar-se a polítiques d’igualtat i atacar el feminisme. En casos extrems, aquest mite serveix per justificar violència —simbòlica o física— contra dones activistes.

Què cal fer

Trencar aquest mite exigeix dues coses: divulgar les dades que el desmenteixen i defensar un feminisme inclusiu, capaç de comunicar clarament que no és l’odi el que impulsa el moviment, sinó la recerca de justícia.  

Aquest mite no només és fals, és útil per al poder que vol mantenir les coses tal com són. Combatre’l és una lluita per la llibertat i contra la manipulació que perpetua les desigualtats. Es fer política de veritat. Perquè mentre aquest mite visqui, la igualtat serà sempre una promesa a mitges. I una promesa a mitges, és una forma de dominació.