Per Montserrat Fernández-Garrido
Últimament, la societat del nostre país llegeix i sent parlar del mal anomenat SAP (Síndrome d’Alienació Parental). I és així a causa de la història que ens explica la premsa sobre la terrible vida que estan patint la granadina Juana Rivas i els seus dos fills, “mare protectora”, com anomenem les advocades feministes, a les dones que, com ella, lluiten contra la maleïda i falsa “síndrome”, que no és res més que una invenció, les dones la trampa masclista. La Juana Rivas fa quinze llargs anys que el pateix, perquè se li ha aplicat als jutjats d’Espanya i d’Itàlia. Aquesta pretesa i falsa “síndrome” l’ha portat fins i tot a la presó. Però Juana Rivas no és l’única. Hi ha un gran nombre de dones que han patit i pateixen al nostre país i en molts altres de l’anomenat primer món, aquest engany masclista.
Des de ja fa molts anys, des de l’Associació de Dones Juristes, on vaig militar des de 1991, vam estudiar el tema i vam organitzar unes Jornades, (2008), celebrades al Col·legi de Metges de Barcelona, en què van intervenir com a ponents eminents psiquiatres i psicòlegs i també juristes de gran prestigi, per intentar lluitar contra la realitat de moltes dones, a les quals en els Jutjats, se les titllava de “males mares”, de dones que feien mentir les seves filles i fills, “rentant-los el cervell”, perquè denunciessin i parlessin malament del seu progenitor i es neguessin a anar amb ells. El Jutjat les-hi retirava la custòdia i les impossibilitava poder relacionar-se amb les filles i els fills, havent de veure’ls i abraçar un cop al mes, en un lloc “neutral”, sempre en presència d’uns treballadors socials, mentre que els menors es quedaven a càrrec del pare, maltractador o abusador sexual. Sembla una pel·lícula de terror, però és la realitat que hem patit en aquest país durant molts anys, i que encara no s’ha acabat. Sembla una pel·lícula de terror, però és la realitat que hem patit en aquest país durant molts anys, i que encara no s’ha acabat. Eren i són les i els professionals dels departaments adscrits als Jutjats de Família els qui així informen els jutjadors i aquests, els Jutges, prenen les decisions.
Una de les assistents a aquestes Jornades, va ser la llavors magistrada del Consell General del Poder Judicial, Montserrat Comas, que, com nosaltres defensava des de la institució, que no existia tal “síndrome”, que era un invent masclista, contra les dones i els seus fills i filles.
L’inventor va ser Gardner, un psiquiatre nord-americà, que va inventar aquesta falsa “síndrome” el 1985, segons la qual, principalment les mares, alienen el fill/a contra el pare en el context de la disputa per la custòdia, al·legant falses acusacions d’agressió (principalment sexual) per part del progenitor varó. Gardner, va inflar el seu currículum i va autopublicar la seva teoria en una editorial de la seva propietat i les seves tesis mai no van ser acceptades en cap revista ni institució científica, que sempre han negat aquesta existència. Davant l’absència de reconeixement científic, la seva publicació va haver de ser retirada del mercat per ell mateix, fins al seu suïcidi el 2003, Gardner va ser el principal defensor d’aquest terme, mantenint altres la pressió per al seu reconeixement en el futur DSM-V a fi que fos un instrument legal validat científicament. Han passat quaranta anys i segueix sense reconèixer-se, perquè és una falsedat misògina. No pocs autors titllen Gardner de pedòfil. Continua sent rebutjada la seva inclusió per l’Associació Americana de Psiquiatria i l’ICE-10 de l’OMS. Afirmen que no hi ha evidència científica que avali el SAP. I critiquen el mal ús que es fa d’aquest terme en violència de gènere. En el seu Informe, titulat “La Violència i la Família”, afirma: “termes com “alienació parental” poden ser usats per culpar les dones de les pors o angoixes raonables dels menors envers el seu pare violent (pag 100). En el terreny de la Justícia, al mateix país on es va inventar i desenvolupar el terme.
SAP, la guia d’avaluació per als jutges en els casos de custòdia infantil en contextos de violència domèstica, editada pel Consell Nacional dels Jutjats Juvenils i de Família, adverteix reiteradament al llarg dels anys sobre el descrèdit científic d’aquesta síndrome.
Tan cruel és aquesta etiqueta, utilitzada en no poques sentències del nostre país al llarg dels anys, que alguns adolescents s’han suïcidat, o han amenaçat de fer-ho, davant la por de trobar-se sota la custòdia del pare maltractador o violador. Alguns professionals van creure en aquesta tesi i la van divulgar, publicant molts llibres i obtenint moltes entrevistes a ràdio i televisió i gaudint dels ingressos que els-hi van proporcionar aquests mals pares, amb Informes que els avalessin per quedar-se amb la custòdia i amb els seus fills i filles tot sols, danyant greument també les “mares protectores”. Això va arribar anys abans de la coneguda avui com a “violència vicària”, danyar greument els fills o filles, fins i tot assassinar-los, per aconseguir el mal més terrible a la mare.
La Doctora en Medicina, Terapeuta de Família, (Perit Judicial en casos de Violència de Gènere als Jutjats) i matemàtica, Consuelo Barea, va estudiar i va publicar un aclaridor llibre sobre el tema del SAP, que deixava clara la conclusió de la seva investigació: el SAP era un invent per danyar dones i els seus fills. També el no menys prestigiós Doctor en Medicina i Forense, Doctor Miguel Lorente Acosta, durant anys Delegat del Govern per a la Violència de Gènere i abans responsable de Salut Mental del Govern Andalús, diu al seu llibre, Los nuevos hombres nuevos. Les pors de sempre, en temps d’igualtat (Editorial Destino), que els nous masclismes, provinents d’homes violents o disposats a perpetuar la seva trajectòria anterior, de mals pares, utilitzen ara l’estratègia d’acusar les dones de mentideres, posant denúncies falses (que els organismes competents desmenteixen dia sí i dia també), el SAP i la sol·licitud de custòdia compartida de forma obligatòria, i no amb ànim de cuidar, atendre, alimentar i educar els fills i filles, juntament amb la mare, quan no ho havien fet durant la convivència familiar, sinó de posar en venda el domicili familiar i pagar petites pensions.
I ho fan denunciant la “discriminació” que diuen patir (el que mai ha estat cert. Usen arguments “científics” per defensar la “neutralitat”, reclamant certes coses pel fet de ser pares, encara que no puguin provar que han estat i són, bons pares. Una altra estratègia és apel·lar al bé comú, per la qual cosa reclamen drets que diuen que no són per a ells, sinó en benefici dels seus fills.” (Doctor Lorente al referit llibre).
Després de forces sentències en un i en l’altre sentit (a favor o en contra del fals SAP) s’han anat inventant paraules noves, però que persegueixen i aconsegueixen un fi idèntic.
En resum, encara a dia d’avui segueixen havent-hi sentències que castiguen les “mares protectores” i deixen desprotegits nens/nenes, i adolescents, vulnerant els seus drets i necessitats, perquè com més denuncien i expliquen la tragèdia que estan vivint amb el maltractador o l’agressor sexual, més creuen alguns professionals que estan manipulats. Feliçment també hi ha Jutjats que, com l’Audiència de Biscaia, va acusar el 2020 de prevaricar els funcionaris del Servei d’Infància de la Diputació Foral i el màxim responsable d’Acció Social per fer servir el SAP com una altra forma de violència contra la dona, quan ha estat rebutjat per totes les institucions científiques i també pel Consell General del Poder Judicial. I aquesta és la Jurisprudència dels Tribunals: Audiències Provincials, Tribunals Superiors de Justícia i Tribunal Suprem.
També el President del Comitè de Drets de l’Infant de l’ONU, demana que es legisli contra l’ús del fals SAP, perquè és una violència contra els menors, que s’aplica al Brasil, Xile i Espanya.
Avancem, però tan lentament, que deixem molta injustícia i drames pel camí, amb gravíssimes conseqüències per a mares i fills.
I, com be sabem, “La Justícia, quan és lenta no és justícia”…
Imatge de la portada del llibre Perfils: advocats de Barcelona @Tamara Dimitroff (2012)
*Montse Fernández Garrido és feminista. Advocada defensora de Dones i Menors. Professora de Master (UB) i autora del llibre “Tres generaciones rebeldes” la història de la seva família, represaliada per defensar la legalitat republicana, llibre dedicat a la seva àvia i la seva mare, heroïnes silenciades.
Fotografia de Montse Garrido @Roger Caballé
