Per Ana Martínez, periodista XEDP
La Komal Naz, nascuda al Pakistan, és una de les fundadores de l’Associació PakMiR, una entitat que treballa en l’àmbit de la dona.
El seu objectiu és ajudar i assessorar el col·lectiu femení nouvingut perquè no hagi de dependre de la figura de l’home. Komal és llicenciada en Humanitats i parla set idiomes.
Nascuda a Pakistan vas arribar a Catalunya amb 12 anys, com recordes la teva arribada a un nou país i a una llengua diferent a la teva?
Vaig arribar en plena adolescència. Vaig començar a fer 1r d’ESO i tres mesos després em van passar a 2n. Anava molt bé de matemàtiques i parlava anglès, però en canvi no entenia res ni del català ni del castellà. Recordo que sortia amb mal de cap de l’escola, doncs, m’hi passava moltes hores sense entendre res, i només volia tornar a casa i a la vida d’abans. I evidentment, ara, aquesta ja és casa meva també.
Podem millorar alguna cosa en aquest procés? Què és el que tu canviaries?
La veritat és que puc dir que jo vaig tenir sort en el meu procés. Amb el professorat que vaig tenir, amb la mateixa monitora del centre cívic que ens ajudava a entendre els deures, a fer-los i fèiem moltes més activitats. A les aules d’acollida ens hi trobàvem diferents nens i nenes amb llengües diverses que teníem en comú l’aprenentatge d’una nova llengua, i tot i que no ens enteníem ens comunicàvem amb els gestos, les mirades o el sentiment que compartíem. En el meu cas no canviaria res. Però sí pot haver-hi un sentiment d’aïllament i cal atendre’l, doncs, els infants no escollim migrar i no tothom disposa de les mateixes eines i recursos. Conec casos d’altres noies que no han tingut tanta sort, i no han disposat, per exemple, d’un professorat motivador. Tot el contrari, han estat docents que els hi deien: per què no busques una altra opció i fas formació professional, per exemple. Desmotivant-les, així, de fer el batxillerat i continuar estudiant. Està clar que depenent de quin tipus de persones ens toquin pel camí, aniràs per un lloc o per un altre.
Normalment, i pel que fa a la migració de la comunitat pakistanesa, és l’home el que migra i després acaba arribant la dona i els infants. En quin punt queden les dones quan arriben al país? Com s’organitzen?
L’home, com a cap de família, és el que migra abans i quan ja està en el procés de regularització, i té una bona feina que permet assumir les despeses familiars és quan inicia el procés de reagrupació i porta aquí la família. Clar, els homes perquè treballen, i els infants, perquè van a escola o a l’institut, acaben aprenent la llengua del país i fan amistats amb altres persones; però per a les dones és molt més difícil. Quan arriben tenen un sentiment d’aïllament i de solitud molt gran. Per exemple, les cases al Pakistan són molt més grans, i aquí han de viure en pisos petits i, de vegades, amb més persones. Allà tenen una xarxa social i familiar que aquí no tenen. Passen moltes hores soles. El desconeixement de l’idioma quan van al metge o han de parlar amb el professorat i no poden expressar-se, els hi genera una sensació de frustració… La suma de tot això acaba afectant moltes vegades la salut mental de les dones, i tot i que no es parla, això està molt present. Està clar que si participen en activitats canvien molt les seves vides.
Vas contribuir a la creació de l’Associació PakMIR, quins projectes realitzeu?
Quan vaig arribar a Montcada només hi havia una entitat d’homes pakistanesos, però no hi havia res per a dones. Jo estudiava a la universitat i moltes mares li preguntaven a la meva si les podia acompanyar a algun lloc, o com es feia algun tràmit concret. I així, sense saber-ho vaig començar a fer mediació i ajudar i assessorar les dones. I com m’agradava vaig decidir crear una associació i, amb més persones voluntàries, fem acompanyaments i ajudem a més dones.
Actualment, estem fent diversos cursos i tallers a Montcada i a Barcelona, i col·laborem amb Casa Àsia i amb la Generalitat. L’últim curs que estem fent és “Aprenem junts amb famílies en xarxa” i els infants venen a classe amb els pares i mares i els hi ensenyen llengua i informàtica. També acabem de participar en el projecte “Junts” del Consorci d’Educació, on s’ha fet un intercanvi de cançons i poemes populars amb varies escoles de Barcelona i d’Islamabad. El fruït d’aquest treball ha estat la publicació d’un llibre, el qual ha estat traduït per les voluntàries de l’entitat, accedint així a un treball puntual i remunerat.
I del treball realitzat per la PakMIR també ha sortit una nova associació que es diu ECOP -Estudiants Catalans d’Origen Pakistanès- on fem mentories a estudiants i també treballem de cara a l’homologació dels títols per a que les persones que arriben aquí amb una titulació del Pakistan tinguin més possibilitats de treballar en la seva professió.
Quines dificultats afegides us trobeu en aquest nou context marcat per la pandèmia?
D’entrada, el contacte presencial s’ha vist interromput com amb la resta de persones. Això ens ha fet buscar altres fórmules per mantenir el contacte, com ara el Zoom, el Jitsi, i tot això, és clar, ha reduït molt les nostres activitats. Que, per altra banda, són dificultats en les que s’ha trobat tothom. I ara ens hi trobem en una fase de repensar totes les nostres activitats.
