És el títol d’un llibre d’una jove escriptora, periodista i activista pels drets humans, Igiaba Scego, nascuda a Roma, graduada en lletres estrangeres i que va començar a escriure “per omplir d’alguna manera un buit d’informació sobre Àfrica”.
Els seus llibres i articles s’enfronten el tema de la transculturalitat, la complexitat de les vivències de qui ha volgut o hagut de deixar el seu país i arrelar-se en un altre, adquirint una doble identitat, de vegades mai resolta.
En aquest cas, l’estimat país d’origen és Somàlia, un “estat fallit” enfonsat en una guerra civil interminable, amb el nivell de corrupció i taxa de mortalitat infantil més alts del món. I una sequera que pot provocar milions de morts, mentre les forces yihaidistas impedeixen l’arribada de les ajudes humanitàries a la població.
El passat 14 d’octubre, com van reportar sense donar-li molt relleu els diaris internacionals, hi va haver un gran atemptat a Mogadiscio que va produir 300 morts i centenars de ferits, seguit, dues setmanes després, per un altre atemptat menor reivindicat per Al Shabab, “la Joventut”, el grup islamista radical afiliat a al-Qaida, que tracta d’instaurar el seu domini al país.
Igiaba Scego és una jove dona que no pot oblidar el 31 desembre del 1991, quan a Roma, on va néixer i viu, als seus 16 anys estava preparant-se per una festa de la seva classe, mentre el seu pare mirava preocupat les notícies de la televisió, que mostraven xocs de grups armats a Mogadiscio.
Estava començant una guerra civil de mai acabar, però encara no ho sabien. El seu pare, un exministre d’Exteriors del primer govern postcolonial de Somàlia, quan el cop de Siad Barre el ’69 va imposar la seva dictadura, havia escollit exiliar-se a Roma, amb la seva esposa, una dona que de nena havia estat pastora nòmada de cabres i vaques, que sabia calmar dromedaris i fugir de les ienes.
El 1974 va néixer Igiaba. El 1991 el matrimoni havia decidit tornar a Somàlia, i comprar un terreny, on construir un cinema i portar també bones pel·lícules italianes. La mare s’havia avançat per a les gestions necessàries, mentre pare i filla haurien viatjat en acabar l’any escolar d’ Igiaba.
Però de la mare es va perdre el rastre entre els tumults, mentre de Somàlia arribaven notícies de violències cada vegada més preocupants.
Com explica Igiaba en els seus llibres, Siad Barre, arribat al poder amb el cop del 1969, havia fet viure al país dies de bogeria. Primer, havia estat proper a l’URSS com a socialista, després, a partir del 1978, proper als EUA i al capitalisme, i havia inclòs Somàlia a La Lliga Àrab, en una posició de vassallatge, segons Scego, exasperant el culte de la personalitat i impedint qualsevol oposició.
Quan el 1990 els 30.000 espectadors d’un partit a l’estadi de Mogadisco van començar a xiular, Siad Barre va ordenar a les forces de seguretat reprimir-los, i hi va haver una massacre.
També el moviment d’alliberament que es va crear al nord del país va tenir milers de baixes, però una vegada que el país va aconseguir alliberar-se el 1991 de Siad Barre, les armes que havien servit per aquesta lluita van ser usades pels diversos grups ètnics per fer-se amb els recursos del país a costa dels altres. Una lògica tribal que havia estat afavorida durant anys per les potències colonials presents al país, (França, Regne Unit i Itàlia), i s’havia mantingut per falta de formació d’una veritable classe dirigent, doncs Siad Barre no estava interessat en això.
Tornant a aquest difícil “Capodanno” del 19’91 a Roma, Igiaba Scego explica que no recorda res de la festa a la qual va assistir, ja que amb la desaparició de la mare i la irrupció de la guerra al seu país va sentir que s’esfondrava el seu món.
Va començar així la seva etapa de bulímia. Comprava menjar fastigós i quan vomitava sentia alleujament a la seva ansietat. El seu pare, en els dos anys en què la seva dona va resultar desapareguda, no es va adonar de res. Però resulta que finalment entre mil aventures la dona un dia va poder junatment amb una germana viatjar a Kenya en un avió rus i d’allí a Roma.
Li va ser suficient una setmana a casa per adonar-se del problema de la filla, i la va ajudar a la seva manera, donant-li ordres amb calma (com si fos un dromedari, diu Igiaba) perquè podés sortir de l’addicció. Ho va aconseguir en un any.
Els testimonis de la seva mare, que li explicava els drames de la població somala, va fer entendre a Igiaba que havia de curar-se i de buscar una manera de ser útil al seu país, encara que s’hagués tornat irremeiablement llunyà.
Allà els grups de “alliberament nacional” que es formaven uns després d’altres, com el “Moviment Nacional Somalo” o el “Congrés de Somàlia Unida”, no aconseguien tornar-partits estables, mentre augmentaven les devastacions, les violacions, les execucions de massa.
Van fracassar també les intervencions d’Estats Units (amb un rocambolesc desembarcament de marines a la platja de Mogadiscio el 1992, rebuts per una part de la població amb alleujament) i de la missió ONU, per protegir un corredor humanitari.
El 2000 es va formar un Govern Federal de Transició, però obstaculitzat per l’UCI (Unió de Corts Islàmiques), que pretén imposar la xaria, o la llei islàmica, sobre la política. Amb l’entrada de Somàlia en l’orbita del wahhabisme, a final dels ’90, observa Igiaba, en pocs anys les dones van perdre les seves llibertats i el seu colorits vestits.
En el caos actual prospera Al-Xabab i Somàlia s’ha tornat una terra de ningú on es practica tot tipus de trànsit, des dels òrgans als residus tòxics. On també, sorprenentment, les empreses privades de telecomunicació han desenvolupat millors xarxes de telefonia que en la major part de països africans.
La seva mare tenia raó. Igiaba Scego havia de sanar-se i aportar el seu talent per a la comprensió d’un món llunyà i proper alhora, i de la complexitat de la vida de les i dels migrants. Per això s’ha dedicat, amb urgència i compromís, a la tasca d’escriptura i comunicació, amb treballs individuals o col·lectius, tornant-se una reconeguda protagonista de la que anomenen “literatura migrant”.
Literatura que ens acosta una mica més a aquest immens i complex món que prem, viu i pateix més enllà del nostre pati, però sota el mateix cel.
