WhatsApp Image Animal Negre Tristesa

“Animal Negre Tristesa”, un incendi teatral

Des de finals de gener passat i fins a principis d’abril a la Sala Beckett, Obrador Internacional de Dramatúrgia s’hi duu a terme un cicle de teatre i reflexió anomenat “Planeta Persona. Els límits de la crisi climàtica“.

De nou amb la prolífica col·laboració entre aquest espai de creació i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i comissariat pel professor de la UOC Israel Rodríguez-Giralt, especialitzat en l’estudi social de desastres, aquest cicle vol generar debat i fer pensar en els greus efectes que l’escalfament global té cada dia de manera més evident en el nostre planeta i en les nostres vides.

La major part de les persones hem viscut la desolació que produeix un incendi d’un indret estimat o conegut. Mentre el foc crema sents una mena de pànic, de sensació de descontrol i d’incapacitat de poder fer res. Quan contemples una zona devastada per les flames sents una buidor, una tristesa profunda. Els paisatges de boscos cremant o cremats són desoladors, ens produeixen un desànim inaudit. Segons dades de l’informe anual de la Comissió Europea “Forest fires in Europe, Middle East and North Africa 2020“, el darrer disponible, durant l’any 2020 vint dels 27 països de la Unió Europea van patir algun incendi que afectés més de 30 hectàrees, cremant en total 339.489 hectàrees, el 38% de les quals corresponien a àrees d’interès especial per incloure animals o plantes en perill d’extinció, principalment a la Reserva Natural del Delta del Danubi (Xarxa Natura 2000). Aquesta xifra és més elevada que la de 2019 i també ho és la de persones que van perdre la vida en incendis el 2020; només a l’Estat espanyol, 6 persones van morir a causa d’un incendi l’any 2020, 4 d’elles bombers.

Quan surts de veure “Animal Negre Tristesa“, una de les obres de teatre presentades al cicle de reflexió sobre el canvi climàtic, sents una desolació similar a la de viure d’aprop un incendi i necessites digerir tot el que aquest tràgic i potent text d’Anja Hilling transmet a l’espectador/a en dues hores: la por a morir, la vulnerabilitat, les conseqüencies dels nostres actes, la impossibilitat de recuperar-se d’una tragèdia, la soledat, el dolor.

L’obra és duríssima i amb gran perspicàcia la direcció de Julio Manrique aconsegueix transmetre tota la tristesa i desolació d’aquesta història funesta. Acabes exhausta com a espectadora, de veure patir tant durant tanta estona i fins i tot el fet que es faci un pèl llarga és un encert per què sents que ja no pots més… i segueix. Aconsegueixes viure un incendi gairebé en primera persona i entendre les conseqüències ètiques, morals, físiques i socials de la vivència. És un sotrac a moltes creences, discursos i papers socials; una bufetada a la bucòlica imatge d’un grup d’amics amb èxits, amb temors relativament banals i converses àgils però amb tocs superficials, com passa tantes vegades que ens reunim en temps d’oci, que juguem dialècticament, que passem de dir coses transcendents a dir-ne de fútils com si res. Aquesta qüestió moral, la responsabilitat sobre una tragèdia, es present a molts dels diàlegs. Al final de l’obra, dos dels personatges, Oskar i Martin, es troben i un li diu a l’altre que s’ha enamorat d’una altra persona i es justifica: “són sentiments, Oskar. Els sentiments són més forts que nosaltres mateixos” i Oskar respon: “I com et fa sentir. Haver matat un bosc” i Martín eludeix el pes de la responsabilitat dient que “no teníem males intencions”. És imperiosament necessari assumir les conseqüències dels nostres actes si volem salvar el planeta i reconduir els alarmants efectes del canvi climàtic, no podem mirar cap a una altra banda ni escapar-nos-en amb sufterfugis.

Teatre  Infern

 LaBecket. Foto: @ David Ruano

Tot el que passa a escena és brillant. La recreació dels personatges i les actuacions són encertadíssimes. Els moviments, els sons, les músiques, l’ambientació i els vestuaris estan pensats per aconseguir l’efecte buscat en el públic i la veu narrativa extraordinària a mans de Màrcia Cisteró amb un vestit vermell elegant i esplèndid, ofereix un contrast molt interessant. El conjunt de la posada en escena aconsegueix una atmosfera asfixiant en tots els sentits, que és el que vol transmetre el text escrit per Anja Hilling, autora nascuda l’any 1975 i resident a Berlín on ha rebut formació en Germanística i Estudis Teatrals (Freie Universität de Berlín) i en Escriptura Dramàtica (Universitat der Künste de Berlín). La seva obra Animal Negre Tristesa (Schwarzes Tier Traurigkeit, 2007) li ha proporcionat reconeixement internacional, estrenant-se a importants teatres de diverses ciutats europees. L’obra, traduïda per Maria Bosom al català es pot veure a la Sala Beckett fins el 6 de març i s’ha publicat l’obra en català en un llibret de la col·lecció Biblioteca Sala Beckett.

Animal negre tristesa

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Elsa Corominas

Elsa Corominas

Economista, editora, gestora cultural. Escric sobre cultura, literatura, teatre, cine, ciència i educació.

També et pot interessar