OPINIÓ
Portem molts mesos mobilitzant-nos de totes les maneres per frenar el daltabaix que tant l’últim govern del PSOE com l’actual govern del PP estan portant a terme amb els serveis públics que sustentaven l’estat de benestar del qual ens havíem dotat. Marees verdes, blanques, negres, violetes, vermelles, etc. han recorregut els carrers i places de les nostres ciutats amb més o menys èxit de convocatòria.
Ens hem mobilitzat com ciutadania pacífica en nombroses ocasions i, hem anat dones i homes a reivindicar justícia social per al conjunt de la població. Quan la marxa minera, les dones de la mina van estar aquí. Quan el passat quinze de setembre vam ser convocades i convocats per inundar Madrid amb marees de colors i crits reivindicatius, allà vam estar les dones juntament amb els homes reivindicant millores socials per a tothom.
Són moments molt durs on ens juguem molt com a societat. Ens estem jugant fins i tot, el model democràtic actual que, com hem vist, en alguns moments ha quedat en una mera representació de voluntats que, amb una majoria absoluta aconseguida a força d’enganys i mentides, imposen mesures antisocials que permeten situacions impensables fa tan sols dos anys. Situacions provocades per especuladors que pretenen enriquir infinitament a costa dels esforços i patiments de moltes persones que, cada dia, seguim aportant el nostre treball (quan el tenim) i la nostra lluita per evitar caure al pou a què ens porten aquests governants mentiders que ara hem de patir.
Però hi ha una cosa que sempre em crida molt l’atenció i m’explico. Diumenge passat es va commemorar el DIA INTERNACIONAL CONTRA LA TRATA I TRÀFIC DE PERSONES. Poques paraules en els grans mitjans de comunicació i esplèndids articles en mitjans especialitzats però poc més.
Acabem la setmana, concretament el dia 28 també amb commemoracions. En aquest cas era el DIA INTERNACIONAL PER LA DESPENALITZACIÓ DE L’AVORTAMENT. Des de diferents col·lectius es van convocar diferents concentracions per cridar l’atenció sobre les conseqüències que podrien tenir per a les dones, la reforma de l’actual Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs que l’actual ministre de justícia pretén imposar.
Doncs bé, sense pretendre entrar en el fons de la proposta de reforma de Gallardón, és molt dolorós comprovar, de nou, que quan es tracta de temes específics de dones o que ens afecten majoritàriament a les dones, les mobilitzacions es converteixes en simbòliques i poc o gens concorregudes.
Tenim la trista seguretat que els nostres governants actuals són d’una rància derechona i que per a res els importa que les desigualtats entre dones i homes segueixin vigents. És més, m’atreviria a dir que fins i tot les potencien amb mesures com el model d’educació que pretenen impulsar, on la segregació de nenes i nens estarà, gairebé, bonificada. I, amb la seva majoria absoluta aconseguida amb mentides i enganys, tiraran endavant allò que desitgin per modificar drets bàsics de ciutadania, com ho és el dret a decidir sobre els nostres cossos i les nostres vides.
Però és molt curiós comprovar com quan es diu a les mobilitzacions per aturar aquesta reforma, al carrer ens trobem les de sempre, les que van lluitar per la llei de l’avortament l’any 1985, les que van forçar al govern del PSOE a modificar aquella llei que es va quedar obsoleta i unes quantes més però molt poques. I sobretot, molt pocs homes, com si el tema no anés, per res amb ells i els afecta de ple.
No hauria de ser utòpic creure que en aquest tipus de concentracions o manifestacions en defensa del nostre dret a decidir sobre els nostres propis cossos i sobre les nostres pròpies vides estiguéssim acompanyades pels nostres companys, amics, amants, còmplices de la vida etc, i que ells reconeguessin públicament que els nostres drets són, efectivament, universals i que no es poden tocar, ja que no som menors d’edat a qui calgui tutelar. Però pel que sembla els segueix resultant, excepte honroses excepcions, molt més còmode no implicar-se en la reivindicació d’una cosa que hauria de ser ja universal: el dret a decidir sobre el nostre cos, sobre el nostre plaer i sobre la nostra vida.
En aquest aspecte no distingeixo entre homes progressistes i / o conservadors, ja que n’he vist a molt pocs i no he mirat militàncies, senzillament he vist, un cop més, absències, grans absències.
I és que aquests temes titllats de ser temes que ens afecten només a les dones, són tan universals com el dret al treball o l’accés als recursos. La diferència és que ells, els nostres estimats companys absents d’aquestes concentracions, tenen la ceguesa de deixar-ho en aquella frase típica de fa uns anys de “Uf, ja estan les dones amb les seves coses …!” Sense entrar en la veritable essència del problema que els afecta com a societat. I prefereixen absentar-se d’aquestes lluites, com si no anés amb ells. No entenen que amb les seves absències permeten la retallada dels drets de les seves filles, companyes, germanes, amigues, i de totes les dones de la seva vida.
Hi ha fotos que fan mal en veure-les i són aquelles on l’absència de dones en els espais de presa de decisions és molt evident. Però hi ha altres que produeixen un profund i punyent dolor i són aquelles on les concentracions i mobilitzacions convocades per defensar drets de la meitat de la societat que som les dones o impedir reformes que pretenen tutelar les nostres decisions més privades, ens trobem només dones i molt pocs homes, per no dir cap.
Hi ha mobilitzacions i mobilitzacions i en algunes és una llàstima veure que només les dones som conscients que per a la defensa dels nostres drets no existeix ni dreta ni esquerra, i que als nostres estimats companys d’altres tipus de lluites, el nostre dret a una llibertat integral per poder decidir sobre les nostres vides, els importa, més aviat poc.
Trist, però real. I ho acabem de comprovar.
