Per Karina Bidaseca. AmecoPress
L’editor em va tornar el llibre dient: Madame, emporteu-vos tota la seva roba interior, no ens interessa el seu llibre”. L’epígraf correspon a l’escriptora francesa setentista Anaïs Nin.
Una de les seves cartes va ser recuperada per una altra escriptora, la cubana Wendy Guerra en el seu llibre de poemes “Roba interior”. A la carta, Anaïs Nin explica la visita a un famós editor que, en retornar-li els seus manuscrits, els llançà al damunt de la taula i li digué: “Senyora, faci el favor de emportar-se de aquí la seva roba interior”.
En aquesta escena, el menyspreu del mascle impunement fereix la sensibilitat de l’escriptora, la seva intimitat, la seva solitud, la seva plenitud, els seus sentiments amorosos, el dolor de la pèrdua, la seva escriptura de sang, els seus diàlegs amb les seves deesses protectores.
S’enfrontava a l’ordre violent del discurs sexista. Havia estat simbòlicament violada. Va aprendre la lliçó del patriarcat. Va aprendre també a sobreviure. A sacsejar-se la pols i a superar-ho.
Citat per Virigine Despentes en el seu llibre Teoria King Kong (2013). “Un tal Camille Pagloa parlava de la violació. He oblidat les seves paraules exactes. Però deia essencialment: ‘És un risc inevitable, és un risc que les dones han de tenir en compte i acceptar córrer si volen sortir de casa i circular lliurement. Si et passa, atura’t, dust yourself i supera-ho. I si et fa massa por, queda’t a l’indret de la mare i ocupa’t de fer-te la manicura ‘. Em va indignar en el seu moment. Nàusea de defensa. En els minuts següents, vaig tenir aquesta sensació de gran calma interior: encantada”.
Cap a 1970 a Itàlia, les dones de Rivolta femminile, un grup que la feminista Carla Lonzi va fundar al costat de la pintora Cara Accardi i l’ escriptora Elvira Banotti, escrivien:
“Considerem responsables de les grans humiliacions que ens ha imposat el món patriarcal als pensadors: ells són els que han mantingut el principi de la dona com a ésser addicional per a la reproducció de la humanitat, vincle amb la divinitat o llindar delmón animal”, van escriure .
D’alguna cosa n’estic segura. Aquestes paraules de menyspreu emesses pel patriarca avui, poden desencadenar una situació per la qual l’editor sospesaria les conseqüències del que s’ha dit.
En el nou ordre cultural que la revolució feminista està impulsant, els mascles s’abstenen. Les dones cridem. Hi ha entre nosaltres la poeta argentina Susan Thenon:
“Per què crida aquesta dona? / Per què crida? / Per què crida aquesta dona? / ves qui ho deu saber / aquesta dona per què crida? / ves qui ho deu saber / mirà quines flors boniques / per què crida? / jacints margarides / per què? / ¿per què què? / per què crida aquesta dona? “
Tan fort és el so de les nostres goles, com forta va ser l’escopinada que la pròpia Carla Lonzi va llançar sobre la tomba de Hegel:
“La civilització ens ha definit com a inferiors, l’Església ens ha anomenat sexe, la psicoanàlisi ens ha traït, el marxisme ens ha venut a una revolució hipotètica. Exigim referències dels mil·lennis de pensament filosòfic durant els quals s’ha teoritzat sobre la inferioritat de la dona. Considerem responsables de les grans humiliacions que ens ha imposat el món patriarcal als pensadors: ells són els que han mantingut el principi de la dona com a ésser accessori per a la reproducció de la humanitat, vincle amb la divinitat o llindar del món animal; esfera privada. Han justificat en la metafísica el que en la vida de la dona hi havia d’injust i d’atroç. La dialèctica amo-esclau és un arranjament de comptes entre col·lectivitats d’homes: no preveia l’alliberament de la dona, la gran oprimida de la civilització patriarcal. Escopim sobre Hegel.”
Escopir és per Lonzi, “una paraula nova que un nou subjecte pronuncia i diposita en el mateix instant de la seva difusió”. Exponent del feminisme de la diferència, llegida pel tràfic de fotocòpies, quan els seus llibres encara no es traduïen, la poderosa obra de Lonzi va deixar els seus poemes entre línies, i va ser descatalogada.
Va ser activista en el moment en que el divorci entre marxisme i feminisme es consumava. El seu gest alliberador, escopir sobre el màxim referent de la dialèctica amo-esclau, va ser un acte performatiu, desobedient, valent, un crit a la fi per moure les bases on es recolzen les estructures del patriarcat.
És clar doncs, Hegel també va ser qüestionat per una altra dona, la politòloga Susan Buck-Morss en el seu llibre “Hegel i Haití i la història universal” (2013). Sospità que, la seva dialèctica amo-esclau va ometre la seva possible relació amb un esdeveniment que el filòsof alemany no va poder haver ignorat: la revolució haitiana de 1791-1804. Per Buck-Morss, és evident la influència en Hegel del primer moviment revolucionari de l’Amèrica Llatina: el període en què va compondre la Fenomenologia de l’esperit -on apareix per primera vegada la idea de la lluita entre identitats que es reconeixen mútuament- coincideix amb la revolta dels esclaus haitians, àmpliament comentada a la premsa europea del moment que s’informava sobre els esdeveniments polítics de les seves colònies.
Lonzi va més enllà en dir el que els nostres règims de veritat impedeixen; en enunciar la corporació masculina de filòsofs i cientistes socials que en els tractats sobre la igualtat de l’il·luminisme, no només van esborrar als esclaus sinó que van ser escrits donant per fet la naturalització de la desigualtat de les dones. Una cosa que en plena Revolució Francesa, ja Olympe de Gouges enunciés en els seves “Declaracions dels drets de la dona i la ciutadania” (1791) -convertint-se en el primer document que va considerar a les dones com a subjecte de dret-. Com Mary Wollstonecraft, qui esmenta en la seva obra “Vindicació dels drets de la dona” del 1792, el següent: “Si no es permet a les dones gaudir de drets legítims, tornaran viciosos als homes i a si mateixes per obtenir privilegis il·lícits”.
En efecte, demano en les meves classes de sociologia als meus i a les meves estudiants, que esmentin les mares fundadores de la disciplina, i em miren absortes. És que no hi ha les mares fundadores? Marx, Comte, Durkheim, Weber, Malinowski …, ells sí existeixen. Són nomenats en el panteó dels fundadors.
Fotos: Diari Digital Femení i Arxiu AmecoPress.
