“Presidenta coratge”, així anomenava Néstor Kirchner a la seva dona. A l’Argentina tots els diaris dediquen part de les portades a la represa de les activitats de la presidenta Cristina Fernández, pocs dies després de la mort imprevista de Néstor Kirchner, ex-president, i el seu company de vida i militància durant 35 anys. La premsa, la ràdio i la televisió van transmetre durant prop de 48 hores i sense interrupcions la vetlla i la inhumació de les restes de l’ex-mandatari, així com la participació dels milers de persones que van anar a acomiadar-lo. Després de retransmetre l’adéu a Kirchner, els mitjans van passar a mirar i analitzar la presidenta.
Les excepcions van ser El cronista, que anunciava que “El kirchnerisme acomiada el seu cap tot avalant amb força la reelecció de Cristina; i Crónica, amb el titular “Força Cristina!” Només Clarín, diari que és part de l’empresa multimèdia més poderosa de l’Argentina i que manté un enfrontament obert amb la presidenta des de la sanció de la nova llei de mitjans audiovisuals, va demanar-li a Cristina Fernández en l’editorial del diumenge que canviés “el rumb de la gestió”. I en les edicions del cap de setmana va titular “Cristina, davant del desafiament més difícil” i “Cristina torna avui per a fer front a l’etapa post Kirchner”.
La misogínia ha estat present als mitjans des del mateix dia de la mort del marit de la presidenta. La Nación va publicar un article de l’analista polític Rosendo Fraga amb un títol que va impactar: “Sense Kirchner, Cristina pot assumir el poder”. A l’article mencionava la “inexistència” de Fernández com a presidenta, líder i dona. Aquest mateix mitjà va publicar una anàlisi de Carlos Pagni, on s’hi llegia que “Les actors del poder, els operadors econòmics, els observadors estrangers, tornaran a mirar-la amb curiositat”. Com si fos ara que assumís la presidència. A aquests textos, hi podem afegir les declaracions fetes per altres diaris, ràdios i televisions: “Podrà tota sola?”, “Serà capaç?”. I Eduardo Van Der Kooy, a Clarín, apel·la a una comparació inexistent: “La mort de Juan Perón, el 1974, va deixar indefensa a Isabel, la vice-presidenta. La mort de Kirchner obligarà ara a Cristina a fer un esforç ingent per a dirigir la malmesa maquinària de poder que li ha deixat d’herència el marit”. Cristina Fernández no té res a veure amb Isabel Perón. Un altre “chicana” enmig del dol.
“Ella i ell” és una crònica commovedora sobre la vetlla, escrita a Página 12 per Sandra Russo, on la periodista interpreta que “Cristina feia aquella nit, gairebé sense ni moure’s i parlant molt poc, un viratge profund en el seu rol. Necessitarà temps per a acomodar les parts, però sembla preparada per a acceptar el repte, la responsabilitat. Fins ara la seva feminitat ha estat una altra, la de l’esposa amb pebrots, però també la dipositària de l’admiració i la seguretat que ell irradiava. Han estat una parella que es complementava de manera estranya i curiosa”.
Abans d’arribar a la presidència, Cristina Fernández va ser diputada, senadora, i fou a la nacional Constituent. És una dona d’intel·ligència i amb capacitats reconegudes. Cristina i Nestor Kirchner es complementaven. Alguns mitjans tot just la descobreixen ara. Moltes dones i moltes periodistes que vam plorar d’emoció quan va jurar com a primera dona escollida amb el vot ciutadà a la presidència de la República, l’acompanyem avui en el dol, atentes als missatges misògins, que sorgeixen d’aquells que estan desconcertats i que ara descobreixen que tenim una presidenta, que “mai més no estarà sola”, com va titular a Página 12 Sergio Kisielewsky, destacant l’acompanyament de la multitud de persones que comparteixen el projecte polític, i de la gent que mai no la va votar; de presidents llatinoamericans, i sobretot de persones joves. Nous actors i actrius socials que impacten als mitjans aquests dies.
