Almenys 1650 persones han perdut la vida aquest any en l’intent de creuar la Mediterrània a la recerca de futur. Les organitzacions adverteixen: “No són tragèdies inevitables, és una responsabilitat de la Unió Europea”
Almenys són 1.650 les persones immigrants que han mort aquest any en el seu intent de creuar la Mediterrània per arribar a les costes italianes, 450 la passada setmana i prop de 900 el dissabte, una “xifra” que, segons l’Alt Comissionat de Nacions Unides (ACNUR) està destinada a augmentar. ¿Hauran de passar dècades, segles, perquè les generacions posteriors siguin les que analitzin com la societat europea va romandre anestesiada davant el drama de les migracions?
La tragèdia va colpejar tan fort aquest cap de setmana que les portades dels mitjans de comunicació, tot i la quantitat de notícies de corrupció, la precampanya i la lliga, van haver de fer un forat per informar: un vell vaixell -taüt- ocupat per unes 900 persones africanes – 40 o 50 criatures i prop de 200 dones, segons un supervivent provinent de Bangladesh- bolcà davant les costes de Líbia, i només fou possible salvar-ne 28 i recuperar 24 cadàvers. La setmana passada van ser 450 persones.
Diverses organitzacions, com l’agència europea de control de fronteres externes (Frontex) o l’Alt Comissionat de Nacions Unides (ACNUR), adverteixen que amb l’arribada del bon temps es multiplica la travessia d’immigrants cap a Europa a través del Mediterrani. Moltes, com Amnistia Internacional, denuncien el fracàs dels governs europeus en matèria d’immigració, no només a l’hora de facilitar els recursos necessaris per a les tasques de recerca i rescat al mar d’immigrants, sinó perquè la postura de la UE és cada vegada més negligent i aleatòria.
Eurodiputades com la socialista Iratxe García han mostrat la seva consternació davant aquesta terrible tragèdia. La presidenta de la Delegació Socialista Espanyola al Parlament Europeu ha reclamat la celebració urgent d’un Consell Europeu extraordinari. “És el moment de deixar-se de declaracions buides i arremangar-se”, ha declarat Iratxe García a la cadena Ser.
Però el denominador comú de la resposta europea davant aquest drama és la complicitat. I no només es tracta de responsables institucionals o del camp polític i cultural. Incloent a la ciutadania, Europa es limita a ser espectadora dels salts de les persones immigrants a la tanca de Melilla, de les seves morts a la Mediterrània i de com la policia les persegueix pels carrers per no tenir la documentació en regla. Hem construït un mur a partir de les pantalles de televisió que ens permeten oblidar el seu dolor canviant de canal.
Massa anònima
És cert que hi ha organitzacions socials que s’han mobilitzat per donar suport als drets dels i les immigrants, però ni amb fets tan greus com la pèrdua de l’atenció sanitària per a les persones sense papers han aconseguit les convocatòries de protesta omplir els carrers. Tampoc la societat ha donat suport a les reivindicacions realitzades davant el Centre d’Internament d’Estrangers d’Aluche (Madrid). Responsables polítics miren cap a un altre costat o titllen de violents als que intenten arribar a Europa. Els i les que aconsegueixen traspassar les fronteres reben un tracte discriminatori que els fa malviure. Fins i tot algunes ONG, amb l’arribada de la crisi econòmica a Espanya, han virat el destí dels seus pressupostos per atendre les necessitats “dels d’aquí”. I els governs utilitzen la immigració per difondre la por entre la població autòctona: la por perqué ens treuran la feina, ens transmetran malalties, ens robaran.
A les persones immigrants se’ls està negant el dret al desplaçament, a fixar el lloc de residència on cadascú vulgui i decideixi, a la igualtat de drets i oportunitats, a la vida. Occident o més aviat, la concentració econòmica, financera i política que li dóna veu, té les portes obertes de l’Àfrica per explotar els seus recursos. Les matèries i els productes sí que poden venir d’Àfrica, però no les persones.
Quan succeeixen tragèdies com les que estem vivint en aquests dies ens referim a les persones que han perdut la vida, i fins i tot a les que van aconseguir sobreviure, com una massa anònima. No sabem res d’elles, no coneixem els noms, les cares, res sobre la seva situació, el seu origen, la família, els estudis, la seva manera de guanyar-se la vida, les seves aspiracions … Res, perquè són persones negres, africanes, pobres, i el seu ofec ens evidencia en cada cas una responsabilitat.
Europa és responsable de la mort d’aquests éssers humans. Europa va anul·lar el programa Mare Nostrum perquè era car i sobretot perquè emparava als i les que fugien de la mort i pretenien tirar endavant en aquesta anomenada societat civilitzada. Potser en un futur, com fem ara amb la barbàrie nazi o amb l’esclavitud, les víctimes de l’holocaust actual tindran un museu que les honori, els seus noms estaran gravats en algun mur, s’encendran espelmes en el seu honor en dates assenyalades.
