L’educadora social Núria Moy
“Em preocupo escrupolosament perquè sota les meves soles no hi hagi ningú”
Amb aquest vers del poeta de carrer, Malinowski, l’educadora social, Núria Moy, ens defineix el bell propòsit que engloba la seva professió. Sota la bandera del respecte, la igualtat, la justícia i la llibertat, aborda un objectiu: l’apoderament de les persones.
La seva aparença tímida, amaga un gran coratge, saviesa i consciència. En la seva tasca com a educadora social és conscient de la realitat canviant en què estem immerses. Diu que per exercir la seva professió, s’hauria de predicar amb l’exemple, fer exercicis d’autocrítica i tenir la necessitat d’aprendre contínuament.
Núria Moy treballa com a educadora social en la deshabituació i rehabilitació bio-psico-social a la Comunitat Terapèutica de Rehabilitació de Toxicòmans del Frago (Saragossa). És diplomada en Treball Social i habilitada com a Educadora Social. És experta en drogodependència, maltractaments i violència de gènere. Monitora de temps lliure i de persones amb risc d’exclusió, orientadora laboral per a persones sordes, amb formació en camps com la resolució de conflictes i la teràpia familiar.
Comunitat Terapèutica de Rehabilitació de Toxicòmans del Frago
Imagino que un tasca com la que fas a la Comunitat Terapèutica de Rehabilitació de Toxicòmans no es pot emmagatzemar en un calaix en arribar a casa… Com afecta el fet de treballar amb la vida de les persones?
Amb el temps, l’experiència i algun entrebanc, s’aprèn a mantenir certa distància emocional. Però més que afectar, aporta una connotació més positiva. El contacte directe i el fet que els altres et confiïn vivències tan personals, et porta a un aprenentatge vital molt important. Treballar amb la vida de les persones t’ensenya a entendre que cada persona decideix sobre si mateixa, a respectar el ritme dels altres en el seu procés de canvi, a respectar la diferència… a més, implica un treball personal propi on adquireixes consciència sobre els teus prejudicis, on adquireixes més empatia i tolerància.
Quin és el teu dia a dia?
El dia a dia suposa una convivència molt estreta amb les persones que estan realitzant el seu procés terapèutic. La Comunitat és com una casa organitzada entre tots i totes, on hi ha tallers laborals, activitats educatives (habilitats socials, esport, oci i temps lliure, relaxació, cultura general, educació per a la salut, etc.). Tot està molt estructurat per aconseguir la adquisició o la recuperació d’hàbits, responsabilitats, habilitats, valors que s’han perdut per la dinàmica de l’addicció. Comparteixes esmorzar, dinar, berenar, sopar, activitats, moments formals i informals, moments bons i menys bons… diàriament em sorprèn veure com les persones van sent capaces de treure el millor de si mateixes durant el seu procés terapèutic, un procés que ofereix l’oportunitat d’aprendre a viure de nou, enriquint-te amb l’experiència de les altres persones i amb la satisfacció personal d’haver contribuït al canvi d’altres companys i companyes.
Com s’aconsegueix reinserir en la societat a les persones amb problemes d’addicció?
Bàsicament, treballant en equip i de manera transversal, a través de múltiples accions. En primer lloc, a través de la mateixa organització i estructura de la Comunitat, allunyant la persona en rehabilitació de l’ambient de consum. Al mateix temps, mitjançant les diverses activitats dirigides per l’equip terapèutic. També treballant amb les famílies. És molt important que entenguin què és una addicció, què implica, com afecta i com intervenir. És vital el compromís del pacient, un compromís d’ajuda mútua, en la pròpia recuperació i la dels companys i companyes. Finalment, a través de la coordinació amb els recursos existents en l’entorn d’on procedeix la persona. És molt important que la persona en rehabilitació estigui preparada per a les seves sortides terapèutiques, de la mateixa manera que ho ha d’estar el seu entorn familiar i social, per anar afrontant les situacions que puguin anar sorgint en la seva deshabituació i reinserció social.
¿Quines són les causes més comunes que porten a les persones a la drogoaddicció?
Considero que hi ha, com a base, experiències personals que no han pogut ser ben gestionades, o bé, pel context sociofamiliar, o bé, per no disposar d’habilitats socials d’afrontament, baixa autoestima… hi ha persones amb vivències molt fortes, cosa que pot suposar un factor de risc important en l’inici del consum. Hi ha persones amb una patologia dual, una malaltia mental que coexisteix amb l’addicció, i també hi ha persones que s’han enganxat en un context d’oci i diversió. El fet de banalitzar el consum també és una causa. La prevenció passa per ensenyar que un addicte d’avui no és un heroïnòman dels 80. Una o un addicte d’avui no porta aquest estigma social tan marcat, pot portar fins i tot, una vida pràcticament normalitzada i aquesta falta d’identificació també és una causa que facilita caure en l’addicció.
Avui que estan tan vigents les crítiques als canvis en la Llei d’educació (LOMCE), potser hauríem de preguntar-nos si estem creant una societat emocionalment intel·ligent o si estem ensenyant a gestionar les emocions de manera adequada.
¿I com es podria impartir aquesta gestió emocional?
A través de facilitar habilitats com l’assertivitat i qualitats com la resiliència (capacitat que permet adaptar-se i superar situacions difícils, sortint fins i tot enfortit d’elles). Algunes persones desenvolupen aquestes qualitats i habilitats, però d’altres no, i considero que suposen un factor de protecció per no caure en l’addicció com a eina d’afrontament.
¿Colpeja de la mateixa manera la drogodependència en homes que en dones?
Hi ha molta diferència entre el nombre d’homes i dones que ingressen en un centre com el nostre. L’any passat, el percentatge de dones ateses va ser del 16 %, davant del 84 % d’homes. Aquesta gran diferència, en realitat, respon a una ocultació del consum en el cas de les dones, ja que socialment la seva addicció està pitjor vista. Les dones desgraciadament patim major risc de discriminació social.
Llavors, la reinserció de dones requereix especial atenció?
En molts casos, un problema d’alcoholisme i tranquil·litzants en la dona és només la punta de l’iceberg. En realitat, poden coexistir altres problemes de fons com ara la violència de gènere. Donat el cas, aquest seria un factor important que caldria integrar en el tractament. Moltes vegades ens trobem que l’enfocament de gènere o les necessitats especials que les dones requereixen en els seus tractaments, encara no està integrat. A vegades se’ns dóna la paradoxa que en el nostre centre han de conviure dones maltractades i maltractadors. Altres, observem que la dona segueix patint de prejudicis, estereotips i discriminacions diverses. En un cas que vam tenir, se’ns va negar l’accés d’una dona a una casa d’acollida per a dones maltractades, perquè era drogodependent. En aquest sentit, resulta fonamental l’adaptació dels recursos socials del seu entorn, per al seu apoderament i reinserció.
Governs de diverses comunitats autònomes estan estudiant “aniquilar” els programes d’atenció a les persones amb problemes de drogoaddicció, perquè es consideren “no viables” A què es refereix en aquest context el terme “viabilitat”?
L’error, des del meu punt de vista, és apel·lar a la rendibilitat econòmica com a argument vàlid i com a solució als problemes. Els serveis públics, com la sanitat o els serveis socials, han d’anar molt més enllà, no es pot esperar la seva rendibilitat econòmica, ja que el seu objectiu és la rendibilitat social. Necessitem una societat el més justa, cohesionada i igualitària possible, que protegeixi la seva ciutadania, sobretot en moments de dificultat com l’actual. L’ideal seria que la nostra professió no fos necessària, però la realitat ens torna el contrari. En aquests moments és quan més s’hauria d’invertir en els recursos socials i sanitaris, com un dret i una garantia de seguretat per a tots. Qualsevol persona pot caure en un problema d’addicció, i necessitar d’algun recurs que l’ajudi a reprendre la seva vida. No caiguem en l’estereotip que només és un problema marginal, que no afecta a tothom. Aquesta falta d’identificació fa que mirem a una altra banda davant la creació o el tancament d’un centre d’atenció a les addiccions, ja sigui ambulatori o residencial.
Ninot reivindicatiu contra les retallades, realitzat per Núria Moy
Quines conseqüències pot comportar a la societat les retallades en aquest sector?
Considero que aquestes retallades són “pa per a avui i fam per a demà”, a més de suposar més atur (com ja ha passat al nostre centre) i menor cobertura a aquesta problemàtica. Recursos com una comunitat terapèutica suposen un treball educatiu de veritable reinserció social, com a alternativa a un compliment a la presó, per exemple. Si hi ha una cobertura social, es prevé el nivell de delinqüència i per tant, augmenta la seguretat ciutadana. També es redueixen els costos socials com el que pot suposar a una empresa el continu absentisme laboral, despeses judicials i el patiment de les persones de l’entorn, com familiars, etc. Tot això suposa una gran rendibilitat social que no s’està tenint en compte i que tard o d’hora, la seva supressió farà emergir en forma de problemes socials importants.
No obstant això, el Govern d’Aragó s’està plantejant el tancament del centre, què passarà amb aquestes i aquests pacients?
Estem immersos en un rumor que no acaba de ser oficial, però que només cal llegir la premsa per llegir entre línies. El nostre centre es basa en un tractament residencial, però hi ha altres recursos que treballen a nivell ambulatori, propers a la ciutadania i que també és possible que pateixin aquesta “reestructuració” o desaparició. Aquests últims recursos són els que ens deriven a aquelles persones que no responen a aquest tipus de tractament i necessiten sortir del seu entorn per mantenir una abstinència i poder abordar la deshabituació, que és la part més difícil. M’agradaria pensar que seguirà existint una cobertura a aquesta problemàtica. La Comunitat Terapèutica del Frago és dels pocs recursos residencials públics que queden a Espanya. El seu tancament significaria la gestió privada d’aquest tipus de tractaments, suposant dificultats en l’accés, sobretot de tipus econòmic.
Manifestació per l’educació social
La drogodependència és un problema d’índole mundial, un negoci que a més finança la majoria d’organitzacions criminals internacionals. Com creus que es podria eradicar aquest problema?
Em temo que aquí no puc ser gaire objectiva, potser pel que veig dia a dia en la meva professió. No acabo de veure clar el tema de la legalització. Es cert que s’acabaria amb aspectes importants com l’adulteració de les substàncies, que no deixa de ser un risc per a la salut afegit o amb la tipificació de petits delictes. En aquest sentit, tenim com a exemple l’alcohol, com a substància més que socialitzada, no obstant això, podem observar que el fet de posar en lletra petita “consuma con responsabilidad” no és garantia de res. Crec que l’ésser humà és fràgil, no som tan madurs com per consumir amb control i que la vulnerabilitat és un factor molt delicat que depèn de cada persona en concret. Si partim que l’addicció és una malaltia, millor no jugar-se-la, ho veig com una ruleta russa…
L’augment del consum de drogues en molts països desenvolupats és una constant. Quins pilars creus que fallen en la nostra societat?
Em fa la sensació que hem caigut en la cultura de l’hedonisme, de la immediatesa, que ens falta per cultivar i reprendre valors que tenim adormits. Crec que ja és hora de despertar la part positiva que totes les persones tenim i aplicar-la al dia a dia. El buit no s’omple amb les coses materials, és una carrera frustrant i esgotadora. L’afectivitat i el plaer per les petites coses és l’únic que es manté a llarg termini.
Necessita el nostre món una reinserció?
El que passa a nivell social no deixa de ser un reflex d’alguna manera del que ens passa a nivell individual. El nostre canvi personal és el que està a les nostres mans i a prop del nostre control. Encara ens queda molta feina per fer entorn al paper social que se li atorga a la dona. Ens falta cultivar la tolerància, la intel·ligència emocional, la solidaritat i potenciar l’empatia. Deixar de banda la competitivitat tal com avui és entesa. Hauríem de donar la volta a les coses i reformular-les de forma positiva. Així donaríem cabuda a frases com la que l’altra dia vaig sentir d’una professora: “si formes part del problema, ets part de la solució”. Ara, és qüestió de pràctica.
Sònia Rico i Núria Moy en un moment de l’entrevista
