Susana Chiarotti (artemisanoticias.og)
“Hem aconseguit influir en el 5% de les sentències”
Susana Chiarotti -integrant de CLADEM E INSGENAR- és una de les autores de “Izquierdas en el silencio”, un llibre publicat el 2011 sobre les diferents formes de violència sexual que la dictadura va implementar com a part del seu pla d’extermini.
El desembre del 2012, com a conseqüència d’aquesta investigació, va declarar com a testimonia experta en la causa Arsenales de Tucumán. Aquí fa un relat d’ aquesta experiència i es refereix als desafiaments que existeixen perquè la justícia argentina inclogui la violència sexual com un delicte de lesa humanitat independent de la tortura.
Vull explicar l’experiència d’haver presentat un testimoni ‘expert’ a la megacausa Arsenales de Tucumán. Ha estat el desafiament més gran que he tingut en els últims anys “va dir al començament de la seva exposició l’advocada argentina Susana Chiarotti, durant el panell” Violència sexual i testimonis “realitzat en el marc de la reunió regional sobre Violències de gènere en contextos de terrorisme d’ Estat i conflictes armats, organitzada per la Universitat Nacional de Quilmes a la Biblioteca Nacional el 16 i 17 de maig.
El testimoni “expert” va ser presentat per Chiarotti en el marc de la causa Arsenales II – Prefectura II que es porta endavant a Tucumán en relació als crims comesos durant la dictadura militar per part de l’Estat en els centres clandestins de detenció que funcionaven en el Arsenal Miguel d’Azcuénaga i a la Prefectura de Policia d’aquesta província, i es va referir a la violència sexual com a part dels altres delictes de lesa humanitat comesos contra les persones detingudes en aquests llocs.
L’especialització de Chiarotti en el tema es remunta al 2010 quan un grup de persones de l’agrupació HIJOS, que eren querellants en un altre dels judicis per delictes de lesa humanitat però a Campo de Mayo, els demanen a les integrants de CLADEM (Comite de America Latina y el Caribe para la Defensa de los Derechos de la Mujer), organització de la qual Chiarotti forma part, perquè presentessin un “amicus curiae” en la causa, ja que hi havia dues dones víctimes que, vencent la resistència, van explicar les situacions de violència sexual de les quals havien estat víctimes al vaixell Murature, a Zárate.
Les integrants de CLADEM varen presentar l’amicus, però de totes maneres el jutge a càrrec de la causa va dictar la falta de mèrit per incloure el tema en la sentència perquè “les violacions no eren moltes ni sistemàtiques”.
“Amb l’esbroncada per la injustícia que es tornava a cometre contra aquestes dues dones que s’animaven a declarar, vam decidir treballar en funció de la càrrega que ens va deixar aquest rebuig -va relatar Chiarotti-. Una sola violació en el marc d’un delicte sistemàtic i generalitzat com van ser les violències de la dictadura ja és un delicte de lesa humanitat”.
“Les integrants de CLADEM van començar una investigació en cinc províncies entrevistant dones i homes, demanant-los que relatessin les seves experiències de violència sexual com a víctimes de la dictadura militar. “Només quatre homes van parlar -va dir l’advocada-. L’estigma de la pèrdua de la masculinitat a causa d’una violació està vigent.
Però a més tenien molt identificada la violència sexual amb violació. Quan els explicàvem que enteníem per violència sexual des de la nuesa fins l’esterilització forçada, molts deien ‘Ah, si, em van despullar’ ‘Ens van despullar i ens van tirar els gossos’, cosa que incloïa per exemple esquinçament de genitals … “
Amb els testimonis recollits va ser escrit el llibre “Izquierdas en el silencio. Una investigació sobre la violència sexual en el marc del terrorisme d’Estat”, publicat per CLADEM i INSGENAR (Instituto de Genero, Derecho y desarrollo) el 2011 i del qual properament en sortirà una segona edició.
“I ens vam posar a militar el llibre: anàvem amb els paquets als llocs on es celebraven els judicis, i parlàvem amb fiscals i jutges -va relatar Chiarotti-. I com a part d’una d’aquestes experiències, familiars i supervivents del judici d’Arsenals em van demanar que participi com a testimonia experta en aquesta causa. “El 13 de desembre del 2012, Chiarotti es va presentar a Tucumán a declarar.
“Si en algun lloc vaig tenir la noció que a l’Argentina hi va haver un genocidi va ser a Tucumán. La gent en el judici estava del costat dels repressors, donaven suport al fill de Bussi. No era com en altres ciutats en les que en els judicis hi ha militants de drets humans. I vaig dir ‘aquí varem liquidar a una generació’. “
Sobre l’experiència de la presentació va relatar: “Vaig destacar el significat de la violència sexual i de les diferents formes d’opressió. Immediatament el Tribunal em va interrompre i preguntar si els homes també havien estat víctimes d’aquest tipus de violència. Vaig relatar llavors totes les formes de violència sexual contra dones i contra homes: piràmides humanes, parvas d’apilament, nus, llepades i fregaments, impedir la higienització quan menstruaven, falses revisaciones mèdiques amb tacte, violacions, i les amenaces de fer-tot això. Això va sorprendre al tribunal que esperava que parlés només de dones “.
Després va informar sobre tota la normativa regional i internacional que avalava els seus arguments i el perquè la violència sexual és un delicte de lesa humanitat, “vaig explicar la diferència entre un delicte comú i un de lesa humanitat i perquè la violència sexual és un delicte d’e lesa humanitat específic, autònom de la tortura: si posem la violència sexual dins de la tortura s’invisibilitza. Un repressor que es presenta com a torturador, moltes vegades segueix semblant un fatxa pur que neteja el país de la escòria roja i no hi posa el cor, en canvi, quan viola, la imatge es desdibuixa, apareix la rigidesa de la disciplina però també la llibertat que es va atorgar per executar-la “.
Uns mesos després de donar aquest testimoni, Chiarotti va ser convocada des de Tucumán per col•laborar en la redacció d’un protocol per recollir testimonis a les víctimes de violència sexual en el marc d’aquests judicis de lesa humanitat. Actualment, en el moment d’aquestes declaracions, les sales solen buidar-se per a la protecció de les testimoniantes. “Això les protegeix, però es perd el procés de visibilització del tema” assenyala l’advocada.
“Jo veig dos reptes per davant -va concloure-: la redacció d’un bon protocol que garanteixi la protecció de la víctima però que alhora permeti la difusió del tema, per l’impacte fortíssim que això té, i com aconseguir influir en els 250 judicis que s’estan portant endavant a tot el país i que van acabant. Nosaltres fins ara hem pogut influenciar en menys del 5% de la sentències. Com ho fem per arribar a les altres causes? “
