OPINIÓ
I si vestíssim a les nenes de blau i als nens de rosa, què passaria? Per què ens obcequem a ressaltar el sexe dels nostres nadons? És nena o nen? ¿Tan important és? Als petits i a les petites, per ara, sembla que no els importa.
La “obsessió” de la societat per identificar-nos i associar a cada un dels sexes uns patrons determinats de conducta, ens marca des del minut 0 de la nostra vida. De fet, la pregunta més repetida a una embarassada és: Esperes a un nen o una nena? I en funció del seu sexe pot ser que li regalin un tipus de robeta o una altra i complements d’uns colors o uns altres. També, molt probablement, les expectatives associades a aquest nou nadó seran diferents.
Normativitzades des de l’úter matern
La societat heteropatriarcal, ens atorga una sèrie de rols i funcions depenent dels nostres genitals. Ens normativitzen ja des de molt petits, jo diria fins i tot des de l’úter matern, construint un ideal de masculinitat i feminitat, amb una clara diferència i desigualtat entre sexes. Als homes se’ls atorga un paper masculí, a les dones un paper femení, amb tota la càrrega social i cultural que tots dos comporten. No hi ha llibertat per poder sentir, explorar, triar i decidir. Estem condicionats socialment, i sovint de la manera més subtil. La norma és la norma també pel que fa al gènere es refereix. Pensem algunes, il·luses de nosaltres, que serem capaços de combatre-ho. No és tan fàcil.
Les nenes i els nens no només socialitzen i construeixen les seves identitats a partir del que veuen a casa, que no sempre és perfecte ni coherent encara que s’intenti, sinó també a partir de les seves vivències a l’escola, al costat de familiars i amics o veient la televisió. El nostre decàleg “impol·lut” de la igualtat entre sexes, es fa miques quan topa amb la realitat. M’ho comentava recentment una amiga: “La meva filla em demana vestir de rosa. Diu que és el color de les nenes”. I afegia: “I mira que a casa mai li hem comprat roba d’aquest color”. No és la primera vegada que sento una història semblant. La nostra societat està més interessada en establir les diferències entre un gènere i l’altre, amb les consegüents desigualtats, fomentar l’equitat i la llibertat.
El meu mastegot amb aquest “dia a dia”, va venir just abans de parir, a l’hora d’anar a comprar roba per al nadó que esperàvem. Quina va ser la meva sorpresa en veure que moltes botigues i centres comercials divideixen la roba entre nenes i nens. I no em refereixo només a la secció d’uns pocs anys en amunt, quan potser un pot començar a identificar a primera vista, o no, el sexe del petit, sinó al vestidor del nadó. Així en les talles de la 50 a la 80, de 0 a 12 mesos de vida, potser puguis trobar un titella o un body o una manta o una gorreta de color crema o blanc, però el món de la indumentària del nadó està dominat, sense cap dubte, pel rosa i el blau. La paleta de colors es redueix a dos perquè quedi ben clar qui és nen i qui és nena. El que no treu que cada vegada més, a poc a poc, petites botigues intentin combatre aquesta dinàmica mainstream, donant una alternativa a aquelles famílies que no volen reproduir els estereotips de gènere en la vestimenta infantil.
Del blanc als colors per gènere
Però, la distinció entre nenes i nens amb el rosa i el blau no sempre ha estat així. La historiadora Jo B. Paoletti ho deixa clar en el seu llibre ‘Pink and Blue: Telling the Boys from the Girls in America’ (Rosa i blau: explicant als nens sobre les nenes a Amèrica), on explica com durant segles als Estats Units els petits, fins als sis anys, portaven vestits, amb faldilla inclosa, cosa impensable avui en dia, i de to blanc. Es tractava d’una “qüestió pràctica”, la roba i els bolquers de cotó eren fàcils de blanquejar i quedaven més nets. Una cosa habitual en l’època, on, per contra, es considerava de mal gust vestir els nounats com nena o nen. Una tendència que els permetia tenir identitat pròpia, com nadons, al marge del seu sexe.
Els colors com a identificadors del gènere no es van començar a utilitzar fins a principis del segle XX, poc abans de la I Guerra Mundial, encara que ja en el XIX van emergir alguns tons pastís, amb el rosa i el blau entre ells. No obstant això, fa cent anys quan es va començar a vestir els nens d’un color i les nenes de l’altra, la tendència no era l’actual.
A vegades fins i tot era la contrària: es vestia als nens de rosa i les nenes de blau. Ho explica l’artista sud-coreà JeongMee Yoon en el seu projecte ‘The Pink and Blue Project’ (Projecte blau i rosa), on retrata de manera extraordinària a desenes de petites i petits envoltats de les seves joguines monocolor: “El rosa va ser temps enrere un to vinculat a la masculinitat, s’apreciava com un ‘vermell aigualit’ i es considerava que mantenia la força d’aquest últim color. El 1914, el diari nord-americà Sunday Sentinel va arribar a recomanar a les mares ‘utilitzar el rosa per als nens i el blau per a les nenes’, si volien seguir les convencions”.
El mateix compte Jo B. Paoletti en la seva obra en citar un article de l’any 1918 de la revista Earnshaw s Infants ‘Department que deia: “La norma generalment acceptada és el del rosa per als nens i el blau per a les nenes. La raó és que el rosa, sent un color més fort i decidit, és més adequat per als homes, mentre que el blau, més delicat i exiquisit, és millor per a elles “. Tot i que la mateixa autora aclareix que aquesta tendència no va ser tan universal com la que existeix actualment i que “el rosa mai va ser considerat un” color de nen ‘com ara es considera al rosa per a les nenes “. Altres publicacions de l’època, segons Paoletti, deien que el blau era per als nadons amb ulls blaus i el rosa per als que els tenien marrons o que el blau afavoria més a les rosses i el rosa a les morenes. Com veiem, el color associat a un sexe o un altre no és res més que una convenció social i cultural i varia en funció de la geografia i el temps.
A partir dels anys 40, el rosa i el blau van prendre el significat que tenen en l’actualitat, com a resultat del que els fabricants i minoristes van considerar les preferències dels compradors nord-americans, encara que la seva generalització entre els consumidors no va ser ni ràpida ni lineal . A partir dels 60, als Estats Units, i arran de l’auge del moviment feminista, les coses van canviar temporalment. La moda infantil unisex va tornar a fer acte de presència, i durant uns pocs anys alguns catàlegs comercials van retirar el color rosa de la roba per als més petits.
Una moda “unisex” que no només va incidir en el vestir infantil sinó també en el d’homes i dones. Segons l’artista JeongMee Yoo: “Com a societat moderna entrada a la correcció política del segle XX, va emergir el concepte d’igualtat de gènere i, en conseqüència, es va acabar amb la perspectiva dels colors associats a cada gènere”.
Avui, el rosa i el blau, com colors vinculats al femení i al masculí, s’imposen com mai abans ho havien fet. Segons Jo B. Paoletti, fent referència als Estats Units, aquesta tendència es va generalitzar especialment a partir de mitjans dels anys 80 amb el desenvolupament de les tècniques de diagnòstic prenatal que detectaven el sexe del fetus. Una tècnica que indirectament va obrir grans oportunitats de negoci, ja que en saber amb antelació el sexe del petit es podien individualitzar molt més les compres i augmentar les vendes, davant d’uns pares ansiosos per decorar l’habitació infantil. A partir de llavors, i amb l’auge del consumisme, ja no només comencem a trobar roba de color blau o rosa sinó tot tipus de gadgets, des biberons passant per cunitas fins xumets, trones, canviadors, banyeres, cotxets …, que no deixaven dubtes del sexe del nadó gràcies al seu color.
Moda sexista
No obstant això, la moda infantil no només es limita als colors. Sabies que la roba de talps és per a les nenes i les ratlles per als nens? Jo no, m’ho va explicar la meva sogra que de moda sap un munt. A això suma-li els clàssics de fades, llaços, princeses i flors per a elles i dinosaures, cotxes, superherois i vaixells per a ells. El fervor per identificar el gènere del petit amb la roba no té límits, arribant fins i tot a rebutjar el que ens agrada si no és “catalogat” com prou masculí o femení. Els explico el cas d’una senyora que vaig veure en una botiga de roba.
La dona amb una samarreta en mà, no recordo ara ni el color ni l’estampat, es va acostar a una dependenta i li va preguntar: “Perdona, aquesta roba és per a nena?”. La dependenta tota servicial li va contestar: “No, és de nen. La roba de nenes està just davant “. La dona va sospirar i amb aire afligit va deixar la tela al costat de l’empleada i va dir: “Quina llàstima, amb el que m’agradava”.
Vist el vist, la moda és sexista i contribueix a crear l’estereotip de la “autèntica dona” i l’ “autèntic home”, on hem d’encaixar. La societat patriarcal ens normativitza, vulguem o no, des de la nostra més tendra infància i ens discrimina segons el gènere. Algunes marques ho consideren del tot normal.
Així, l’any passat, Hipercor comercialitzava, sense cap tipus de rubor, uns bodies infantils amb el següent eslògan: “Intel·ligent com el papa” (en la seva versió masculina i, òbviament, blau) i “Bonica com la mama” (en la femenina … i rosa). Zara també, aquest mateix any, va treure a la venda, uns bodies per als més petits on posava ‘Pretty & perfect. It ‘s what daddy said’ (Maca i perfecta: això diu el pare) per a les nenes i ‘Cool & clever. It ‘s what mummy said’ (Genial i llest: això diu la mare) per als nens. Afortunadament, la mobilització i les denúncies a través de les xarxes socials, va fer que les empreses es veiessin obligades a retirar les peces dels seus catàlegs.
Les joguines no escapen tampoc al monocolor. Un simple passeig pel departament de joguines d’una gran superfície ens ho mostra. Més enllà del sexisme que trobem en molts dels jocs infantils (cuinetes, nines i perruqueria per una banda; cotxes, herois i ordinadors per l’altre), el seu color deixa clar a qui va dirigit. Fins i tot companyies com Lego, que des de la seva fundació el 1934 s’havien caracteritzat per tractar indistintament a nens i nenes, va treure ja el 1971 una línia destinada estrictament a les petites: Lego homemaker, amb figures de entregades mares, àvies i filles cuidant als homes de la casa. La seva versió moderna es va llançar el 2012 amb el nom de Lego friends, on, sota un sexisme més subtil, moltes de les seves peces estan tenyides de rosa.
Fins i tot l’ou Kinder Sorpresa, tan popular entre els petits, no escapa a aquests colors. El 2013, la companyia italiana Ferrero, propietària de la marca, va llançar a Gran Bretanya un sèrie limitada d’ous kinder en rosa, amb nines al seu interior, i en blau, amb cotxes. La companyia es va defensar de les acusacions de “sexisme” al·legant que d’aquesta manera es facilitava als pares la compra en funció dels interessos dels seus fills. Però si això no és sexisme, que algú m’expliqui què ho és. El que està clar és que per a moltes empreses, el unisex ja no ven i surt més rendible consolidar els rols i les consegüents desigualtats de gènere.
A les nostres mans està ser còmplices d’aquesta normativització social o dir “ja n’hi ha prou”. Ni colors ni rols ni tòpics on encasellar la mainada. Créixer en llibertat implica fer-ho al marge de les imposicions d’una societat heteropatriarcal que ens dicta què i com ser. Ni rosa ni blau sinó lliures i úniques. Sí es pot.
Publicat en castella en Publico.es
