OPINIÓ
El Valle de los Caídos, un monument i alhora una enorme fossa comuna que reflecteix el masclisme d’una època i que encara perdura a Espanya.
Apilats, barrejats, amuntegats, sense nom ni cap referència i moltes amb un objectiu “decoratiu”. Així van ser posats, i així s’hi troben, més de 30 mil cossos que van ser traslladats des de diferents punts d’Espanya al Valle de los Caídos, un macabre i dolorós monument franquista al qual, a més, en principi, no estava permès que fos el sepulcre d’ateus, “moros” o dones.
El Valle de los Caídos, a 60 quilòmetres de Madrid, va ser construït pel dictador espanyol Francisco Franco per recordar fonamentalment als “caiguts”, tal com el règim deia als morts del bàndol nacional (els seus), durant la sagnant guerra civil de 1936-39. Encara que, per omplir el lloc, també es van col·locar les restes de persones del bàndol republicà. Avui en el 36% dels casos és pràcticament impossible distingir un cos de l’altre.
Fa uns dies, el Parlament d’Espanya, com a requisit de “pau i concòrdia” i per a la cura de ferides, va determinar que aquest sigui “lloc de descans” dels que van morir a la guerra i no un mausoleu estatal per al que va ser dictador durant 40 anys, de manera que les restes de Franco properament seran exhumades i lliurades a la seva família.
La historiadora catalana Queralt Solé afirma que a aquest immens mausoleu “només hi podien ser traslladats espanyols i catòlics” fet pel qual no van ser-hi enterrats ni brigadistes internacionals ni la “Guàrdia mora” (soldats marroquins) del mateix Franco. Tampoc era el lloc a on havien d’anar els cossos de dones, tot i que, ja sigui per error o no, entre els 21.423 restes identificades s’hi troben els de 203 dones.
En tots dos bàndols les dones van tenir una participació molt activa, però el règim franquista no va reconèixer aquesta tasca ni en les seves – tan nombroses com els homes i algunes molt actives en la Secció Femenina de la Falange Espanyola – per permetre’ls obtenir algun tipus de reconeixement al morir i tenir un lloc en el mausoleu.
El bàndol republicà va tenir moltes i importants dones actives, com la ministra anarquista Federica Montseny o la líder Dolores Ibárruri (La Pasionaria). “Les rojes” van tenir en aquesta etapa històrica una situació de doble repressió, obligades a comportar-se d’acord al seu gènere i reprimides (torturades, empresonades, vexades, humiliades i separades de les seves criatures) per la seva condició ideològica política. És inevitable la imatge d’elles amb el cabell rapat i passejades pels carrers mentre no podien controlar el ventre pel fet que les obligaven a beure laxants.
No, el Valle de los Caídos no és un lloc per a dones, en el concepte que la guerra i la política és un espai per a homes, on les dones no hi participen; quan, en realitat, en absolutament totes les activitats humanes les dones hi són presents, encara que no sempre visibles o reconegudes.
La historiadora Rocío Rivas recorda que durant la dictadura franquista “es va prohibir el vot femení, el divorci, es va condemnar l’avortament, es negà l’equiparació de salaris, es va establir una separació educativa per sexes i es va formalitzar una total diferenciació entre home / dona segons les facultats, funcions i àmbits d’actuació de cadascú i cadascuna”.
En el règim, l’àmbit de la dona estava centrat en la llar, en el privat. El 1950 només treballava un 15% de població femenina en edat activa i el 1975 va pujar només al 28%. L’activitat pública femenina havia d’estar centrada en l’església i tasques d’acció social benèfiques.
No és que es vulgui que al Valle de los Caídos també hi estiguessin els cossos de dones, és que es tracta d’un monument i alhora una enorme fossa comuna que reflecteix el masclisme d’una època i que encara perdura en molts espais i mentalitats.
És una prova palpable que la forma de veure el món es tradueix en normes, en institucions i en objectes palpables, i és un exemple que ens crida a canviar la mirada. També és bo recordar el que és realment una dictadura i el que representa la guerra per a homes i dones.
(*) La columna Textura Violeta també es publica a Página Siete, Los Tiempos i SemMéxico.
