Foto: Amada Santos
OPINIÓ
Muriel Casals ens has deixat molt tristes i ens sentim abandonades. Suposo que gens comparable al que deuen sentir la gent que t’estimava i que tenien la sort de tenir-te a prop, però també estem de dol moltíssima gent que t’admirava. Com jo mateixa, que et coneixia de fa molts anys.
Estavem contentes perquè sabiem que al Parlament de Catalunya encara hi podies fer moltes coses, com havies fet de manera infatigable des d’Omnium Cutural. Encara ens resulta difícil de creure que havent superant entrebancs de tot tipus, i d’una lluita política i social continua pel reconeixement del nostre país, hagis perdut la vida per un ciclista en un pas de vianants.
Et vaig conèixer l’any 1972 o el 1973. Jo feia esegon o tercer curs a la Facultat de Ciències de la Comunicació de l’UAB, i tu eres professora d’economia i eren les teves primeres classes. I per a tu els més important era guanyar la nostra atenció i ho aconseguies força bé. Sempre amb el teu somriure i amb al teva tendresa. Després vam coincidir diverses vegades, sobre tot quan les dues militaven al PSUC. Desprès et vaig perdre la pista fins que vais ser escollida com a presidenta de l ‘Omnium Cultural.
Un any desprès més o menys, les companyes periodistes de la Xarxa internacional de Periodistes i Comunicadores van treure La Independent, l’onze de setembre del 2010. I amb motiu de la presentació d’aquesta Agència, la primera amb perspectiva de gènere de Catalunya, varen decidir que et faríem una de les primeres entrevistes. La companya, i directora de la Independent, Teresa Carreras, et va fer una llarga entrevista, Amada Santos les fotos i jo em vaig encarregar de gravar el vídeo. Ho tenies molt clar. Teníem que fer país, poder decidir el que volíem, però encara quedava molt per a considerar a les dones en igualtat: “la societat catalana encara no ha desenvolupat la mentalitat de respectar la igualtat de gènere”, ens deies mentre ens felicitaves per l’iniciativa de posar en marxa una agència d’informació de gènere, que deies molt convençuda que era necessària per què “posarà el focus en les desigualtats de gènere per informar a les catalanes i catalans i per fer-nos avançar”.
Però vull recordar-te més, que per la teva activitat política, com a persona, que en molts moments va tenir molta influència en la meva vida quotidiana. Quan vaig reprendre el contacte gràcies a aquesta entrevista que et vam fer, també vaig conèixer més a fons les activitats d’Omnium Cultural, i tu com a presidenta vas a donar-li una empenta fortíssima. I sobre tot una activitat que sempre recordaré, les sortides culturals i excursions en grup que havies començat a impulsar per a conèixer millor Catalunya, Barcelona, els parcs naturals, la nostra historia, etc. Sortides en grup molt be organitzades, en las que en finalitzar-se sempre es feia una xerradeta en català amb les monitores ( eren normalment dones) i amb la gent del grup que havíem sortit. Crec que va ser per aquell temps, ja fa gairebé uns 6 anys que em vaig atrevir a parlar en català sense vergonya i amb normalitat. Gràcies Muriel tambè per això.
I després hem coincidit tots aquests anys, en tantes i tantes manifestacions, trobades, assemblees i celebracions. I cada vegada que ens veiem sempre est mostraves igual de propera i senzilla. Has estat una de les ànimes del Procés i de la lluita per la independència, i et trobarem a faltar. I si alguna vegada arribem a bon port, segur que et farem un reconeixement molt especial. Molts i moltes hem cregut en el Procés amb simpatia. I es que el Procés tenía cara de dona, millor dit, de dues dones ben amables i properes, concretament tu i Carme Forcadell, que ara és sentira mig orfana. Segur. No t’oblidarem.
