OPINIÓ
Hores d’ara hi ha un munt de comentaris sobre la festiva vestimenta de les presentadores de TV3 la nit de Cap d’Any, però en el moment i encara en xoc em van venir una sèrie de reflexions que no vull deixar de compartir.
Anava jo saltironant de cadena en cadena empassant-me l’eslògan “fins mai 2020, benvingut 21”, com si d’un dia per l’altre canvies el panorama, i em deia a mi mateixa que 2021 pot ser millor i pot ser pitjor, però paga la pena posar-hi certa fe, quan, a “La Nostra” apareixen les tres presentadores que tenien al seu càrrec deixar enrere aquest nefast 2020.
Ostres! Vaig pensar en veure-les, no sabia que enguany feien un espectacle de clown. I com que en sóc fan i amiga d’unes quantes pallasses d’alta categoria, se’m va ocórrer que hagués estat més adient i més professional encarregar-li el show a una terna tipus: Pepa Plana, Merche Ochoa, Virginia Imaz.
Captura pantalla TV3. 1-01-2021
De debò calia vestir-les tan estrafolàries? Per anar mudada, com va dir una d’elles, cal disfressar-se d’aquelles maneres? Deu ser per això que no vaig mai prou mudada. A veure, que tampoc no cal el negre rigorós i menys un dia tan festiu, però es tracta de tres periodistes, tres professionals de la informació amb prou prestigi. Van triar elles els modelets? I si no ho van fer, tampoc van poder negar-s’hi, ni que fos per preservar la seva dignitat? Si haguessin sigut senyors, no els haurien posat llustrí a les americanes ni corbatí en forma de llaç per regal ni pantalons de làtex fosforescent. Fix! A una presentadora se li pot reduir el vestuari fins fer-la sortir en bikini (Pedroche, posem per cas), a un home mai, mai el farien sortir en tanga.
El quid de la qüestió, però, és en els dissenyadors. I no, no se m’ha escapat un genèric masculí. M’agradaria saber qui les va vestir, i m’hi jugo l’ordinador a que va ser un home (si m’equivoco, encara més pena). És d’aquelles coses que tenim tan integrades que ni ens adonem: la majoria de dissenyadors de moda que torturen les dones amb les seves creacions, dites d’alta costura, rocambolesques, incòmodes i sovint perilloses (els talons d’agulla han provocat més d’una caiguda i els escots més d’un refredat) són homes i clarament misògins. No hi ha dubte que la moda “femenina”, en el sentit més carrincló del terme, vol d’una banda estimular el desig viril i testosterònic, i d’altre subjugar la dona als designis del mascle. Quan més feble, més necessitada, més inestable, més impossibilitada… més desitjable serà i, més anul·lada i posseïda la tindrem. Res de nou, vaja. El que em sobte és que encara hi hagi dones que accepten seguir aquestes modes i que fins i tot semblin sentir-se bé amb elles. O hauria de dir femenines? A mi les neurones no em donen per a tant. Que no es rebel·lin, que no diguin em vesteixo com em dóna la gana, ben elegant, ben bufona, però amb el meu propi criteri, sense haver de passar fred (a les presentadores les hi van posar difusors d’aire calent que feia voleiar les seves melenes al vent; molt d’anunci de perfum), sense haver de fer equilibris per caminar, còmoda, lleugera… en fi, el que et vingui de gust posar-te —tot incloent-hi talons, escots o faldilles varies—, però tenint en compte uns principis d’alliberament, d’apoderament, El meu cos és meu, No vull la teva opinió, Me Too, etc. etc. Temes i eslògans dels que aquestes tres senyores en parlen sovint —i diria que els defensen— als seus respectius programes. Sincerament, no les hi resta certa credibilitat veure-les amb aquelles pintes?
Post article:
És curiós. El mateix diari parla en un lloc del dissenyador i en un altre de “la” estilista . En qualsevol cas, les presentadores defensen els seus modelets. Per part meva, cap rèplica, allà elles.
