Ana Maria Moix. @escritores.org
Una de les escriptores més reconegudes de la seva generació
Nascuda a Barcelona, és autora d’una extensa obra que compren poesia, novel.la, assaig i literatura infantil; a més de traductora, editora, articulista a diversos mitjans, crítica literària i agitadora cultural.
Va estar molt vinculada als moviments Intel.lectuals d’esquerra a la Barcelona dels anys seixanta i setanta. Va formar part de la revista “Vindicación Feminista”.
Poeta precoç, va ser la única dona representada a l’ Antología “Nueve novísimos poetas españoles” de Josep Maria Castellet (1970) al costat de Pere Gimferrer, Manuel Vázquez Montalbán, Antonio Martínez Sarrión, Vicente Molina Foix, Félix de Azúa, Leopoldo Panero, Guillermo Carnero y José Maria Álvarez. Grup d’escriptors de la nova i jove lírica espanyola que va instaurar una poesia provocativa, més cosmopolita en oposició a la realista, social i compromesa, instal.lada en la primera época de la postguerra española.
Als 19 anys va començar la seva activitat literaria i en el terme d’uns pocs anys (1969-1973) va publicar tres llibres: “Baladas del dulce Jim”, “Call me stones” i el que seria el seu primer premi “No time for flowers” (Premi Vizcaya de poesía, 1970), reunits posteriorment en el volum “A imagen y semejanza”; novel.les com la mítica “Julia” (1970), un clàssic i “Walter ¿por qué te fuiste?” (1973), doble retrat, les dues, de la Barcelona dels anys setanta i del món adolescent rebel i universitàri que es nega a crèixer, bussejant en la immaduresa; relats com “Ese chico pelirrojo a quien veo cada día” (1971), el llibre infantil “La maravillosa colina de las edades primitivas”(1973) i “Veinticuatro sobre veinticuatro” (1970), sèrie d’entrevistes publicades en el diari Tele-Exprés de Barcelona a membres destacats de l’anomenada “gauche divine” a la qual pertanyia i a la que consideraven la seva musa, posteriorment publicades com “24 horas de la gauche divine” per l’editorial Lumen el 2002.
Després d’un llarg parèntesi dedicada bàsicament a la traducció, especialment d’autores franceses (Louis Aragon. Samuel Beckett, Marguerite Duras, François Sagan, Amelie Nothomb i d’altres) reapareix amb dos llibres de relats, “Las virtudes peligrosas” que guanya el “Premi Ciutat de Barcelona” (1985) y “De mi vida real nada sé”, la novel.la també de culte per trencadora, sobre la vida de l’ Emperadriu Sissí “Vals Negro” a mig camí entre la narrativa i l’evocació biogràfica, guanyadora del seu segon “Premi Ciutat de Barcelona” (1995).
Ana María Moix deia que l’escriptora que més l’havía influït era Rosa Chacel amb qui va mantenir una freqüènt correspondència reflectida en la seva obra “De mar a mar: epistolari Rosa Chacel-Ana María Moix”(1998).
Ana Maria Moix. wikimujeres.net
L’any 2011, va publicar “Manifiesto personal” premonitòri testament moral de la nostra propia situació actual i que l’autora argumenta i justifica: “Ni assaig ni reportatge a peu de carrer, ni estudi sociològic, aquestes pàgines responen a un simple i, per a mí, excitant desig de reflectir per escrit una visió personal de les preocupacions, vicis morals particulars i públics, mals socials i polítics, apatía i d’altres tares anímiques que, al meu modest entendre, s’han abatut sobre la societat civil espanyola en els darrers anys. Agreujats per la crisi actual, el deteriorament de la vida, particular i pública, de la ciutadanía, no és una novetat ni un fenòmen atribuible únicament a la present i angoixosa situació económica, sinó que igual que l’hecatombe financera vé de lluny. La meva intenció, a l’emprendre l’escriptura d’aquest llibre, fa aproximadament un any, no va ser elaborar un estudi assagístic sinó intentar captar, senzillament, com viu la gent d’avui al nostre país, quins problemes li treuen la son o quines il.lusions les empenyen a continuar lluitant amb un día a día cada vegada més dificultós i en moltíssimes ocasions, massa, dramàtic”.
De tot el que s’ha escrit i dit aquests dies després de la seva mort sobre l’Ana Maria Moix mereixen ser recordades les paraules de la seva amiga, la periodista Maruja Torres: ” Ploreu-la sí voleu, però sobretot llegiu-la. És una de les millors escriptores, per no dir la millor, de la seva generació”.
