La violència masclista, la dona en el món laboral i l’educació són el tres eixos prioritaris de la nova presidenta de l’Institut Català de les Dones
Fotos de: Anaïs Barnolas
Fa temps que l’exregidora ha anat forjant la seva experiència en perspectiva de gènere i igualtat com a assessora a l’Associació Catalana de Municipis, en la comissió Dona i Municipi, un grup de treball format per regidores i alcaldesses que debat polítiques institucionals adreçades a les dones.
També va ser alcaldessa de Castellar del Vallès de 2004 a 2007. En el seu primer mes en el càrrec, ens obre les portes del despatx per explicar-nos la seva perspectiva i la visió de l’entitat, en un moment econòmicament delicat per la institució, ja que s’està a l’espera de l’aprovació dels pressuposts generals de la Generalitat d’enguany.
Com ha viscut el primer mes en el càrrec?
És un repte personal important. D’entrada, les impressions són una perspectiva nova perquè una cosa és treballar-hi des de fora i l’altre és treballar des de dins. Arribo a una institució que té molts anys d’història on s’han fet moltíssimes coses amb molts àmbits diferents i per tant la sensació de no haver de començar des de zero sinó la de seguir treballant amb les mateixes línies. Hi ha molta feina feta i molta per fer, però tenim els recursos necessaris per tirar-ho endavant.
Amb les retallades que s’estan fent en els pressuposts del Govern, l’ICD de quina manera se’n ressentirà?
No és una qüestió de voluntats sinó de necessitats de tota l’estructura del Govern. De moment, l’ICD, així com els departaments i els organismes tenim el pressupost prorrogat fins que no tinguem el definitiu del 2011, que encara s’està elaborant i en virtut de com sigui aquest pressupost general serà el de l’ organisme. L’altra qüestió és veure en quins aspectes hi haurà o no retallades.
Se sap en quins aspectes hi haurà retallada?
El que sabem és allà on no hi haurà. El que és intocable és el manteniment dels 100 Serveis d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD). Precisament l’any passat es va aconseguir que l’augment de dotació del servei en comptes d’un 10% fos d’un 15%. Una altra cosa és que l’ICD i les entitats, els ajuntaments, coincidim en les línies prioritàries d’actuació per aquesta legislatura doncs els serveis que depenguin de l’ICD, els programes que s’hagin d’engegar o els serveis que s’hagin de mantenir siguin els menys afectats. El que s’ha de fer és mirar el gruix més important de despesa que té la institució i una de les millors maneres és no duplicar programes, projectes, accions, que es puguin fer des de la societat civil i que potser s’estaven fent des de l’ICD mateix o organismes i departaments de la Generalitat.
Quins eixos seguirien els nous programes i projectes que ha fet referència?
Tres eixos bàsics: El primer, la lluita contra la violència masclista, per convenciment i per mandat de la llei. Es treballa en dos àmbits: en la prevenció i aquí entra en tot el que té a veure amb la sensibilització i amb l’atenció a les víctimes. El segon és tot allò que té a veure amb les carreres professionals com la conciliació, la flexibilitat. Tenim la voluntat ferma de treballar per intentar que no es perdi el coneixement i la expertesa de les dones que en la seva carrera professional, perquè les dones estem molt presents a les aules universitàries i, en canvi, això no es trasllada amb la mateixa equitat en els llocs de presa de decisions de poder, directius, etc. Però com tot això és basa en les desigualtats, que són l’origen de la violència, de la diferència salarial, de la pèrdua de talent femení, hem d’anar a la base, que és el tercer eix: l’educació.
Perquè dins de l’eix educatiu que ha comentat es contemplaria polítiques per treballar amb les persones immigrades que tenen costums culturals que són masclistes?
Sí però aquest tema no s’ha de treballar només des de l’àmbit de l’educació, l’ensenyament, perquè a les aules de primària és on menys podem percebre aquests trets culturals i estereotips. El departament d’immigració treballa amb la complicitat de les associacions de dones emigrades que tenim al país i que estan fent des de fa molt de temps una feina proactiva. La integració no vol dir només el respecte mutu, sinó que s’ha d’anar més enllà amb una acció pedagògica. Totes aquestes eines i recursos han de servir de la mateixa manera a les dones catalanes autòctones i a les dones catalanes emigrades.
La presentació de l’estudi del Departament d’Interior sobre que una de quatre dones havien confessat que havia patit alguna situació de violència masclista al llarg de la seva vida, va reobrir el debat sobre el límit de què és violència masclista i què no. Què n’opina?
És un problema i un aspecte que s’ha d’abordar. És molt difícil la definició de què és violència masclista i què no. Això ens ha de servir també per tenir estadístiques que siguin certes. Perquè l’ICD, els Mossos d’Esquadra, la Policia local, hem d’identificar les víctimes de la mateixa manera perquè sinó hi ha haurà aquell ball de números no només pel que fa als casos d’assassinats sinó també d’agressions. Perquè una dona hagi patit un atac que pugui ser titllat de violència masclista s’han de donar uns factors determinats, uns condicionants.
Quins són?
Els dicten els Mossos d’Esquadra i l’ICD però hi ha un sèrie de condicionants que no sé sap on posar la línia però si que es veritat que s’han de donar unes desigualtats clares o unes actituds molt clares de dominació masculina, mai són anecdòtiques i espontànies, al darrere sempre hi ha tota una història de maltractaments psicològics, alienació de la persona, etc.
Es contemplen polítiques per ajudar les dones emprenedores?
A la legislatura passada ja van fer alguna iniciativa. El que fem és dotar les dones d’unes eines que els hi serviran per ser autònomes. Les dones tenim el problema que no tenim les suficients instruments per desenvolupar-nos com ho fan els homes en el treball o el cas de la emprenedoria. Si les dones tenim aquestes mitjans, en dotarem de més seguretat i més recursos per poder desenvolupar-nos com a professionals. És complex parla d’aquests temes amb exclusiu, ja que no podem parlar d’un aspecte perquè tot està interrelacionat: educació prevenció, atenció de les dones, que puguin ser independents econòmicament, plans igualtat dins de les empreses.
Creu que és important el llenguatge no sexista?
És important. Hi ha el debat de si el llenguatge determina les coses que veiem i, per tant, hem de deixar que la llengua vagi canviant a mida que van apareixent els nous models o si és la manera de parlar el que pot provocar que hi hagi aquests nous models. De totes maneres, considero que el llenguatge ha de ser un instrument, però no ha de ser una finalitat en ell mateix perquè sinó ens quedaríem en un vol de molt curta durada i seria molt immediat.
Que hi hagi paritat en la política creu que és una bona opció per tal que les dones assumeixin càrrecs polítics?
És una opció transitòria perquè l’ideal fora que no ho haguéssim de necessitar. En les eleccions del 2007 s’ha vist que ha estat un bon instrument tot i que és pervers perquè no sabrem mai si moltes dones que estan en les llistes electorals és per iniciativa pròpia o perquè què s’ ha d’omplir la quota. La representació electoral femenina ha augmentat moltíssim, com es pot comprovar en les pròximes eleccions municipals en què hi ha moltes més caps de llista dones que no pas les que hi havia hagut el 2007. L’òptim seria que hi accedissin les persones més ben preparades però com no és així, necessitem eines per forçar la presència i la visibilitat. De tota manera, amb aquesta llei estem arreglant la representativitat femenina en les llistes electorals però no l’arreglem els partits que segueixen sent d’una manera aclaparadora, acaparats els llocs directius per homes.
Què n’opina de com els mitjans de comunicació informen sobre la violència masclista?
Moltes vegades els mitjans se salten les recomanacions. La informació és important en el sentit que consciencia. El problema és com s’informa. Hi ha l’inconvenient de si informant s’estan victimitzant doblement les víctimes. Per exemple, el dia de l’assassinat de la dona de Reus, les notícies van insistir en què la dona havia demanat reiteradament la retirada de l’ordre d’allunyament d’aquest presumpte agressor. Això no sé si cal. El que passa és que si una persona és assassinada s’explica i es donen dades personals. Alguns diaris el dia següent van escriure l’adreça sense contemplar que en aquell pis hi viu una família.
I respecte el tractament mediàtic que s’ha fet del burca?
Primer hem donat una imatge que és irreal, a Catalunya les dones no van en burca. En primer terme, té lloc a Lleida i l’alcalde parlava d’ una desena. Per tant no podem fer-ne un problema de país ni un debat. Com sempre, tenim les dues línies argumentals: una que diu que s’han d’adequar a vestir com anem aquí, l’altre que diu que tothom ha d’anar com vulgui i que és una qüestió cultural, però ningú es planteja que l’ablació del clítoris és una qüestió cultural i, en canvi, no la tolerem. Fa de mal comparar perqué l’ablació és una cosa molt agressiva però, no deixar que les dones surtin de casa o que ensenyin el seu rostre davant de la gent també és greu. El fet que aquestes dones ho acceptin per tradició cultural no vol dir que no s’hagi de canviar.
