Esther Fernández estudia sociologia, té formació en mediació cívic comunitària, i és la responsable de l’Àrea de Dona i Igualtat de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC).
La FAGIC, segons ens comenta l’Esther, està formada per unes 80 entitats catalanes, on la diversitat és molt gran “com ho és també en la societat majoritària, encara que sempre ens presenten amb una imatge molt estàtica que no reflecteix la realitat”. I posa l’accent en que tenen una història comuna de persecució i resiliència de més de 600 anys a l’Estat espanyol.
Quins objectius té la FAGIC?
Es va crear l’any 1991 per visibilitzar i millorar la situació del poble gitano. La missió de la FAGIC sempre ha estat conjuminar la veu del poble gitano -des del vessant de l’apoderament mai des de l’assistencialisme-, per millorar la qualitat de vida del nostre poble, dialogar i fer incidència política. Cal apoderar a homes i dones gitanes des de les seves pròpies necessitats i des de la seva veu. Sempre fem projectes que sorgeixen des de la base cap amunt i no a l’inrevés. La FAGIC només és una eina per poder donar aquesta empenta i fer accions comunitàries.
Quantes entitats de dones gitanes o que tinguin una línia important de gènere hi ha a la Federació?
A la junta tenim tres dones que representen a les seves entitats: Francisca Domingo, de l’Associació Gitana Dones de Ponent, de Lleida. Trinidad Torres, de l’Associació de Dones Gitanes “Karing Vaxt”, de Tarragona. I Paquita Perona, de Veus Gitanes. A més, també està la Mariana Torres, de l’Associació Tumenge Calí, de Badia del Vallès. La Luisa Montero, de l’Associació Escola Dominical, de la Zona Franca. La María Jiménez, de l’Associació Gitana de Sant Roc, de Badalona. La Mercedes Gómez, de Lacho Bají, de L’Hospitalet. I n’hi ha altres entitats de dones, que són referents de molts anys de lluita feminista i realment és un plaer treballar amb elles, de les quals hem après molt gràcies a la seva llarga trajectòria de lluita, convertint-se així en els nostres referents.
D’altra banda, cal dir que la FAGIC és una entitat mixta, però el 70% som dones i treballem conjuntament, de manera multidisciplinària i transversal perquè en tots els projectes s’incorpori la visió de gènere, i que els hi arribi a totes les dones perquè s’apoderin, i poder normalitzar així, les dones gitanes a la nostra societat.
No pensava que hi haguessin tantes associacions de dones
Les entitats de dones gitanes van començar a visibilitzar-se en els anys noranta, però pensa que les gitanes venen lluitant, des de fa molt de temps, en clau de gènere i de manera resilient, o com nosaltres li diem en el nostre idioma “phenjalipen”, que vindria a ser la sororitat.
Quan les dones gitanes van arribar a la península fa 600 anys eren dones lliures, independents, que treballaven fora de casa, que circulaven pel carrer en llibertat, parlant entre elles. I és en l’època dels Reis Catòlics que al costat de l’Església van intentar homogeneïtzar la població entorn del catolicisme, i a una única manera de pensar i de fer. Aquí es van generar unes lleis de persecució contra la diferència i la diversitat, perseguint jueus, àrabs i gitanos, i creant la Inquisició i els estatuts de neteja de sang. Anys després, amb l’espoli d’Amèrica sorgeix la història eurocentrista, on difícilment podrem donar-li valor a la resta de cultures si hi ha una que és dominant. Llavors, es va instrumentalitzar al poble gitano, i cal dir que la identitat Espanya es va començar a construir sobre la base de l’alteritat indesitjable que, en aquest cas, ocupa el poble gitano fins al dia d’avui.
Entenc que és fonamental donar a conèixer la història del poble gitano, però anem a pams. De quin projecte de la FAGIC us sentiu més orgulloses?
Bé, nosaltres tenim el projecte de salut des de l’any 1995. Aquest projecte ha tingut diferents línies de treball, però amb un impacte molt rellevant pel que fa a la salut de les dones i als nens i les nenes. La situació del poble gitano i sobretot la salut té molt a veure amb els determinants socials. Nosaltres treballem donant a conèixer la situació del poble gitano i la cultura, també als hospitals, a la universitat, fem acompanyaments sociosanitaris i sobretot, escoltem les dones gitanes, i el que sorgeix des de la seva pròpia necessitat. Així fem tallers on treballem hàbits saludables, envelliment actiu i, sobretot, la salut mental, l’autoestima, el treballar en xarxa per generar complicitats i que es coneguin, que sàpiguen que no estan soles i que poden actuar de manera comunitària. Això és molt important per al nostre poble perquè sempre ha estat molt marginalitzat des de la societat majoritària. I aquí tenim un munt de temes que estan invisibilitzats.
Com quins?
La violència obstètrica o com l’antigitanisme afecta la salut mental. I també cal incloure, de manera transversal, la feminització de la pobresa. Les dones tenen més possibilitats d’estar en situació precària i d’exclusió social, ja que tenen entre un 30 i un 40% menys de probabilitats que les empreses les contractin, tenen més treballs flexibles o de mitja jornada, i tot això afecta a l’hora de la jubilació fent que les pensions siguin menors. I si això els hi passa a les dones de la societat majoritària, imagina’t com estem nosaltres que ens afecta la triple discriminació: per ser dona, per ser gitana i per tenir, en general, un baix nivell acadèmic.
Per exemple, quantes dones ens diuen: “quan vaig a una entrevista laboral intento apaiar-me!”, com a estratègia de supervivència. És a dir, deixar-se els cabells sense recollir, no portar arracades de cèrcols, vestida de manera diferent… intentant assimilar-se a la societat majoritària.
Parlaves de la violència obstètrica
Sí, ja que a les dones gitanes sempre se les emplaça, des de ben joves, a la planificació familiar, qüestionant d’alguna forma, el tema de la natalitat al nostre poble. I ens trobem amb professionals que se senten legitimats a poder qüestionar la voluntat de decidir de la població gitana entorn d’aquest tema. Se’ns critica sempre que tenim massa fills o massa aviat. Si això ho mirem des del vessant dels indicadors ens trobem que Espanya està per sota de la natalitat de reemplaçament, llavors, el tenir fills no hauria de ser un problema. Però que t’emplacin i t’insisteixin que has de tenir menys fills, per a mi és una eugenèsia encoberta que, avui dia, continua vigent en la ideologia d’uns certs professionals, evidentment no de tots. I d’altra banda, ens trobem en la societat majoritària amb dones de 40 anys que no han pogut ser mares perquè el propi sistema t’ho impedeix. Tal vegada hauríem de qüestionar-nos això, no? I que el sistema ens pogués acompanyar d’una altra manera a totes les dones, així tindríem altres oportunitats.
És important donar a conèixer la diversitat perquè el feminisme és divers, unes dones demanen avortar, i altres, volen poder tenir fills. Són situacions molt diverses, fruit del propi sistema i de la dinàmica que promou. I el focus no cal posar-lo en la divisió de les persones: ni gitanos ni paios, ni homes ni dones, cal conjuminar esforços, dialogar, conèixer-nos i aquí és on podem incidir i aportar més.
Conèixer i divulgar la història del poble gitano veig que és una altra tasca important.
Sí, ja que un poble sense història no té futur. Des de la FAGIC fem el projecte “Amen Sam” (Nosaltres som) i des de l’Àrea que coordino fem xerrades, amb perspectiva de gènere, per visibilitzar la història del poble gitano, sabent que és una història de persecució però també de resiliència, on les dones gitanes tenen un rol positiu i preponderant. I sobretot, per visibilitzar una sèrie de dones al llarg de la història que són referents i on podem parlar d’un feminisme previ al concepte actual. I dic que és una història de persecució perquè, per exemple, hem estat víctimes d’esterilitzacions forçoses a Suècia, Noruega, Alemanya, Eslovàquia, República Txeca, Hongria, Romania i Bulgària, i això va ocórrer des de 1934 fins a 2007. L’últim cas conegut que es va donar va ser a l’antiga Txecoslovàquia. Les dones gitanes han estat esterilitzades sense el seu coneixement, una eugenèsia encoberta que continua vigent d’alguna manera. Aquí a Espanya no podem parlar d’esterilitzacions forçoses que coneguem, però sí d’aquest emplaçament continu a la planificació familiar. No és el mateix, evidentment, però sí que podem dir que es troba en el mateix marc de persecució d’una ètnia minoritària que es criminalitza.
També és important dir que arribem a Europa fugint d’un conflicte bèl·lic no perquè ens agradi ser nòmades. I arribem, com arriben ara els refugiats, fugint d’una guerra. Són molts els estereotips que acompanyen al nostre poble. A Espanya vam viure uns 50 anys de bon acolliment a l’inici, i això ho sabem per la documentació que van registrar uns altres, ja que el nostre poble era àgraf.
Parles d’un poble resilient, com veus tu el futur?
Tinc esperança. Crec que la imatge del poble gitano pot canviar en el col·lectiu imaginari, i des d’aquí és on es promourà, realment, aquesta inclusió. No parlo d’integració sinó inclusió, per mostrar la diversitat de la població ja que aquesta pluralitat és un valor afegit. Realment, des d’aquí podem tenir una convivència real, encara que són uns moments difícils a nivell econòmic, a nivell de salut. Hi ha molts valors que el poble gitano pot aportar a la societat majoritària, i no és que aquesta no els tingui sinó que s’han anat diluint. La fortalesa de la família, aquesta fortalesa d’unió, el donar-se suport els uns als altres, crec que avui fa falta recuperar aquests valors per a tota la societat, ja que vivim en un sistema amb uns valors molt superficials que ens allunyen molt de la nostra naturalesa i que ens porten, per exemple, a tenir moltes patologies mentals, i parlo tant de la població majoritària com la minoritària.
Però avui dia tenim diferents models de famílies.
Sens dubte, i la població gitana, com en la resta de la societat, existeix també la diversitat d’orientació sexual i de famílies. Però, en tot cas, em referia a la comunitat, al veïnat, al barri més enllà de la família nuclear. La importància de tenir aquest vincle social, aquest formar part també de la família comunitària, és molt important que no ho perdem. És aquesta persona que em podrà ajudar, aquesta persona que em coneix, que si porto diversos dies sense sortir al carrer sé que em cridarà per saber si em trobo bé. I això és el que crec que pot aportar la població gitana ja que és un valor que tenim més arrelat, també com una estratègia de supervivència que pot ajudar a mantenir-nos més saludables, a poder incidir a nivell polític per cobrir les nostres necessitats reals i no segons l’interès polític del moment.
Quins han estat els teus referents?
La meva mare, les meves àvies, i altres dones gitanes del meu entorn que, malgrat les circumstàncies que els ha tocat viure, han sabut transmetre’m l’esperit de superació i és el que més m’ha marcat. Malgrat la situacions paupèrrimes que pots viure, el suport familiar, l’alegria del dia a dia dins d’aquestes penúries, de compartir amb el poc que tinguis, que l’important és estar juntes per seguir endavant i tenir un somriure i donar gràcies pel que es té. Per a mi, aquesta és la major estratègia de supervivència que m’han ensenyat i que valoro moltíssim, i sobretot, transmetre aquesta força i aquesta resiliència. I saber que gràcies a elles i a les seves lluites, fins i tot amb el seu analfabetisme i les seves mancances, han promogut que nosaltres estudiem, que sortim, que vegem món, i que avui siguem aquí.
Són molts els temes que ens hem deixat en el tinter per falta d’espai, com el paper que tenen els mitjans de comunicació en la construcció de l’imaginari col·lectiu que tenim sobre el poble gitano, amb tots els estereotips i tòpics que ens acompanyen. La importància de la cultura gitana i com s’han apropiat de part dels seus elements per crear la “marca Espanya”. Episodis històrics, gairebé desconeguts, com la gran batuda del segle XVIII o la lluita sindical de les cigarreres en el XIX. La pèrdua de l’idioma romanó, sent l’únic país, Espanya, on s’ha perdut aquesta llengua mil·lenària que ve del sànscrit. O la importància d’una bona educació, no segregada, on s’ensenyi als nens i a les nenes gitanes que si ho desitgen poden arribar allà on vulguin, encara que en els seus llibres de text no hi hagi ni una sola referència al seu poble. Tot això i molt més ens ha explicat l’Esther. I ens hem acomiadat d’ella, no sense abans conèixer una sèrie d’enllaços que volem compartir aquí.
https://issuu.com/amarirevista Amarí, Revista cultural gitana
https://www.museuvirtualgitano.cat/es/ Revista cultural PG Catalunya
https://lafraguaprojects.org/ Empresa de serveis i promoció de la cultura PG
https://www.campusrom.org/ Estudiants universitaris gitanos
http://www.historiasocial.es/wordpress/numeros-publicados/monografico/numero-93/ Història sobre el PG
https://www.masquelibros.eu/es/autor/rodriguez-padilla-eusebio/ Història PG
https://unionromani.org/2022/09/30/noelia-cortes-la-higuera-de-las-gitanas/ Història PG
https://traficantes.net/libros/antigitanismo Història PG
https://www.youtube.com/watch?v=j16IfwT4Pgc Pastora Filigrana presenta el seu llibre ‘El pueblo gitano contra el sistema-mundo’
https://bibliotecadeladeportacion.blogspot.com/2012/09/porrajmos-holocausto-gitano.html Porrajmos
https://institutoculturagitana.es/perspectivismo-gitano-i-un-articulo-de-isaac-motos/ Història PG
https://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=897810 Llibres de l’historiador gitano Manuel Martínez Martínez
