He seguit l’obra d’ Encarna Sant-Celoni des dels seus inicis, sobretot com a poeta i narradora –i també com a traductora–, i crec que estic en condicions de dir que ha recorregut un llarg camí literari fins arribar ací. Si com a novel·lista, que és el que ara m’ocupa, sempre ha assajat en cada nova entrega una forma de superació, en aquesta darrera ocasió ens ofereix una obra d’autèntica maduresa.
Milonga de tardor és una obra ambiciosa que planteja diversos reptes no sempre fàcils de resoldre. És una novel·la on el misteri ocupa un lloc reeixit des del començament al final, on el tractament psicològic dels personatges, sobretot el d’Erna, la protagonista, és afrontat amb cura, detalladament, de forma profunda, sincera i sense concessions. On l’erotisme i el sexe (o fins i tot la pornografia imposada per algun personatge, per alguna carta), es recreen sense complexos, sense amagar les fantasies ni els desitjos ni els actes suposadament més inconfessables, i ocupen un lloc preponderant; talment com la música que aporta la milonga plena d’insinuacions i plaers de la mà de sentiments diversos. Erotisme i sexe majoritàriament tal com els viuen les dones. Vegem-ne una petita mostra:
“(…) es llevà la pinça de color lila que tancava la trossa amb què s’havia recollit els cabells perquè no es mullassen i es quedà dreta davant de l’espill d’una de les portes de l’armari rober, amb una sensació d’escalfor cada colp més intensa, fins que el cos va triar per ella. En comptes de botonar-se la camisa, va tirar cap arrere els muscles i va deixar que s’escorregués pell avall, fins que caigué estesa a terra, i va romandre enfront del mirall embevent-se en els detalls de la imatge reflectida al vidre.
De primer, s’esguardà de cara; a continuació, es posà de perfil i admirà la forma dels seus pits: l’un més tibant i arredonit que l’altre –en el seu cas, l’esquerre–; la pell dels mugrons, més carmesina, i la manera en què, plec a plec, l’aurèola rosa foscant s’anava arronsant, alterosa, sense que la fregara ningú. Després, a poc a poc, es va girar per mirar-se també d’esquena i va fitar-hi l’esfericitat de les galtes que li tancaven el tors (…)” (p. 28)
Una obra on la recerca amorosa, com a peça pendent de resolució en el laberint existencial, aboca al creixement i a l’equilibri personal, després d’un procés penós.
I tot això vehiculat per un llenguatge riquíssim i pulcre. Encarna Sant-Celoni sempre ha cercat i treballat la paraula més precisa i adequada, ja es tracte d’un registre popular o culte, col·loquial o estàndard; si bé ara, en Milonga de tardor, s’atreveix a entreteixir línies narratives clarament diferenciables pel discurs i l’estil, que avancen independents unes de les altres, però que alhora s’entrellacen com les peces d’un misteriós i sensual calidoscopi. I més encara, les estilitza, assolint-hi una prosa més àgil, bé en els moments de la història més quotidiana, que tenen lloc a València o a Dinamarca, bé en els més poètics.
Perquè la història de Milonga de tardor, la d’Erna, una professora i escriptora danesa que torna a València després de deu anys, amb la intenció d’escriure una novel·la i de conjurar l’espectre que afecta la seua vida present, també està plena de poesia; com ara la que sovint amera els diferents episodis de la narració o que flueix lliurement i protagonitza el “Bloc de notes” personal de l’escriptora.
També hi és el material oníric, que ella transcriu detalladament: una gran profusió de somnis que té un paper transcendental en el progrés de l’acció. A més de les cartes misterioses d’un admirador, farcides de sexe i provocació, que despertaran l’instint de detectiva afeccionada en Erna.
No puc desvelar més, però sí, assenyalar alguns aspectes pròxims que m’han agradat al llarg de tota la novel·la, i que tenen una presència recurrent, com ara el recorregut pels llocs de la ciutat de València i per algunes comarques del País. La descripció dels menjars i les begudes, nostres i aliens. Les al·usions a la política valenciana, als governants, a la llengua, a les protestes i reivindicacions socials. Les descripcions continues de la roba, els colors, i l’estil que sol usar la protagonista i altres personatges femenins. El paper ben important de les dones, o millor dit, el seu tractament gairebé sempre positiu –perquè també n’hi ha alguna de dolenta–: dones formades, enèrgiques, de vegades indecises i vulnerables, independents o a la recerca de la seua llibertat i identitat, artistes, pintores, escriptores; al·lusions als seus valors i a les seues conquestes, etc.
No voldria acabar sense detenir-me breument en un episodi que fa referència al quadre L’origen del món, de Gustave Courbet. Es tracta del primer pla d’un entrecuix de dona ben obert que deixa veure la vulva i, amb ella, l’entrada a la “terra incògnita d’on tothom ha eixit i que el desig empeny a escorcollar” (p. 134). Doncs bé, a propòsit d’una exposició d’arts electròniques a les “Drassanes” de València, que la protagonista visita, elegint la modalitat de “Realitat Virtual Immersiva”, s’introdueix en aquella “terra incògnita”, delicadament, des d’una doble perspectiva femenina: escorcollar els indrets més íntims i plaents de la mare, els indrets més íntims i plaents d’una dona. Gran imaginació i atreviment per part de l’autora que, de la mà de la ciència ficció o més enllà, suggereix una original fantasia que s’adiu amb l’esperit força eròtic de la novel·la mencionat abans.
Comptat i debatut, no és qüestió de detenir-se en la polèmica dels anys 70 i 80 del segle passat, més que arxivada per a les dones, això és: “És la literatura de dones diferent? Hi ha una literatura de dones?”. Encara que un repàs a la teoria no vindria mal a alguns escriptors i escriptores dels nostres dies, políticament “progres” –com dèiem allà pel maig del 68–, però de llenguatge i continguts estantissos, per veure si són capaços de renunciar a la defensa del “genèric”, o siga el masculí –que els inclou també el femení–, i d’acceptar que res ni ningú no pot tenir la pretensió d’incloure cap altre. I també diré que, a mi, aquesta novel•la m’ha fet somriure més d’una vegada, perquè em feia l’ullet i m’invitava a la complicitat, perquè empra un saber amb el qual una dona connecta ràpidament i, sobretot, perquè està molt ben escrita, amb els ingredients escaients per a seduir. A més a més, diré que les dones ben sovint escriuen sobre elles mateixes, amb profunditat i valentia, però també ho saben fer i ho fan sobre els altres, i sobre altres assumptes, quan així ho decideixen. Per això, simplement, convide a llegir-la i a deixar-se portar per la seua cadència, com la de la milonga una vegada més, plena d’imaginació, misteri, erotisme i sensualitat, diferències i diversitats que, en definitiva, contribueixen a enriquir l’existència.
