Per Anna Alcalà i Pauline Ezkerra. Sinpermiso
La Renda Bàsica Universal, un ingrés econòmic pagat per l’Estat a cada membre de ple dret de la societat, individual, universal, incondicional i suficient per cobrir les necessitats bàsiques, suposaria un canvi de paradigma per a les treballadores sexuals pel que fa a la seva estabilitat i capacitat de decisió, entre d’altres.
Quan el dret a dir «no» depèn del que cal
«A vegades, per pobresa ens veiem obligades a acceptar situacions de perill.» La frase, contundent i despullada de qualsevol romanticisme, és de Pauline, treballadora sexual i activista pels drets del col·lectiu. No parla des de la teoria acadèmica, sinó des de l’experiència acumulada en un dia a dia on el marge de decisió sovint es mesura en monedes. Dins del treball sexual, com en tantes altres feines altament precaritzades, la vulnerabilitat econòmica és el fil invisible que lliga les persones a situacions que, en altres circumstàncies, rebutjarien totalment.
Molt sovint quan es discuteix sobre treball sexual es fa des de debats morals sense comptar amb la veu de les treballadores. Però poques vegades, potser per incomoditat, sorgeix aquesta pregunta: com canviaria aquesta activitat —i sobretot la vida de qui s’hi dedica— si les persones poguessin prendre decisions des d’una seguretat econòmica mínima i incondicional garantida? Què passa quan desapareix la por de no poder pagar el lloguer a final de mes?
Per respondre-ho, cal aterrar una idea que fa anys que ressona a les agendes polítiques amb més voluntat transformadora; i compassada al ritme a què creix la pobresa i empitjoren les condicions de vida, la mesura pren més sentit. És la Renda Bàsica Universal (RBU). No parlem d‟un subsidi per pobres ni d’una ajuda assistencial. La RBU es defineix com un ingrés econòmic pagat per l’Estat a cada membre de ple dret de la societat, de manera individual, universal, incondicional i suficient per cobrir les necessitats bàsiques de la vida. Es finança repartint la riquesa: a l’Estat espanyol, pujar un 10% els impostos al 10% més ric de la població n’hi hauria prou per aplicar-la.
A diferència de les rendes mínimes actuals, la RBU no obliga a demostrar que ets pobre, ni et fiscalitza l’estat civil, ni has de demostrar si tens feina o no, ni et sotmet al control burocràtic de l’administració (cosa que també significaria un gran estalvi de recursos). Simplement hi és, com un dret de naixement. Tothom té clar que són un dret la sanitat i l’educació, per exemple, com a garants de vida. Per què no hauríem de tenir dret a uns ingressos mínims si sense aquests tampoc no podem sobreviure? En un context global on la intel·ligència artificial comença a substituir llocs de treball a marxes forçades, tal com ha passat amb la mecanització —fet que hauria de servir per reduir les jornades laborals sense perdre salari, i no per abocar-nos a l’atur—, la RBU es converteix en una eina urgent. No és una solució màgica que acabi amb totes les agressions que patim del capitalisme, però té la capacitat radical de modificar de dalt a baix les relacions de poder i acabar amb la pobresa d’un dia per l’altre.
L’asfíxia de la precarietat: Quan no hi ha opció d’escollir
«Si partíssim d’una estabilitat econòmica, pràcticament ningú no es dedicaria a la feina sexual», reflexiona Pauline (ni treballaria en una empresa càrnia, ni de cambrer a la Costa Brava, ni…). La realitat és que moltes de les persones que s’inicien provenen de les classes socials més baixes. I si bé és cert que algunes aconseguixen generar ingressos significatius, sovint és a canvi d’una brutal autoexplotació.
Quan la necessitat prem, conceptes com la «lliure elecció» esdevenen fum. Però tant quan parlem de treball sexual com quan parlem altres sectors precaritzats. El treball sexual és una de les activitats que pateix de manera més brutal el masclisme que impera a tota la societat —no l’únic, podríem parlar de la situació d’algunes «internes»—. L’estigma crea un imaginari col·lectiu on sembla que les treballadores sexuals no siguin mereixedores de respecte. Pauline ho sap: «Quan et veuen vulnerable creuen que poden abusar de tu». Sense un matalàs econòmic, la capacitat de posar límits es redueix enormement; s’accepten preus més baixos, pràctiques no desitjades o clients que generen desconfiança només per l’imperatiu de sobreviure.
El canvi de paradigma: el poder de negociació i el dret al temps
Què passaria, doncs, si demà mateix Pauline i les seves companyes rebessin un ingrés mensual incondicional?
El poder de dir «no»: Amb una base econòmica garantida, la vulnerabilitat econòmica s’esfondra. Davant d’una societat on el masclisme avança, diu, «tenir capacitat de negociació pot salvar vides. Permet rebutjar certes pràctiques d’un client, fixar condicions i no exposar-se a situacions de risc evident».
Marge vital i estabilitat: La precarietat obliga a una mobilitat geogràfica constant. «No hauríem de migrar contínuament ni passar nits a llocs insegurs, per exemple a casa d’un client que és un desconegut i on realment no podem descansar per por», explica Pauline. «Deixar d’estar sotmeses a aquest nomadisme forçat obriria la porta a reduir les hores de feina, tenir temps per estudiar, tenir cura de la salut física i mental, o seguir tractaments mèdics de llarga durada que avui dia són incompatibles amb la nostra inestabilitat».
Treballar millor o deixar-ho: El debat sol quedar-se en un marc simplista: abolició o regulació, sortir o quedar-se. La RBU trenca aquesta dicotomia. D’una banda, permetria que qualsevol persona que vulgui deixar la feina sexual ho fes lliurement, tenint temps per buscar feines més satisfactòries o vocacionals. De l’altra, segurament hi hauria qui decidís continuar exercint-ho —«una vegada travessada la línia de l’estigma, pot ser una via per guanyar alguna cosa més que en altres feines precaritzades»— però significaria fer-ho des de l’autonomia i sense la soga de la pressió econòmica al coll.
Límits, contradiccions i la realitat dels marges
Tot i el seu potencial emancipador, cal evitar caure al parany de presentar la Renda Bàsica com una utopia que ho cura tot. Els diners resolen la necessitat material però no elimina l’estructura social. Una RBU, per si sola, no posarà fi al masclisme, ni a l’estigmatització, ni al racisme, ni a la violència institucional. Tampoc solucionarà automàticament la manca de drets laborals del col·lectiu. Ens quedarà molta feina per fer.
En el cas de les treballadores sexuals, el lloc de naixement o situació administrativa són barreres brutals. Moltes estan excloses de les ajudes socials existents perquè no han pogut cotitzar els anys suficients o es troben en situació irregular. Si una RBU no és realment universal i accessible també per a les persones migrants, el biaix de vulnerabilitat es desplaçarà, però no desapareixerà. Tot i així, «un ingrés garantit faria caure els nivells d’ansietat col·lectiva de la societat; quan la gent no viu amb el pànic de no arribar a final de mes, disminueix la tendència a buscar culpables als col·lectius més febles». Seria, com a mínim, una glopada d’aire històrica per a la salut mental col·lectiva i una mesura per combatre l’auge del feixisme.
Qui té dret a tenir veu? Subjectivitat política
El debat de fons sobre la RBU és en essència un debat sobre l’autonomia. Avui dia, l’amenaça contra les treballadores sexuals no prové només de l’avenç de les polítiques de dretes i d’extrema dreta a nivell mundial. Prové també de determinats partits i discursos d’esquerra que s’oposen frontalment al reconeixement del seu treball, anteposant un feminisme hegemònic i sectari que les criminalitza i deixa fora de la protecció social. Això es tradueix en discursos antidrets als mitjans de comunicació que transpiren a la societat i empitjoren les condicions de vida de qui exerceix el treball sexual.
«Massa sovint es parla en nom nostre sense demanar-nos la nostra opinió», denuncia Pauline. Hi ha una enorme diversitat de situacions, dependent, entre d’altres factors, del país, de l’edat, de les ordenances municipals, del tipus de feina o de si és migrant. «Nosaltres no volem que ens controlin ni que facin polítiques assistencials. Som subjectes polítics i volem tenir veu pròpia. No necessitem ser «salvades», necessitem ser escoltades.»
Si la por deixés d’existir…
Si demà la Paula tingués la RBU assegurada, la seva vida faria un gir de 180 graus: «Em dedicaria a cuidar la meva salut, a fer acció política, a estudiar… Em podria despreocupar de si podré pagar el lloguer. Ara podríem dir que estic atrapada per la pobresa, pendent de permisos, paperassa, viatges… Si cobrés una RBU, no hauria de viatjar tant, podria cuidar la meva mare a l’Argentina amb més tranquil·litat i acabaria els meus projectes pels drets de les treballadores sexuals». Avui, la urgència material l’obliga a prioritzar la feina per sobre de la militància.
Potser la pregunta definitiva que ens planteja la Renda Bàsica Universal no és si faria desaparèixer o no la feina sexual. La pregunta que hem de respondre és molt més profunda: què vol dir realment la llibertat? Quin tipus de societat som si només permetem triar qui els ho pot permetre? Implementar una RBU seria reconèixer, d’una vegada per totes, que la dignitat no s’ha de guanyar, sinó que és el punt de partida irrenunciable sobre el qual qualsevol persona —exerceixi la feina que exerceixi— hauria de poder construir la seva vida sense por.
Anna Alcalà Auxiliar d’infermeria i delegada sindical de la Federació de Treballadors de Catalunya (FTC)
Pauline Ezkerra Puta, feminista, sindicalista, roja i pensadora política.
