No, ni puc ni vull que hi hagi temes que “em rellisquin”. Temes com l’explotació sexual de dones, el de l’explotació reproductiva, el de les violències masclistes amb tota la seva crueltat i duresa, el de les violències sexuals que es cometen en tots els conflictes del món amb les dones, violacions amb objectius poc clars com les neteges ètniques de la guerra dels Balcans o Rwanda el 1992 (1994) 2022. Per no parlar de la que continua “visca” avui dia a Darfur al Sudan on estan en guerra des del 2003. I algunes altres que, segurament no cabrien en aquest post.
I en tots conflictes, la major part provocats pel post colonialisme i les disputes tribals, la pitjor part se l’emporten, sempre, les nenes i les dones els cossos de les quals són utilitzats com a camps de batalla i com a armes de guerra per humiliar l’adversari.
No cal anar-nos gaire lluny per saber com es comporten els vencedors de qualsevol contesa amb les dones. ¿Potser hem perdut la memòria de com treballava el psiquiatre boig del règim feixista de Franco, Antonio Vallejo-Nájera per trobar l’anomenat “gen Rojo” amb experiments inclosos?
No entraré en detalls perquè se’m regira l’estómac. Només vull recordar que aquest feixista va ser el que va començar a robar nadons a les preses republicanes per negociar amb ells i vendre’ls a famílies del règim que no podien tenir descendència. Organitzo la trama dels “nadons robats”.
Tampoc podem oblidar les arengues del malnat Queipo de Llano en les seves arengues radiofòniques de Ràdio Sevilla en què animava els legionaris i cossos regulars marroquins d’aquesta guisa: “Els nostres valents Legionaris i Regulars han demostrat als Rojos covards el que significa ser homes de veritat. Prediquen l’amor lliure. Ara almenys sabran el que són homes de veritat i no milicians mariques. Violència en estat pur per part d’un menyspreable que ens considerava les dones com algun objecte només digne o vàlid quan és per plaer, encara que fos a través de la força.
Com deia abans, no cal sortir de la nostra “casa” per trobar com s’acarnissen els vencedors amb les dones en qualsevol conflicte.
I això que no hem parlat del Patronato para la Protección a la Mujer, una institució creada durant la II República i la funció inicial de la qual va ser aplicar les mesures internacionals derivades de l’interès internacional per combatre el tràfic de dones.
La resta, la coneixem, però, per si de cas farem un breu recordatori. Quan va arribar el règim feixista de Franco es va convertir en una institució repressora de les dones joves on el patró era repetit: responsabilitzar i culpabilitzar les dones, no només pel propi comportament, sinó també pel dels homes. Es buscava “la dignificació moral de la dona, especialment de les joves, per impedir l’explotació, apartar-les del vici i educar-les d’acord amb la religió catòlica”, però sembla que se’ls va anar la mà.
El Patronat, i això hi ha molta gent que no ho sap, va estar vigent fins ben entrada la nostra recent democràcia, concretament fins al 1985. Es va tancar perquè una de les dones-nena internada, Inmaculada Valderrama Morato es va suïcidar el 19 de setembre de 1983 precipitant-se des del tercer pis d’un dels reformatoris, concretament el de Madrid.
El Patronato para la Protección a la Mujer, es va dissoldre definitivament l’1 d’agost del 1985 mitjançant el Reial Decret 1449/1985.
Amb aquests antecedents patris en com se’ns tracta les dones tant en conflictes bèl·lics com en “temps de pau” fins i tot ja en l’etapa democràtica, i amb els 67 feminicidis que portem a l’Estat Espanyol des de començament d’any i que ja semblen importar molt poc, ni vull, ni puc deixar d’aixecar la meva veu per combatre’ls.
I una manera de combatre’ls serà frenar a les urnes a la dreta ia la ultradreta que, entre altres ulleres, neguen la violència específica que patim les dones.
A moltes, per no dir a totes, ens hi va la vida. Són els néts del règim feixista i ens volen portar, de nou a aquells anys de terror i violències. Enyoren aquell règim ferotge i per això proposen tornar-hi. No els podem deixar. Insisteixo, ens hi va la vida.
Ben cordialment.
