La membre de Fotomovimiento, a Idomeni, Grècia, explica que el campament de persones refugiades davant la frontera amb Macedònia, és l’últim capítol de la vergonya europea en el tracte que dóna als milers de persones que demanen ajut i asil al seu territori.
Les imatges que ens arriben des d’aquella zona colpegen els sentiments de la ciutadania i mai no ens hauríem pensat que arribaríem a veure-les.
Però són certes. La mainada tous, molls i tremolant de fred. Dones caminant descalces sobre el terra mullat i amb tres criatures agafats per la mà o penjats de l’esquena. Les corrues de gent travessant un riu amb força cabdal d’aigua freda per intentar sense èxit creuar una frontera tancada. La mare defallida, plorant al costat del seu fill esgotat. Son fotografies que ens han enviat periodistes i activistes com els companys de Fotomovimiento.
Les seves fotos, les seves filmacions, els seus tweets avergonyeixen uns dirigents europeus, més pendents dels vots que de les persones que els demanen ajut.
Hem contactat Mònica Parra, membre de Fotomovimiento, a Idomeni.
Com estan les coses a Idomeni avui?
Avui ha plogut poc i tot ha estat una mica més fàcil. La mainada jugava. La vida ha continuat amb normalitat. Les pluges havien provocat dies molt durs. La gent estava bastant trista, molt apàtica, ningú no somreia. Avui han pogut sortir, caminar, fer una vida normal, entre cometes.
Quin sentiment predomina entre les persones refugiades?
Els primers dies hi havia molta esperança de poder creuar a Macedònia. Hem anat veient com, a poc a poc, aquesta esperança ha anat marxant. Encara hi ha molta gent que aguanta i ens pregunta quan obriran la frontera. Estan pendents de les reunions dels polítics.
Hi ha molta gent que no té altre opció que passar a l’altra banda, que no pot tornar al seu país, que no té diners … L’única esperança que tenen és creuar.
Les imatges de la gent intentant creuar agafats a una corda un riu que baixava amb força perquè després no servís per res quedaran per la història de la vergonya d’Europa
Va ser el dia més horrorós de tots, sobretot per esta gent. No se sap qui va repartir unes octavetes on es deia que, a les dotze del migdia, tothom es reuniria al campament i es caminaria cap a una zona de la frontera que es podia creuar després de passar un riu. Tothom va marxar molt content. Eren milers de persones cantant. Quan van arribar al riu van intentar passar amb una corda. Els voluntaris van haver d’ajudar. La gent es queia. Tothom mullat. I no va servir absolutament de res. Van creuar el riu. Van quedar xops. Van perdre tot l’equipatge pel camí i van haver de tornar perquè no hi havia res obert.
Hi havia l’exèrcit i la policia esperant. Es van endur setanta periodistes i voluntaris.
El camí d’anada va ser el de tornada. Era de nit, la gent mullada, cansada i havent perdut l’última esperança de creuar.
No van detenir cap periodista de Fotomovimiento?
No. Fa un parell de mesos havíem estat a Macedònia i sabem com les gasta la policia d’aquell país. Vam preferir quedar-nos. Vam veure com agafaven persones. Vam ajudar gent a creuar el riu. Però no vam arribar a Macedònia.
La frustració també afecta els periodistes que sou a Idomeni?
Els primers dies que va diluviar hi va haver moments en què ens miràvem els periodistes, els fotògrafs i els voluntaris i ploràvem. Ens preguntàvem què podíem fer. No podíem ni fer fotografies. Ens faltaven mans per ajudar. Totes les tendes estaven inundades. Les criatures, xops. Va ser una sensació gran d’impotència. Molts periodistes, fotògrafs, membres de Metges sense Fronteres, que han estat a llocs conflictius, deien que mai no havien vist una cosa tant horrorosa.
Hi ha gent que opta per fer marxa enrere.
Els que tenen diners. Aquí tot es fa pagant. No hi ha res gratis. Agafen autobusos que els porten a Atenes per 25 euros. Però els deixen al carrer, a la plaça Omonia. I s’han de buscar la vida. Els campaments que hi ha a Atenes estan plens del tot. La gent està pels carrers. Persones que hem conegut a Idomeni ens han dit que viuen com poden, als carrers d’Atenes.
Com es viu des d’Idomeni els debats, les reunions entre polítics, les negociacions entre la Unió Europea i Turquia?
Les persones que vénen a aquests campaments saben perfectament qui són els culpables del que els passa. Saben que hi ha molta gent ajudant sobre el terreny, perquè ens veuen; saben que hi ha molta gent mobilitzant-se a les ciutats europees i saben perfectament qui són els culpables de tot plegat. Des dels seus propis governs fins els governs d’aquí, europeus, americans, russos,… Els que estem ajudant som humans i som com titelles que ens van movent com volen.
Nosaltres marxem el dia 27 de març i l’únic que demanem és que hi continuï havent molts periodistes que ensenyin el que està passant perquè no se n’oblidi ningú de l’horror que s’està vivint aquí.
