OPINIÓ
Després de l’èxit de la passada vaga feminista del 8 de març, toca aterrar de nou en la quotidianitat. I en aquest aterratge, almenys jo, m’he trobat amb molta mesquinesa.
No vull ser pessimista, no és el meu estil, però escoltant i analitzant no ja només els resultats de la vaga històrica, sinó el dia a dia de la política, observo el grau de paràlisi legislativa a què s’ha arribat.
La manca d’aprovació de pressupostos generals va molt més enllà de l’aprovació dels comptes de l’Estat. Comporta la paralització de la posada en marxa de projectes i acords previs. I entre aquests acords hi ha el Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere aprovat la tardor passada.
I no passa res perquè aquest Pacte d’Estat no es posi en marxa. Ni tan sols en els aspectes en què no es necessita de l’aprovació dels pressupostos generals. I no passa res perquè, almenys la impressió que a mi em dóna, és que no hi ha voluntat política de posar-lo en marxa per part de la gent que ens governa. Aquesta gent mediocre que és capaç de fer xantatge emocional amb un tema tan delicat com ho són els assassinats de les dones i les criatures per intentar que altres partits els donin suport als comptes.
Per descomptat la resta de partits busquen també el seu particular rèdit polític a un teòric SÍ a aquests comptes. Però entre aquests rèdits no s’hi troba com a objectiu prioritari la posada en marxa de mesures que previnguin aquests assassinats de dones.
I aquí em sorgeix un dubte que avui vull compartir: Hi ha alguna relació amb que tots els dirigents dels partits polítics siguin homes i per tant no acabin d’empatitzar amb el que realment suposa la sagnia de dones i criatures assassinades pel patriarcat, del qual ells formen part?
No vull, ni de lluny, criminalitzar a tots els homes. És clar!. Senzillament veig com, salvant excepcions de dirigents d’algunes institucions, el tema de la igualtat entre dones i homes és un tema atraient dins de l’agenda política, però no ho és de la mateixa manera el de la prevenció de les violències masclistes. I s’ha d’entendre que el màxim grau de desigualtat entre dones i homes és l’assassinat de dones. No es pot treballar la igualtat sense treballar, també i de forma indissoluble, la prevenció de les violències masclistes de tot tipus.
I aquestes violències no només són les físiques, n’hi ha també institucionalitzades que és el que ha d’aprendre a corregir la gent que ostenta càrrecs públics de qualsevol índole
El pírric pacte d’estat, va ser la conseqüència de la lluita de molta gent per visibilitzar el que ens passa a les dones per ser dones i concretament el fet de posar sobre l’agenda política de tots els partits la necessitat de posar fi a aquests assassinats així com a qualsevol tipus de violència. Però la mediocritat dels nostres governants torna a demostrar-se quan no posen en marxa algunes de les mesures pactades i que no necessiten dels pressupostos generals.
Una altra vegada les vides de dones i criatures passa per tenir preu partidista per obtenir beneficis de govern o de qualsevol índole. Un altre cop es “dilueix” el problema perquè a més les víctimes han perdut la seva pròpia veu. Les assassinades perquè ja no hi són i les que queden perquè es converteixen en mortes vivents per tot el dolor i sofriment acumulat.
I mentre segueix la funció esperpèntica de l’intercanvi de cromos entre gents que no en tenen ni idea d’allò que les seves decisions o, el que és pitjor, la seva falta de decisions els pot costar a moltes dones i criatures. Els pot costar directament la vida.
I amb l’excusa de la manca de pressupostos, qualsevol exigència de mesures per a la sensibilització, la prevenció i l’actuació són foc d’encenalls o, directament un xantatge per mantenir-se al govern.
Es un govern paralitzat i al qual la vida de les dones, i fins i tot les seues mortes no li resulten doloroses per molts llaços morats que es posessin el passat 8 de març la seva membresia. Un govern mediocre per no dir directament nefast per a la vida de tantes dones i criatures.
Les feministes i la gent de bé a qui ens fan tant mal aquests assassinats no desistirem en la nostra lluita per defensar la memòria i les veus de les que no hi són i de les que, tot i ser-hi han perdut la seva veu.
