Dijous 25 juliol 2024

Dijous 25 juliol 2024

Carmenza Cardona Londoño “La Chiqui”: Entre aigües i arrels

Per Fabiola Calvo. Bogotà. Colòmbia. Fotografia destacada: Vista de l’exposició “Gabriela Pinilla: Entre aguas y raices: las luchas de La Chiqui en las montañas del Chocó”, al Museu La Tertúlia, Cali, Colòmbia, 2024.

Algun dia la història ho dirà, oh no! Algun dia sabrem sobre moltes vides que ho van apostar tot per dignificar aquest país i mai no sabrem d’aquelles que es perden per l’amnèsia, la suma de l’horror o perquè amb les seves morts fins i tot van enterrar o esfumar la seva història. No és el cas de Carmenza Cardona “La Chiqui”, d’altres i d’altres hi són, estem per explicar-ho, cadascuna a la seva manera.

La dona que un dia va sorprendre el món en sortir de l’ambaixada de la República Dominicana en nom del M19 per negociar amb el govern el segrest de 17 caps de missions diplomàtiques, entre ells el dels Estats Units, aquesta dona d’1.48 d’estatura, de 27 anys, duia unes quantes llunes i sols en la lluita clandestina, convençuda que amb això s’aconseguirien drets, drets amb majúscula.

A Las conversaciones con Gabriela, vaig tornar a recórrer els carrers de Cartago, el col·legi de Maria Auxiliadora, la música gogó, el Club del Clan, els Beatles. Érem adolescents inquietes que treballem des dels 14 anys a barris de molt baixos recursos amb un sentit assistencialista, a les portes dels mercats, després vam començar a ensenyar a llegir i escriure.

Algunes anècdotes les vaig explicar, altres van aparèixer induïdes per la lectura del llibre i les molt ben aconseguides imatges que traslladen a altres moments, a una adolescència i joventut sota el sol fort d’un poble que a la dècada dels 60 continuava rebent morts que portava el riu La vieja, d’una violència que segons deien ja s’havia acabat.

El llibre de 164 pàgines, epíleg, fotografies i el diari de La Chiqui al Chocó, em va remuntar a les reunions clandestines per llegir el llibre vermell de Mao Tse Tung, Carles Marx, els nédistes, La Mare de Màxim Gorki. Així es va temperar l’Acer de Nikolai Ostrovsky i moments per al cant d’himnes que ens imbuïen d’amor i valor per la causa: Som la jove guàrdia/ que va forjant el futur/ ens va temperar la misèria/ sabrem vèncer o morir…

Avui em pregunto: Per què accions literàries tan senzilles havien de ser clandestines? Per què eren motiu de desallotjaments? La joventut no tenia espais, essent rebel. Impossible, impossible ja que entre el 1948 i el 1984 visquérem 25 anys i 9 mesos sota estat de setge, érem civils sense drets.

Entre aigua i arrels, relata el procés polític de Carmenza i alguns aspectes de la seva vida familiar a casa de la seva mare Aseneth i Rafael, que van morir sense poder reparar el dolor de donar-li una cristiana sepultura d’acord amb les seves conviccions catòliques. On és el seu cos? Només ho sap l’exèrcit.

Érem dues noies de 14 anys, Carmenza Cardona i Fabiola Calvo, i un noi de 13, Oscar William Calvo (sempre ens anomenem pel nom i el cognom), picats per la curiositat de la filosofia, la política, la clandestinitat, les ganes de canviar allò que semblava un somni que amb totes les dificultats podríem complir. Ens apropem al Partit Comunista Marxista Leninista. Quin horror! Sí, quin horror per als que no saben ni sabien què es tractava.

Vam arribar juntes a Bogotà, vaig ingressar a la Universitat Nacional i ella va començar a fer classes en un col·legi molt petit i que gairebé mai no pagava. Continuem assistint a reunions, estudiant, de tant en tant, un cinema i uns quants problemes amb l’organització Marxista Leninista que jugava al paper de pare protector i donava ales, però frenava el vol.

Van tancar dues vegades la universitat, el meu pare va tallar els enviaments d’ajut dels quals vivíem totes dues, després amb el meu treball en una fàbrica de llums no aconseguia prou diners ni per al bus. Vaig tornar al meu poble i posteriorment, Carmenza va marxar a Cali i es va vincular al M19.

Gabriela Pinilla va deixar registrat al llibre, les vegades que em vaig tornar a veure amb la meva amiga i el moment que vaig saber, malgrat la cara coberta, que era ella. Va ser la fotografia que tots els mitjans van publicar quan es va presentar per a la negociació amb Ramiro Zambrano, tot això durant el govern de Julio César Turbay Ayala, anys turbulents per les detencions massives tortures, presos polítics, consells verbals de guerra, desaparicions, tot gràcies al estat de setge i l’Estatut de Seguretat que li lliurava poders extraordinaris per força pública.

Vaig seguir de prop la informació fins que vaig saber de la seva mort en combat amb l’exèrcit al Chocó després del seu retorn de Cuba, lloc on va arribar com a part de la negociació.

El llibre descriu que “En arribar a les platges de la cala d’Utría, van tenir un primer xoc amb la realitat: ningú no els esperava. Estaven sols, sense indicacions precises de què fer, ni de quin rumb prendre. Tampoc no tenien garantides unes mínimes condicions si el grup de recepció no arribava. Davant d’ells es desplegava la immensa selva de la Regió muntanyenca de Baudó… el dia els va rebre amb un dels acostumats xàfecs xocoans”.

Entre aguas y raices: las luchas de la Chiqui en las montañas del Chocó el vaig llegir molt a poc a poc, en acabar el vaig tancar, també vaig tancar els meus punys i vaig sentir un nus a l’estómac, a la gola, el dolor de la pèrdua, el dolor d’Asenth, de les seves germanes perseguides per la seva condició de família. El dolor per tanta absencia que va somiar i se’l va empassar aquesta guerra que l’Estat va poder parar i avui sembla sense fi.

Foto portada: Juan David Velásquez

Peu de foto:

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Afectades per les PIP seran indemnitzades

La sentència del Tribunal que ordena el pagament de 3.000€ per persona, afavoreix 1.486 dones...

CCOO de Madrid interposarà una querella criminal contra Salvador Sostres

Segons el sindicat, l’article “Un noi normal” fa apologia de la violència de gènere, pren...

“Sola” de Carlota Gurt

Ressenya Es podria dir que el llibre “Sola” de Carlota Gurt (editorial Proa en català,...