Molta gent tanca l’any amb algun d’aquests vergonyosos sopars d’empresa que es celebren a la fi de desembre i, amb la ressaca posada, es desdejunen l’endemà amb un desplegament de llistats que, sense excepció, les pàgines culturals dels diaris confeccionen especialment per a aquestes dates…pel que sembla tan òrfenes de notícies que qualsevol diria que en marxar els polítics de vacances, l’actualitat baixa la persiana fins a nou avís.
Les llistes passen revista dels que van ser, en opinió dels responsables de les respectives publicacions, els millors llibres del 2011. Que s’afegeixen a les millors pel·lícules, les millors exposicions i fins i tot els millors moments de l’any, en bona part animats per esdeveniments esportius que van deixar fred a un elevat percentatge de la població, dins del qual casualment em trobo.
Aquest any les llistes de “Els llibres del 2011” s’han “lluït” d’una manera alarmant, per la qual cosa val la pena parlar d’elles i treure a “relluir” les dades, doncs els números canten i el balanç és clarament pèssim. En aquesta ocasió em farà servei la llista oferta per El País, per considerar-la àmpliament significativa en haver participat en la seva composició un total de 57 “crítics, col·laboradors i periodistes de Babelia”, durant anys considerat el suplement cultural més influent, amén del més progressista, progressisme i influència que sembla estar perdent a passos de gegant, i no sóc jo qui ho diu sinó les males llengües.
Dir per endavant que aquest article no està escrit en qualitat de “memorial de greuges” sinó de “vindicació”, distinció que duu a terme Celia Amorós en el seu imprescindible Tiempo de feminismo. Segons la filòsofa (juntament amb Amelia Valcárcel representant màxima de la reflexió teòrica entorn d’aquest corrent, que ambdues coincideixen a considerar una derivació del pensament democràtic, que ho és), mentre el memorial de greuges és una queixa de la desnostació misògina que sofreix la dona però no vindica la igualtat, la vindicació sí la reclama exposant la “irracionalització del poder patriarcal”.
Aquesta és doncs una reivindicació de la igualtat davant una llista dels deu millors llibres del 2011, realitzada per un diari que ha estat emblema dels valors de l’esquerra des de la seva fundació en 1976, sis mesos després de la mort del dictador, i que ara sembla haver-los oblidat. Ja els anuncio que en la llista no apareix ni una sola dona, i ja els anuncio que aquesta no és l’única fallada greu que la llista en qüestió ostenta. I és que, estaran d’acord amb mi, qui erra no sol fer-ho una sola vegada.
Començo per llegir els noms d’aquests gairebé seixanta professionals i col·legues responsables de dur a terme la llista, d’entre ells alguns de gran entitat i d’entre ells 13 dones, és a dir un 22’8%; i no puc evitar intuir en alguns un afany d’objectivitat i en uns altres un afany d’irresponsabilitat (fa anys que els llegeixo, fa anys que els segueixo i sé de quin peu calcen). Són els triats per mirar pel retrovisor els dotze mesos que deixem enrere i elevar a l’Olimp literari el que els sembli oportú. Són conscients de la responsabilitat de la tasca encomanada o bé l’afronten com un simple joc d’afinitats electives?
Es pregunten potser si influirà la seva selecció en les lectores i els lectors? Ho farà, d’això no hi ha cap dubte. Aquesta llista (apareguda just abans de la festivitat de Reis) no només servirà per augmentar les xifres de vendes de certs títols i per inflar momentàniament l’ego d’algun que altre autor nacional, sinó que tot seguit passarà a difondre’s en un mitjà d’abast molt més gran, la televisió, colant-se en les llars de milions i milions de persones al costat d’algunes tones més de publicitat.
He dit publicitat? Elemental, benvolgut Watson, no en va aquestes llistes pretesament fabricades des de l’estament de la crítica s’assemblen tant a les llistes dels llibres més venuts, amb la diferència que ni tan sols inclouen llibres que s’hagin venut en excés (doncs sempre hi ha algu de qui no hem sentit ni parlar). Les llistes dels millors llibres de l’any no són més que publicitat, doncs mai he vist que anessin acompanyades de cap reflexió seriosa sobre la seva qualitat literària, per la qual cosa no puc considerar-les part de la crítica sinó mers coadjuvants destinats a seguir anant en la direcció en què més li convé a cada capçalera periodística.
Anem al gra i comentem la susdita llista recentment publicada pel suplement Babelia, d’El País, en data 23 desembre de 2011, a la filiació política del qual com he dit se li suposa certa consciència crítica. Sota l’epígraf de “Els millors 25 llibres de 2011” Winston Manrique Sabogal signa un article en el qual s’exposa la llista dels títols triats pels 57 professionals que he esmentat anteriorment. Cadascun d’ells ha triat 10 títols, que han donat lloc a 20 posicions ocupades pels esmentats 25 títols (a tenor d’alguns llocs compartits), de les quals al seu torn es destaquen les deu primeres.
Els deu primers llibres escollits, encapçalats per Los enamoramientos de Javier Marías (una novel·la sens dubte fluixa en la seva sens dubte brillant trajectòria, com molts pensen, inclosos alguns dels que han escrit el contrari), són com dic de factura exclusivament masculina. Entre ells es troben obres com Llibertat (Franzen), El mapa i el territori (Houellebecq), Némesis (Roth), Caligrafía de los sueños (Marsé), El ruido de las cosas al caer (Vásquez) i un llibre de poesia del recent premi Nobel, Tomas Tranströmer. Com a curiositat, esmentar que entre els deu escollits es troba també una història de la literatura espanyola contemporània tremendament esbiaixada en la qual les dones brillen també descaradament per la seva absència (i les mancances de les quals jo mateixa m’he dedicat a denunciar en un article anterior a aquest: “Al món literari, masclisme a dolls”).
Respecte els quinze llibres restants que ocupen les següents posicions, en el número dotze trobem la correspondència entre Carmen Martín Gaite i Juan Benet, que ja els dic jo que si no fos per Benet no hi seria en aquesta llista. D’aquí en endavant, ni rastre de plomes femenines, ni rastre. Així, vist en el seu conjunt, sembla fins i tot una broma: un únic llibre escrit a mitges per una dona entre vint-i-cinc llibres triats? Sóc potser l’única que durant aquest 2011 ha llegit excel·lents novetats signades per dones, com per exemple la brillant El faro por dentro, de Menchu Gutiérrez, publicat per Siruela i que no he vist a cap llista?
Citaré només un altre llibre genial, que es basta i va sobrer: els Cuentos completos de Lydia Davis, que mereixerien no només estar en la llista dels deu triats sinó directament en el lloc número 1, que el Sr. Marías en aquesta ocasió no es mereix. Ho dic jo? No, afortunadament ho he sentit dir a uns quants i del meu mateix gremi, és a dir, professionals solvents que fins i tot en públic parlen bé de la citada novel·la i si és necessari li fan una reverència. A la novel·la de l’any cal exigir-li com a mínim intensitat i nervi (alló que també anomenem “trempera”), i aquesta novel.la manca per complet d’aquestes qualitats mentre Davis, per exemple, sí les ostenta.
Tot té la seva explicació i aquí va. La novel·la del Sr. Marías (un escriptor valorat i sens dubte més que mereixedor d’elogis), encara que està molt per darrere d’altres novel·les seves d’una intensitat literària infinitament més gran, encara que ostenta una protagonista femenina que no se la creu ni un marcià que no hagi vist una dona en la seva vida, ha estat publicada per Alfaguara, editorial del grup PRISA, al qual tots sabem pertany El País. Per contra, el llibre de la Sra. Davis, primera esposa per cert del Sr. Paul Auster, ha estat publicat per Seix Barral, que pertany al seu torn al grup Planeta, competència directa del grup PRISA. A destacar que entre les conclusions a la llista (que n’hi ha), s’afirma que la presència dels contes ha disminuït respecte a les llistes d’altres anys, però no s’esmenta per res l’escassetat d’obres escrites per dones: si no es diuen, les coses no existeixen, aquest deu ser el seu lema.
Volen saber què hagués succeït si aquests brillantíssims i innovadors Cuentos completos haguessin vingut de la mà del Sr. Auster i del segell Alfaguara? Doncs que ningú hagués hagut de fer l’espantós ridícul que han fet alguns lloant una novel·la titulada Los enamoramientos que potser mereixia un discret lloc quinzè, poc més. No va passar aquest diari suficient vergonya quan els intel·lectuals patris van sortir en defensa del valuós crític Ignacio Echevarría, apartat de “les seves funcions” per haver criticat a les seves pàgines una novel·la d’Alfaguara? No els va servir allò d’escarment?
Amb la seva llista, El País incorre en tres errors: 1) premia un llibre de qualitat dubtosa, 2) premia un llibre de la seva pròpia casa faltant als mínims de l’honradesa i 3) menysté a totes les dones que han publicat llibres durant el 2011. Al mateix temps, es confirmen així dues coses: que els lobbies editorials no tenen cap objecció en escombrar cap a casa i que la llibertat de la crítica senzillament no existeix.
Però és El País l’únic que ha fet una llista tan infame? Per desgràcia no; n’hi ha prou en llegir per exemple la de la revista Qué leer, on l’única diferència és que la novel·la del Sr. Marías està en quarta posició i McEwan ocupa el lloc estrella. D’altra banda, resulta irònic constatar que certs diaris se suposa que molt més conservadors, com ABC, atorguen a la novel·la del Sr. Marías un sisè lloc (una cosa molt més raonable per al sentit comú) i sí inclouen a una dona entre els seus deu escollits, en concret a la finlandesa Sofi Oksanen, autora de la novel·la Purga, que encara no he llegit però diuen que és esplèndida i penso llegir sense dilació.
Té alguna explicació que ABC prengui la davantera a El País pel que fa a la qüestió de gènere? Sí, la té: fa temps que les pàgines culturals de El País van a la deriva. Em trec de la màniga aquesta arriscada i compromesa reflexió per la qual ningú em paga? No, en matèria d’igualtat de gènere els asseguro que va en caiguda lliure: exemples recents com un article sobre els escriptors de culte (“Un secreto de dioses”; 14-1-2012) o alguns com el que van dedicar farà un any a les biblioteques dels escriptors (“La huella de los libros”; 8-1-2011), on les escriptores no semblaven posseir cap biblioteca (serà que aquelles a les quals jo visito atresoren en realitat milers de llibres de cartró-pedra), evidencien aquesta deriva imparable.
Igualment, no satisfets amb exhibir aquesta sospitosa llista dels millors llibres del 2011, afegeixen els links dels llistats d’anys anteriors. Millor haguessin fet obviant-los, doncs en la comparació queda clar que la cosa va a pitjor i de quina manera! Mentre al 2010 en desena posició apareixien dues dones, María Zambrano i Jhumpa Lahiri, al 2009 en quarta hi havia Wislawa Szymborska i en octava Emily Dickinson. Per la seva banda, al 2008 en quarta apareixia Cristina Fernández Cubas i en setena Alice Munro.
Aquest zero absolut en les lectures favorites del 2011 és doncs un revés al progrés, l’única explicació del qual és que El País ha instaurat una mena de llei sàlica literària que en el seu moment va oblidar anunciar. Afavorir la igualtat, en aquest cas la difusió dels principis d’igualtat, és una tasca encara lamentablement molt necessària que correspon a tots els estaments de la cultura. I un suplement cultural que se les dóna de punter no es pot permetre caure en el despropòsit d’exhibir una realitat tan esbiaixada. Un diari tan llegit i apreciat hauria de ser fidel a l’ideari de les seves lectores i lectors, no a les seves butxaques ni als seus obsolets prejudicis. Determinar si aquesta llista reaccionària a tots els efectes és fruit de la falta de consciència igualitària dels 57 crítics, homes i dones (el androcentrisme heretat no és patrimoni masculí), a qui va ser encomanada o bé respon a la nul·la reflexió sobre una qüestió de tant abast per part de la capçalera que la va publicar, ja no és tasca meva.
La meva, modestament, a manera d’invitació a l’esmena i sent com és aquest article una vindicació i no un memorial de greuges, és recordar-los als responsables últims d’aquest embolic, i als que insisteixen des de les tribunes públiques en exercicis tan antidemocràtics i tan altament perillosos per al futur de tots, aquestes encertades paraules de Ciceró: “Errar és d’humans, però només els estúpids perseveren en l’error”. Encara som a temps que el 2012 no sigui, en el terreny de la igualtat en l’àmbit cultural, una catàstrofe. Sapiguem posar remei a temps.
