A “El llarg viatge de les dones. Feminisme a Catalunya”, M. Àngels Cabré dóna visibilitat a feministes desconegudes de mitjans de segle XIX i ens recorda a grans figures.
Personatges com Dolors Monserdà, escriptora i poeta, dramaturga, assagista i articulista que va ser la primera dona a presidir uns Jocs Florals, el 1909.
Ens parla, entre altres, de Teresa Claramunt, Federica Montseny, Aurora Bertrana, Maria Aurèlia Capmany i Maria-Mercè Marçal.
No s’oblida d’Anna Murià, escriptora, filla de l’cineasta i periodista Magí Murià, parella del poeta Agustí Bartra i amiga propera de l’escriptora Mercè Rodoreda.
‘El llarg viatge de les dones (El llarg viatge de les dones)’, recull cinquanta textos fonamentals, tant individuals com col·lectius, de més de trenta dones que, des de finals de segle XIX i al llarg de tot el segle XX, van apuntalar amb un posicionament contundent el feminisme a Catalunya.
Les reflexions d’aquestes dones van suposar un punt d’inflexió en diferents moments de la història, i en la creació d’una consciència col·lectiva i plural a favor dels drets de les dones.
L’autora
L’autora, M. Àngels Cabré (Barcelona, ??1968), és escriptora i crítica literària. Col·labora habitualment en mitjans de comunicaciòn i dirigeix l’Observatori Cultural de Gènere.
Assagista especialitzada en dones, cultura i feminismes, ha publicat ‘Llegir i escriure en femení’, ‘A contracorrent. Escriptores a la intempèrie de el segle XX ‘,’ Wonderwomen ‘,’ María Luz Morales. Pionera del periodisme ‘i’ Miralls creuats: Roig / Capmany ‘(Premi Vallverdú d’Assaig). En col·laboració amb Toni Galmés, ha escrit ‘LILA. Història gràfica d’1 lluita ‘.
Marina Subirats
A la presentació de l’obra Marina Subirats, sociòloga, política i filòsofa, ha comentat: “Fa temps que tinc la impressió que el que hem fet les dones al llarg de la història sistemàticament s’ha perdut. Sembla que els homes han escrit en marbre i les dones en sorra “.
“La primera onada, el temps que passa, ho esborra tot. Quan no queden petjades, ve una altra generació i ha de tornar a començar. Per tant, si no hi ha memòria, el que cal és tornar a començar sempre.
Em sembla absolutament necessari que això comenci a canviar i que les dones escrivim en marbre, i això vol dir que les coses que fem no desapareguin a la primera. Hi ha moltes dones que han escrit, que han pintat, que han fet música o escrit teatre, i tot el que han fet s’ha perdut.
És hora que això canviï i les coses que fan les dones quedi en la història. Que sigui una base sobre la qual puguin construir les futures generacions de dones i homes “.
Marina Subirats creu que necessitem més que mai el punt de vista de les dones i que el llibre de M. Àngels és important perquè ens dóna uns precedents.
“En ell es parla de 150 anys, una llarga i impressionant trajectòria. En les primeres autores que s’han inclós de meitat de segle XIX, s’intueix a unes dones que plantejaven les coses amb molta prudència, això va evolucionar i, en el temps de la República, es fa un salt; ja no són les funcions maternals les que justifiquen que les dones tinguin més cultura, sinó que les dones volen tenir un paper en el món i no estar a l’ombra de l’home “.
M. Àngels Cabré
“Aquesta obra no vol posar en fang, sinó en marbre, la veu d’aquestes 33 dones i un home que surten en el llibre.
En aquest llibre hi ha les més conegudes: Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig i moltes altres, i algunes més desconegudes com María Josefa Massanés que el 1841 va voler publicar un llibre de poemes i en el pròleg va dir: ‘tinc dret a agafar la ploma i el pinzell, tinc dret a escriure ‘. Considero que aquest pot ser un primer moment en el qual les dones catalanes formulen la demanda d’el feminisme.
Després hi ha un període interessantíssim, ja sabeu que jo sóc una gran fan de les dones de la Segona República, de fet vaig organitzar una exposició a la Biblioteca de Catalunya amb el títol de ‘Lletraferides republicanes’.
Ara tinc el cor dividit perquè m’he enamorat una mica de les llibertàries i anarquistes de la fi de segle XIX, que són realment fascinants, amb una gran força i capacitat de treball. Unes dones molt resistents “.
Cabré ens explica que a Barcelona, ??a finals de segle XIX, hi va haver una dona: Ángeles López de Ayala, dramaturga, narradora, periodista i activista política, que va posar en marxa, juntament amb l’anarquista Teresa Claramunt Creus i la espiritista Amàlia Domingo, la primera associació de dones a Espanya que es va anomenar ‘Societat Autònoma de dones’. Aquesta dona va decidir que les dones juntes sumen.
Una classe social
“Tinc la sensació que les dones som una classe social, com deia Lidia Falcón, però no totes les dones, les feministes. Les feministes som una mena de grup que ens donem suport les unes a les altres.
No vull dir que les dones no feministes no ho facin a la seva manera, però crec que les dones feministes tenim una espècie de denominador comú de manera que, si estem sopant diverses de procedència social molt diferent, parlem el mateix idioma que es diu: feminisme.
És un llibre que reflecteix veus molt diferents, molt plurals, i és que la meva idea és aquesta. No em preocupa que hi hagi feministes que pensin diferent que jo, a canvi, m’agrada perquè hi haurà sempre un debat i vida.
Hem d’aprendre a sumar les diferències, a no veure en la diferència un adversari, sinó tot el contrari, un complement. A base de discutir i debatre és com acabarem aconseguint els grans reptes “.
Història del feminisme català
És una antologia que constitueix una breu història del feminisme català. Un llibre que posa en valor les aportacions del passat i que permet conèixer tant la nòmina canònica com la més desconeguda de les dones que han alimentat el pensament i el moviment feminista a Catalunya.
Perquè per entendre els avenços presents i fixar els reptes de futur cal saber d’on venim. “Vivim en una època d’evolucions transcendentals i, d’entre el gran nombre que canvien la vida actual, la debatuda qüestió del Feminisme ocupa un dels primers llocs … No vull perdre el temps parlant de si allò que s’aixeca és millor que allò que s’ arruïna. Només d’aquí a cinquanta anys -i potser abans- les generacions que vinguin podran jutjar, amb veritable coneixement de causa, si la societat en general i la dona, en particular, hauran guanyat o perdut amb el canvi. ” Dolors Monserdà, octubre de 1907.
