OPINIÓ
La violència de gènere o masclista estructural és, com el seu nom indica, inherent a les estructures, sobretot econòmiques, existents en el món.
Apareix com a conseqüència del vigent sistema androcèntric que segueix guiant la vida de la pròpia humanitat. És una violència masclista bastant invisible per als ulls no habituats a la seua detecció, però hi és i repercuteix directament sobre la vida de dones i nenes de tot el món.
Segons definició del Consell d’Europa, la violència estructural “És un tipus de violència de gènere que va íntimament lligat a les estructures de poder en tots els sentits ja que generen, reprodueixen i legitimen desigualtats”.
Com podem comprovar les decisions o omissions que es prenen en despatxos institucionals propers o llunyans afecten de manera directa sobre les vides de les dones i nenes, exercint sobre elles un tipus de violència més silenciós, però no per això menys nociu.
Aquest matí, com cada matí, escoltava a la ràdio la publicitat de la Direcció General de Trànsit per a la prevenció d’accidents en carretera. Des de fa molts anys es porten dedicant molts diners públics per a la prevenció d’aquestes morts. I no només en publicitat, també en millores de carreteres, en investigació, etc.
La veritat és que em sembla fantàstic que es dediquin fons públics a prevenir les morts de persones produïdes d’una manera tan estúpida i inútil com ho són les morts per accidents de trànsit. En aquest sentit, i més enllà d’algun contingut en les campanyes publicitàries, no he detectat al llarg dels anys massa discrepàncies entre els partits polítics per mantenir aquesta actitud preventiva.
Però quan parlem de la mort de dones i nenes majoritàriament a les mans de masclistes assassins, la qüestió ja canvia. Tot i que les morts siguin igual d’estúpides i inútils. Però d’entrada i pel que sembla, no és el mateix.
La vida de les persones, de totes les persones, és el major bé que tenim i ha de ser protegida des dels poders públics. En aquest sentit les decisions que es prenguin perquè aquest dret siga real em semblaran sempre encertades. Però segueixo sense entendre per què quan es tracta de protegir específicament la vida de les dones i les nenes, les decisions que es prenen són tan tèbies o, fins i tot, inexistents.
Les retallades produïdes sobre els recursos destinats a prevenir violències masclistes, és violència masclista estructural, ja que està perjudicant directament a les víctimes reals i / o potencials d’aquest tipus de violències tan específiques que s’exerceixen sobre les dones pel simple fet de ser dones.
El fet del no desenvolupament de forma correcta de l’actual llei orgànica de mesures de protecció contra la violència de gènere, és una altra forma d’exercir violència de gènere estructural contra les dones i nenes, ja que se’ls estan negant drets previstos en una llei orgànica que el propi govern està deixant sense pressupost per al seu desenvolupament i execució.
La manca d’entesa entre partits per arribar a un gran pacte d’estat en aquesta matèria sagnant que trenca la vida física de massa dones i criatures cada any i que deixa tantes seqüeles físiques, emocionals i psicològiques en les víctimes supervivents, és violència de gènere estructural, malgrat qui li pesi, i escrit així, amb totes i cadascuna de les lletres.
En emparar-se en tradicions i en cultures per mutilar, vendre o casar a nenes o dones joves negant-les-hi la possibilitat de viure les seves pròpies vides i de triar els seus camins, és més del mateix. O el permetre que en els llibres sagrats de les grans religions se segueixin induint a la violència física o psicològica sobre les dones i nenes, també és violència de gènere estructural.
Però pel que sembla en tots aquests supòsits, com la sang no brolla de manera instantània, com no han d’intervenir els serveis mèdics de forma urgent perquè no hi ha ferides immediates, la cosa no pot ser titllada de violència masclista. Però ho és. Ho és perquè cadascuna d’aquestes decisions i / o omissions condiciona la vida de moltes dones en un sentit negatiu, causant-li danys per haver nascut dona. I això és patriarcat en estat pur.
Però hi ha més exemples d’aquesta terrible i silenciosa violència estructural masclista que ens agradi cada dia.
En medicina, per exemple. Les decisions de les grans multinacionals farmacèutiques en seguir investigant gairebé sempre sobre models masculins ens porta a no saber quins efectes tindran els seus medicaments sobre els cossos de dones i nenes.
I el millor exemple del que dic el tenim durant l’embaràs i la lactància. En aquestes etapes de les vides de les dones, i segons tinc entès, el primer consell és que no han de prendre medicaments per no afectar el normal creixement del fetus. Cal fastiguejar-se! De nou la salut de la dona gestant o lactant per darrere de la de l’ésser encara no nascut. I tot això per falta d’interès d’aquestes multinacionals farmacèutiques que prefereixin seguir investigant sobre models masculins que invertir en els femenins i durant totes les etapes de la vida de les dones. Però és clar, els homes no s’embarassen ni poden parir i per tant, no interessa.
Potser l’argument pugui ser massa simple, però no oblidem que l’etern pacte entre patriarcat i capitalisme sempre acaba tenint conseqüències negatives per a l’altra meitat de la població mundial que som les dones. I les multinacionals farmacèutiques en són un bon exponent d’aquest pacte que he comentat.
Podem tancar els ulls i no veure aquest tipus de violència masclista que ens condiciona la vida a les dones i les nenes.
Podem instal·lar-nos en la comoditat de pensar que estem protegides contra totes les violències de gènere siguen del tipus que siguen.
Però no és cert perquè és silenciosa i fins i tot invisible, però hi és. I ens agredeix. I els qui han de prendre decisions, segueixen sense fer-ho. I el seu abandó de funcions segueix llevant la vida de dones i nenes. L’omissió també és una forma d’actuació. I els poders ho saben.
Hi haurà qui titlle el que dic de victimisme, però sincerament, tant me fa, perquè quan obres els ulls i ho descobreixes ja no pots tornar a negar l’evidència descoberta.
Entrenar la mirada per descobrir aquest tipus de violència masclista estructural requereix temps, però estic segura que aquest temps és un temps ben empleat per poder seguir denunciant al patriarcat en les seves formes més subtils de camuflatge i, d’aquesta manera poder-lo combatre millor.
Som molta gent qui anem a poc a poc entrenant cada dia aquesta mirada. No pararem de denunciar aquest i qualsevol tipus de violències masclistes.
I que sàpiguen senyors de la política tant del govern com de l’oposició, que la inacció o els silencis així com la falta de voluntat política per arribar a un pacte d’estat per a l’eradicació de les violències masclistes és, en si mateix, violència masclista estructural que exerceixen contra totes les dones i nenes.
Si volen ho veuen, i si no, segueixin exercint-la.
