Fotografia base: Nathan Cowley
És l’última setmana de l’estiu i quantes cares cansades de dones i homes, però sobretot, de dones que cuiden. Entre elles, la meva. Soc part d’una gran massa de cuidadores i cuidadors que intentem aportar i produir, sense que per això ens sigui més fàcil cuidar.
Cuidar persones, espais, cuidar la salut mental pròpia i de les alienes. Cuidar l’economia familiar, la qual cosa usualment atempta contra tota la resta que s’ha de protegir i acaronar. Se suposa que l’estiu és el moment de reconnectar amb el teu esser al cap d’un any donant-lo tot, quan moltes empreses i institucions comencen jornades intensives, el premi a la lluita de dones que, amb sindicat o sense, van aconseguir alguna cosa que mai s’havia somiat fa 50 anys: que es reconegués la violència que significava el fet d’haver d’abandonar a les persones que depenen de les seves cures, les més vulnerables, treballs de cures que han estat herència de les dones per acord clàssic i tàcit del patriarcat.
Te’n recordes? La teva mare o la teva àvia havien d’anar a treballar les mateixes hores que els homes, homes que quan arribaven a casa es trobaven amb tot fet, alimentat, net i endreçat. En la mesura del possible, s’havien de trobar amb tot ja invisible als seus ulls: nens en el llit o a punt de caramel, sopar fet i servit, roba plegada i guardada, joguines recollides. Cuina neta i polida, com si no es fessin en aquesta habitació 4 menjars diaris cada dia. I ja pensat i avançat el menú de demà, l’entrepà del desdejuni, la llet de primera hora… Encara sort que això ja no ens passa…
Aquí hi entrem nosaltres: agraint les jornades laborals intensives perquè si no hagués estat per elles i fins abans de la COVID si no hi havia àvies o tietes, la canalla s’havia de quedar sola o nosaltres sense treball o sense treball formal. Això sí: la productivitat no havia de baixar. Menys hores, mateix treball. Avui, ja no tenim intensives. Per quina raó, si tenim el regal del teletreball?
Digues-li el teu “regal”. Jo li dic l’últim “Cavall de Troia” que atempta contra els drets laborals (i d’altres) de les dones. Si, clar: ens quedem a casa, treballant amb sou, però mentrestant i “amb il·lusió” amb l’accent i la cantarella del Rubianes (com el trobo a faltar…), cuinant, cuidant, netejant, endreçant i fent alguna petita obra postergada per “quan faci bon temps”, pensant en què fer amb les cries a l’hora que baixi el sol, que és quan estan encara més insuportables, o per aprofitar de fer la compra i llençar la brossa orgànica, generant una ruta mental per a no deixar-te res pel camí a l’hora de creuar la ciutat per a buscar al teu nen al casal d’estiu, a ple sol, corrent per a estar de tornada per a la reunió que tens a les dues i deixar-ho tot llest abans, que han de menjar perquè no vinguin cada cinc minuts a interrompre dient-te “mama, tinc gana, tinc set”, mentre de no tan lluny sents “t’odio, et mato” i corredisses, perquè amb fam són més irascibles i has d’anar separant als germans perquè no es treguin els ulls, intentant recordar si tens preparada la reunió, i en quin moment la teva vida va canviar per a convertir-se en això que estàs patint des de les 7 del matí fins a les 10.30 de la nit, hora en la qual amb sort, els qui denomines “les teves persones estimades”, son en el seu llit, després d’haver de fer-los massatges, perquè ells t’ho demanen i que si no ho fas et sents una miserable i que algun dia et penediràs de no haver tingut aquest contacte, a més del que et penedeixes diàriament per cada crit i amenaça desplegada al llarg de la jornada.
Fa mesos que tens preparades les vacances, on les amigues juguen un rol fonamental, perquè no tens capacitat d’estalvi. I et dius “no et queixis: tens teletreball. Ets una cisheteroprivilegiadablancaicolonialista”. T’has reproduït i havies de saber que ningú ni cap estat té per què vetllar per la teva salut econòmica i mental aquests gairebé tres mesos (en realitat més de quatre, si sumes Setmana Santa i Nadal) sense aconseguir que la teva gent petita segueixi cap mena de rutina, amb el bombardeig permanent de les pantalles i la teva guerra personal contra elles i la culpa intransferible de delegar una estona la teva maternitat, si us plau, en aquestes fonts de llum no aptes per a epilèptiques, amb els seus avisos de violència, consum de tabac, d’alcohol, i d’idees i valors de merda, etc.
I les teves culpes per haver cedit al consumisme com a medicina per a fer-los callar una estona, la qual cosa dura com la pistola d’aigua comprada en el basar del centre, és a dir 5 minuts, i que el Joan en té una més gran i millor, que la mama d’Irene és súper i que a l’Òscar li paguen unes colònies d’anglès de 15 dies en una casa rural amb piscina i tu no em deixes ni tan sols instal·lar el Minecraft en el teu mòbil! Mentrestant, tu concilies i veus la teva vida passar lentament i inevitablement.
Quan ve la teva parella, pobret, ve cansat. No té cap possibilitat de fer teletreball, o sí, però jo no me n’he assabentat.
Acaba a les tres perquè és funcionari. Avui li esperes a ell per a dinar (als nens els hi dones el dinar abans, que amb això de la reunió a les 2…). “Ja cuino jo” i es posa a fer pasta o algun altre carbohidrat per quart dia consecutiu, que ho fa superbé, és el seu plat estrella, mentre tu, plores pels teus sacsons i per la baixa autoestima fruit d’una nutrició no apta ni per a adolescents de quinze anys, però agraïda que cuini. Als nens has de fer-los sempre una cosa diferent perquè s’ho mengin, que tenen moltes manies, no com quan van a menjador d’escola, que s’ho mengen tot sense protestar.
I amb això de la reunió que va acabar fa cinc minuts… I ja se sap: les manies, a casa, com els draps bruts i la conciliació.
Li dius, després d’acabar el plat de pasta (que perquè negar-lo, li surt bé) que què farà a la tarda amb ells, on els portarà. “Bé, puc portar-los a una reunió del sindicat, si volen”. “De conya! Jo crec que ja s’estan posant les sabates per a acompanyar-te!”. I t’enfiles enfadada cap a la cuina per acabar de recollir-la, perquè clar, ell ha cuinat i que perquè estic enfadada cada dia, que ja està bé! I que ell té coses importants per fer i que si no m’importa, a ell li agradaria anar-hi, però ell hi anirà només si tu estàs d’acord, que faltaria més. I t’entra la culpa i li dius “ves-hi, però torna tan aviat com puguis”, i arriba a l’hora de sopar dient “ja cuino jo”, quan el que farà seran unes torrades o una pizza. Ja per a això, t’avances tu i com no tens res més a fer que separar a les criatures, veure que tinguin llet per a demà, gestionar casals, visites d’amics, tancar estades dels quinze dies d’un mes, quinze de l’altre per a anar on amigues i família (en aquest ordre) i deixar tancats temes de militàncies, treball, de veure quina amiga es queda aquestes 4 setmanes amb els gats i la casa i les seves plantes, deixar-ho tot impecable per a quan arribi aquesta amiga de bona voluntat i que no es trobi amb el femer de cada dia cap a les 22.45. (que no m’oblidi que es van acabar els ous i queda poca llet. Paper de vàter. Tovallons. Sorra de gats). Parlar amb la meva amiga-veïna a veure si ens pot anar a deixar a l’aeroport a les 5 del matí i a canvi, fer el mateix per ella quan ella se’n vagi a fer callar les seves pròpies culpes portant la seva canalla a un càmping a Itàlia. Sí. Càmping a Itàlia. (aniversari d’en tal i en tal altre. Regal. Festa infantil. relaxant muscular. Cebes i patates. Que el nen assagi cel·lo).
I acabes l’última setmana de LES SEVES vacances amb sentiments oposats entre culpa i fàstic per la teva persona i pel sistema: per com acabes més grossa, més infeliç, desgastada, asfixiada, pitjor persona i amiga, mala treballadora i professional, malgrat haver estat conciliant tot l’estiu. (Trucar servei tècnic de la rentadora).
