Monday 07 October 2024

Monday 07 October 2024

Llibertat de culpa. Utopia de la conciliació

Fotografia base: Nathan Cowley

És l’última setmana de l’estiu i quantes cares cansades de dones i homes, però sobretot, de dones que cuiden. Entre elles, la meva. Soc part d’una gran massa de cuidadores i cuidadors que intentem aportar i produir, sense que per això ens sigui més fàcil cuidar.

Cuidar persones, espais, cuidar la salut mental pròpia i de les alienes. Cuidar l’economia familiar, la qual cosa usualment atempta contra tota la resta que s’ha de protegir i acaronar. Se suposa que l’estiu és el moment de reconnectar amb el teu esser al cap d’un any donant-lo tot, quan moltes empreses i institucions comencen jornades intensives, el premi a la lluita de dones que, amb sindicat o sense, van aconseguir alguna cosa que mai s’havia somiat fa 50 anys: que es reconegués la violència que significava el fet d’haver d’abandonar a les persones que depenen de les seves cures, les més vulnerables, treballs de cures que han estat herència de les dones per acord clàssic i tàcit del patriarcat.

Te’n recordes? La teva mare o la teva àvia havien d’anar a treballar les mateixes hores que els homes, homes que quan arribaven a casa es trobaven amb tot fet, alimentat, net i endreçat. En la mesura del possible, s’havien de trobar amb tot ja invisible als seus ulls: nens en el llit o a punt de caramel, sopar fet i servit, roba plegada i guardada, joguines recollides. Cuina neta i polida, com si no es fessin en aquesta habitació 4 menjars diaris cada dia. I ja pensat i avançat el menú de demà, l’entrepà del desdejuni, la llet de primera hora… Encara sort que això ja no ens passa…

Aquí hi entrem nosaltres: agraint les jornades laborals intensives perquè si no hagués estat per elles i fins abans de la COVID si no hi havia àvies o tietes, la canalla s’havia de quedar sola o nosaltres sense treball o sense treball formal. Això sí: la productivitat no havia de baixar. Menys hores, mateix treball. Avui, ja no tenim intensives. Per quina raó, si tenim el regal del teletreball?

Digues-li el teu “regal”. Jo li dic l’últim “Cavall de Troia” que atempta contra els drets laborals (i d’altres) de les dones. Si, clar: ens quedem a casa, treballant amb sou, però mentrestant i “amb il·lusió” amb l’accent i la cantarella del Rubianes (com el trobo a faltar…), cuinant, cuidant, netejant, endreçant i fent alguna petita obra postergada per “quan faci bon temps”, pensant en què fer amb les cries a l’hora que baixi el sol, que és quan estan encara més insuportables, o per aprofitar de fer la compra i llençar la brossa orgànica, generant una ruta mental per a no deixar-te res pel camí a l’hora de creuar la ciutat per a buscar al teu nen al casal d’estiu, a ple sol, corrent per a estar de tornada per a la reunió que tens a les dues i deixar-ho tot llest abans, que han de menjar perquè no vinguin cada cinc minuts a interrompre dient-te “mama, tinc gana, tinc set”, mentre de no tan lluny sents “t’odio, et mato” i corredisses, perquè amb fam són més irascibles i has d’anar separant als germans perquè no es treguin els ulls, intentant recordar si tens preparada la reunió, i en quin moment la teva vida va canviar per a convertir-se en això que estàs patint des de les 7 del matí fins a les 10.30 de la nit, hora en la qual amb sort, els qui denomines “les teves persones estimades”, son en el seu llit, després d’haver de fer-los massatges, perquè ells t’ho demanen i que si no ho fas et sents una miserable i que algun dia et penediràs de no haver tingut aquest contacte, a més del que et penedeixes diàriament per cada crit i amenaça desplegada al llarg de la jornada.

Fa mesos que tens preparades les vacances, on les amigues juguen un rol fonamental, perquè no tens capacitat d’estalvi. I et dius “no et queixis: tens teletreball. Ets una cisheteroprivilegiadablancaicolonialista”. T’has reproduït i havies de saber que ningú ni cap estat té per què vetllar per la teva salut econòmica i mental aquests gairebé tres mesos (en realitat més de quatre, si sumes Setmana Santa i Nadal) sense aconseguir que la teva gent petita segueixi cap mena de rutina, amb el bombardeig permanent de les pantalles i la teva guerra personal contra elles i la culpa intransferible de delegar una estona la teva maternitat, si us plau, en aquestes fonts de llum no aptes per a epilèptiques, amb els seus avisos de violència, consum de tabac, d’alcohol, i d’idees i valors de merda, etc.

I les teves culpes per haver cedit al consumisme com a medicina per a fer-los callar una estona, la qual cosa dura com la pistola d’aigua comprada en el basar del centre, és a dir 5 minuts, i que el Joan en té una més gran i millor, que la mama d’Irene és súper i que a l’Òscar li paguen unes colònies d’anglès de 15 dies en una casa rural amb piscina i tu no em deixes ni tan sols instal·lar el Minecraft en el teu mòbil! Mentrestant, tu concilies i veus la teva vida passar lentament i inevitablement.

Quan ve la teva parella, pobret, ve cansat. No té cap possibilitat de fer teletreball, o sí, però jo no me n’he assabentat.

Acaba a les tres perquè és funcionari. Avui li esperes a ell per a dinar (als nens els hi dones el dinar abans, que amb això de la reunió a les 2…). “Ja cuino jo” i es posa a fer pasta o algun altre carbohidrat per quart dia consecutiu, que ho fa superbé, és el seu plat estrella, mentre tu, plores pels teus sacsons i per la baixa autoestima fruit d’una nutrició no apta ni per a adolescents de quinze anys, però agraïda que cuini. Als nens has de fer-los sempre una cosa diferent perquè s’ho mengin, que tenen moltes manies, no com quan van a menjador d’escola, que s’ho mengen tot sense protestar.

I amb això de la reunió que va acabar fa cinc minuts… I ja se sap: les manies, a casa, com els draps bruts i la conciliació.

Li dius, després d’acabar el plat de pasta (que perquè negar-lo, li surt bé) que què farà a la tarda amb ells, on els portarà. “Bé, puc portar-los a una reunió del sindicat, si volen”. “De conya! Jo crec que ja s’estan posant les sabates per a acompanyar-te!”. I t’enfiles enfadada cap a la cuina per acabar de recollir-la, perquè clar, ell ha cuinat i que perquè estic enfadada cada dia, que ja està bé! I que ell té coses importants per fer i que si no m’importa, a ell li agradaria anar-hi, però ell hi anirà només si tu estàs d’acord, que faltaria més. I t’entra la culpa i li dius “ves-hi, però torna tan aviat com puguis”, i arriba a l’hora de sopar dient “ja cuino jo”, quan el que farà seran unes torrades o una pizza. Ja per a això, t’avances tu i com no tens res més a fer que separar a les criatures, veure que tinguin llet per a demà, gestionar casals, visites d’amics, tancar estades dels quinze dies d’un mes, quinze de l’altre per a anar on amigues i família (en aquest ordre) i deixar tancats temes de militàncies, treball, de veure quina amiga es queda aquestes 4 setmanes amb els gats i la casa i les seves plantes, deixar-ho tot impecable per a quan arribi aquesta amiga de bona voluntat i que no es trobi amb el femer de cada dia cap a les 22.45. (que no m’oblidi que es van acabar els ous i queda poca llet. Paper de vàter. Tovallons. Sorra de gats). Parlar amb la meva amiga-veïna a veure si ens pot anar a deixar a l’aeroport a les 5 del matí i a canvi, fer el mateix per ella quan ella se’n vagi a fer callar les seves pròpies culpes portant la seva canalla a un càmping a Itàlia. Sí. Càmping a Itàlia. (aniversari d’en tal i en tal altre. Regal. Festa infantil. relaxant muscular. Cebes i patates. Que el nen assagi cel·lo).

I acabes l’última setmana de LES SEVES vacances amb sentiments oposats entre culpa i fàstic per la teva persona i pel sistema: per com acabes més grossa, més infeliç, desgastada, asfixiada, pitjor persona i amiga, mala treballadora i professional, malgrat haver estat conciliant tot l’estiu. (Trucar servei tècnic de la rentadora).

Share

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Picture of Fabiola Llanos

Fabiola Llanos

Ecofeminista. Periodista i comunicadora social xilena / catalana. Especialitzada en imatge, arts gràfiques, producció audiovisual, neurolingüística i drets de les dones. Vaig parir La Periòdica. Co fundadora de La Independent.
Search

There is no Event

Newsletter

Subscribe to our weekly newsletter with the latest published news.

You may also be interested

Catalunya: 11 de Setembre i la Via Catalana. Tram 0

“Resseguir el país amb una cadena humana per tal de convertir en realitat l’anhel...

M. Àngels Cabré. ‘El llarg viatge de les dones’

A “El llarg viatge de les dones. Feminisme a Catalunya”, M. Àngels Cabré dóna...

Bogota: Decidida la destitució de l’alcalde de Bogotà / La Independent / Notícies gènere

La Magistrada Maria Claudia Rojas La Sala Plena del Consell d’Estat va decidir aquest...