Com a bona sociòloga, Saskia Sassen mira el món amb ulleres que copsen processos i espais invisibles a la primera llambregada. Així va traçar vincles entre globalització, desigualtats de gènere i migracions. Acaba de publicar el llibre “Territori, Autoritat, Drets: dels ensamblatges medievals als globals” i ha intervingut a les jornades “Ciutadanes globals transformant fronteres: processos migratoris, reivindicacions i perspectives” on, un cop més, ha assenyalat finestres per obrir quan totes les portes semblen tancar-se. Si “el capital global és el nou subjecte històric que es territorialitza a les ciutats globals”, allà mateix, “una amalgama de subjectes sense poder (immigrants, minories ciutadanes i sexuals )” poden “fer història i trobar un espai estratègic per als seus projectes”. Això, explica Sassen, és el que va passar a Tahrir, on el “coratge” va activar-se no només per Facebook i Twitter, sinó per les “velles xarxes de resistència dels barris cairotes tradicionals”.
-Al llibre “Contrageografies de la globalització” descrius amb precisió com el procés d’internacionalització i mundialització de l’economia s’ha fet a costa de l’explotació de les dones. Podries explicar-nos-ho?
-Dic que s’ha construït en part sobre l’esquena de dones (i d’homes) poc valoritzats, però que són un factor en la generació de bilions i bilions de renda. M’interessa entendre la capacitat sistèmica que genera renda alta d’allò que està poc valoritzat. En el cas de la dona, hi ha una espècie de doble desvalorització i es torna encara més notable. Aquesta capacitat es construeix, no és simplement una funció del poder. I això és el que tracto d’entendre amb gran detall en alguns dels meus treballs. Un mecanisme bàsic és l’ensamblatge de tota una sèrie d’elements: el tràfic de dones és un bon cas per a il•lustrar el procés. Primer es necessiten les condicions que porten les llars a enviar, o a les dones a decidir, d’emigrar o de posar-se en mans de traficants. Aquest és un procés complicat que no puc explicar ara. Bàsicament faig èmfasi en el fet que es construeix a través de polítiques del Fons Monetari Internacional (FMI) i la banca mundial, a través de les corrupcions o distorsions de governs que han acceptat prèstecs (l’FMI està en el negoci de venda de prèstecs!) que no haurien d’haver acceptat i ara han de reduïr inversions en tot el que és el desenvolupament dels seus països (educació, salut, infraestructures, etc). El segon mecanisme bàsic és l’existència d’un mercat per al treball d’aquestes dones, siguin les cadenes internacionals de cura, sigui el mercat del sexe. I el tercer són totes les capacitats per a la mobilitat de gent i de diners (transport d’aquestes dones, tràmits de diners, i molt més). Aquí entra el concepte de les contrageografies: infraestructures dissenyades per a les multinacionals i el sistema financer-per a la circulació de professionals i de guanys-vénen essent usats per traficants de gent. I et pots imaginar tot el que segueix aquesta cadena de condicionalitats…
-El tràfic il·legal de migrants i la trata són contrageografies, segons la teva anàlisi.
-L’element de contrageografia rau al fet que els traficants (de gent, de drogues, d’armaments, de tot, no importa) i per extensió, tot i que de manera molt menys intensa, els migrants indocumentats , fan servir les mateixes infraestructures de transport, la fàcil circulació de diners a través de banques transnacionals, etc. que van desenvolupar les multinacionals i firmes financeres (tot sovint, pagades en part amb la recaptació d’impostos de ciutadans!) per a les seves operacions.
Foto Tomás Montes
-Has estudiat la transferència internacional del treball de la cura de les dones autòctones a les migrants. Quines estratègies es poden traçar des del moviment feminista per trencar amb l’estratificació ètnica en les tasques domèstiques, reproductives i de cura?
-En el període keynesià (que dura fins a la dècada dels 1970) el concepte clau és el del sou família-pagat a un home, que cobreix les despeses d’una família “típica.” Aquesta és una de les victòries de la classe treballadora contra la burgesia, l’empresari. A la dècada del 70 i més endavant, veiem, d’una banda, la gradual, i de vegades violenta, reducció en els salaris. També veiem que “immigrants i dones” reemplacen el salari família en el mercat de treball, i més àmpliament en l’economia. Parlo d’això com un procés sistèmic, no simplement de mercat de treball en el sentit que representen treballadors a menys cost i per tant estan empleats… No, ho penso a un nivell més profund del sistema, com a part de l’atac frontal contra els drets i beneficis guanyats durament pels treballadors a inicis i a mitjans del segle XX. L’objectiu sistèmic, per així dir-ho, no és simplement tenir una mà d’obra més barata, sinó destruir la posició del sindicalisme. I una tàctica (ja clàssica) és dividir els i les treballadores en termes de gènere, raça, estatus d’immigrant. Per exemple, la pràctica de pagar menys a les dones per treball similar en situacions sindicalitzades és un cas on domina el patriarcalisme sobre l’interés comú de totes i tots els treballadors. El feminizar el proletariat off-shore [fora del país] ( les dones ocupades a les maquiles, als treballs exportats a països pobres – que comença a la dècada del 1960 (és una pràctica molt més antiga dels que avui parlen d’outsourcing [subcontractació externa] ..). Si aquests llocs de treball exportats haguessin estat per als homes, probablement hi hagués hagut molta més resistència sindicalista … però, eren dones, i bé … Ai, quina falta de visió estratègica per part del sindicalisme masculí!! L’ estratificació ètnica és una etapa més en aquest atac frontal: ara dins del mateix gènere es donen les divisions, per raça, per ètnia, per status d’immigrant. Quina tragèdia.
-Les treballadores domèstiques migrants de l’Estat espanyol (un 80% del total) demanen l’entrada d’aquest ocupació en el Règim General de la Seguretat Social. Et sembla una bona estratègia?
-Bé, no conec els detalls del cas però si enforteix la posició de les treballadores en un context d’atacs frontals per part de la patronal … se m’acut que és essencial, un pas en una lluita que haurà d’abarcar molt més .
-Dius que els ajustos estructurals i les polítiques del FMI i el Banc Mundial (BM) van portar al sorgiment d’aquestes contrageografies.Ara que la crisi del sistema financer ha arribat a Europa i s’estan aplicant mesures similars, quins efectes poden tenir?
-Els ajustos estructurals i les polítiques del FMI i el BM van destruir les economies tradicionals en nom d’una modernització controlada per grans empreses estrangeres i la importació de productes i serveis que fins aleshores s’havien produït a través d’aquestes economies tradicionals- que eren ineficients i tenien massa llocs de treball per a fer el que es podia fer amb menys gent, però precisament per això funcionaven com una mena de teixit enganxifós (sticky web) que permetia a molts ser part de l’economia, encara que fos precàriament. Aquesta modernització trencà aquest teixit, el que generà una caiguda precipitada en la capacitat d’un nombre creixent de llars i de les petites empreses per a formar part de l’economia. Si a això li afegeixes els préstecs (tot sovint forçats) i el privilegis de pagar-los enlloc de desenvolupar el país, tens una situació que promou l’emigració, la trata, etc. A mi m’ interessa recuperar certes condicions que comporten una destrucció tal de la supervivència que empenyen a la migració i a creure el traficant que et promet una bona vida … Deixa’m donar-te unes dades per mostrar l’extrema situació, per exemple, de l’ Àfrica sub-sahariana, que genera aquestes noves migracions cap a Europa (recordem que la pobresa i la subocupació han existit fa molt allà, però no havia emigració com hi ha ara). L’emigració també es construeix. I així és com el sistema per als plans d’ajust estructurals va construir les condicions per a aquests nous circuits de migracions desesperades i de trata de dones i nens. La càrrega del deute extern que aquests països van acumular en la dècada de 1980, i en especial la de 1990, va tenir repercussions importants en la composició de les despeses estatals: en la primera meitat dels 90, el govern de Zàmbia va destinar 13 bilions de dòlars a pagar deute, però només 37 milions per a l’educació primària; les despeses socials de Ghana, van suposar 75 milions de dòlars, però el seu servei del deute, 370 milions, i Uganda va destinar 9 euros per habitant al pagament del seu deute i només un dòlar per la cura de la salut. Aquest és l’escenari que va generar tots aquests nous corrents migratoris i va fer que la trata comencés a tenir èxit. En general, es pot veure com les polítiques de gestió del deute de l’FMI a la dècada dels 80 van empitjorar la situació dels aturats i els pobres , segons dades del PNUD al 2005 i 2008. Moltes investigacions sobre els països pobres documenten la relació entre els governs hiperendeutats i les retallades en programes socials. Aquestes retallades tendeixen a afectar les dones i els nens, en particular, mitjançant la davallada d’inversions en educació i salut, totes dues necessàries per garantir un futur millor.
Tornant al tema dels països europeus en crisi econòmica que no poden pagar els seus préstecs, hi ha molta ressonància amb aquesta situació. El pressupost nacional (que és, a fi de comptes, els impostos pagats per la ciutadania) avui en dia es destina cada cop més i més a pagar a les banques internacionals, enlloc d’invertir en l’educació, el transport, l’habitatge, la salut. El mateix als Estats Units. Això és una tragèdia. Estem desarmant sistemes d’estat que van funcionar molt bé, fins i tot si no van donar cobertura a tota la població i sovint van practicar exclusió social. I per què? Perquè el neoliberalisme polític, la privatització econòmica, el domini d’una lògica financera que ha generat bombolles en comptes de creixement real …. tot això ha portat a una distorsió forta del que hauria de ser un estat, una economia. I no serà fàcil rearmar-ho. Em temo que hem entrat una etapa de brutalitats i extrems.
