A la Universitat de Barcelona, es va realitzar, del 21 al 23 de novembre, una Taula d’intercanvi de sabers i resistències davant les crisis globals: especialment, algunes lluites indígenes i populars davant els embats d’una economia mundial que ha oblidat l’equitat.
Molt impactant ha estat el missatge de les lideresses indígenes del Cauca, més enllà de les paraules. Les mirades de Maria Ovidia Palechor, lideressa del poble Yacuruna, i Marta Cecilia Tunubala, de ACIN (Associació de cabildos indígenes del Nord del Cauca), impressionen per la seva serenitat. I això que elles no acaben de sortir d’aquesta regió tan convulsa de Colòmbia, atrapada entre guerrilles, exèrcit, paramilitars i companyies multinacionals, on les dones, com relaten, poden patir violències inenarrables. Quines són les seves receptes per contrarestar la violència i millorar la vida?
Jesús Chávez, conseller Major del CRIC (Consell Regional Indígena del Cauca, un departament sud-occidental de Colòmbia), va parlar de l’esforç dels Pobles Indígenes de la regió perquè els sigui reconegut el seu territori ancestral. “L’increment enorme de les concessions mineres, que pretenen ocupar el 56% del Cauca sense cap obligació mediambiental, actualment amenaça el nostre sistema de vida”, ha afirmat Chávez. El seu repte ara és elaborar un Pla de Vida basat en l’economia sostenible i en l’agricultura orgànica.
En la trobada hi va intervenir, entre d’altres, Marc Gavaldà, un activista català que ha documentat els estralls de les companyies petroleres entre les poblacions indígenes llatinoamericanes, per sensibilitzar sobre el tema el públic espanyol, Joan MartinezAlier, professor de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB , i autor de diversos llibres sobre ecologisme al Nord i Sud del món i Joana G. Grenzner, de l’Assemblea de les Feministes Indignades, que ha recordat les lluites populars a Catalunya i Espanya contra les retallades, fent un esment especial a Ester Quintana, que va perdre un ull per les bales de goma disparades per la policia.
“Primer cal preguntar-se: cap a on volem anar?” Comença a explicar amb veu pausada Maria Ovidia Palechor. “Al Cauca, ens hem ajuntat 9 pobles indígenes, per ser més forts i fer-nos més visibles davant l’Estat. El moviment indígena està avançant. S’han instal·lat tanques per allunyar guerrilla o exèrcit, controlades per guàrdies indígenes. Tot això és molt important, però, ¿quin canvi estem buscant si no s’incorpora el pensament de la Dona i no es valora el seu treball a la casa i fora? “
“La nostra tradició indígena parla de rols complementaris i paritaris d’Homes i Dones, a més dins de cada un dels éssers humans hi ha energia femenina i masculina al mateix temps. Però hi ha un deute històric cap a les Dones, s’ha exclòs el seu pensament i s’ha ignorat la seva aportació en les lluites indígenes: per això ara ens trobem empantanegats en guerres infinites (on s’expressa el llenguatge “masculí” de l’agressivitat), com les que afligeixen Colòmbia. Les Dones tenim una manera diferent de sentir, mirar, pensar, que abasta els detalls, que vetlla pel bé de tots. Però el model educatiu, polític, social i econòmic dominant nega aquesta saviesa, i ha deixat a les Dones fora les escoles, per no haver de tenir en compte la seva intel·ligència “.
“Per això hem conformat les” Tulpas “de les Dones, per enfrontar juntes les situacions difícils que trobem cada dia, els desplaçaments, les violacions, els problemes familiars. Són cercles d’intercanvi i trobada que recorden el fogó on les nostres àvies explicaven històries i transmetien sabers. Els cercles representen també els cicles, com el de la vida o de la lluna, amb la menstruació. Volem seguir conservant les pràctiques de la medicina natural, els coneixements de les llevadores, i en espai públic el tema de la defensa dels idiomes indígenes. Tractem de sensibilitzar les noies a no involucrar-se amb els grups armats, ja que la presència de tanta gent armada espanta la mainada, arrasa amb les plantes medicinals, no respecta els territoris sagrats “.
“En el procés organitzatiu dels Pobles Indígenes trobem de vegades actituds masclistes, però estem convençudes que es poden superar, conversant. Aquests homes masclistes són alhora pares dels nostres fills. No podem dir que aquest camí ha estat o segueixi sent fàcil, però hi ha líders que ens donen suport i vénen a escoltar-nos. Sabem que abans de tractar de resoldre els problemes allà fora, hem de curar el nostre cos i ment, reconnectant amb els nostres germans majors, la lluna, la terra, el cel. Fent el silenci dins nostre, i en els cercles, buscant les estratègies més adequades per trobar solucions. Així tenim més serenitat i esperança “.
“Les Dones hem creat el Moviment social contra la Guerra i per la Pau, i les Corts de Dones, que fan audiències públiques per crear memòria col·lectiva i busquen una reparació integral, perquè aquestes injustícies no es repeteixin. Molts supervivents reclamen els seus drets des de 1995. En tots els espais internacionals anem denunciant els sofriments de les Dones i de tot el poble. Ara volem restaurar a Colòmbia aquest principi de complementarietat i paritat amb l’Home “.
“Tot el nostre discurs té la seva arrel en l’espiritualitat. El SumakKawasy, el “bon viure” dels indígenes, el viure amb més sobrietat i solidaritat al Nord, són part de la lluita comuna per preservar la vida a la Mare Terra. Se sent també amb el cor, i no només amb la ment, quan s’acaba l’esdeveniment agafades de la mà, en cercle. I se surt, gràcies a aquests meravellosos testimonis, amb més energia i pau per enfrontar el que bull allà fora, en el món”.
