Giulia Tamayo es va indignar davant el silenci còmplice de testimonis directes de les 300 mil esterilitzacions forçades al Perú. D’aquell ‘silenci culpable’ de tot el personal de salut, dels i de les qui varen tenir poca o nul·la capacitat d’indignar-se i denunciar en el seu moment el que succeïa. En canvi, Giulia, posant en risc la seva vida, i patint poteriorment l’exili a Espanya, va desafiar a l’adversitat.
Una matinada del 9 d’abril de 2014, Giulia Tamayo León, advocada i activista feminista, amb una àmplia i reconeguda acció vindicativa a favor dels drets humans de les dones a Amèrica Llatina i del món, va partir deixant un valuós llegat: llavors de justícia, veritat, igualtat, reparació, dignitat, i la més important, la d’estimar la humanitat.
“Giulia és d’aquelles persones que no et deixen indiferent, que amb el seu compromís i les seves accions transformen les realitats per més adversitat que hi hagi en elles. És un exemple que hem de seguir totes les persones i organitzacions que treballem a favor de la justícia i els drets humans”, va afirmar Maria Cañadas, Vocal de Gènere de la Fede.cat-organitzacions per a la Justícia Global, durant l’acte d’homenatge que, el 17 de setembre es va celebrar al Centre de Cultura de Dones la Bonne a Barcelona, al costat d’altres organitzacions com la Independent -Agència de Notícies amb Visió de Gènere_, la Iniciativa pels Drets Humans de Dones Esterilitzades, la Xarxa Migració, Gènere i Desenvolupament, la Casa Iberoamericana de la Dona Barcelona, Arrels i Ales i Haurralde Fundazioa, van oferir per recordar i celebrar la vida de Giulia Tamayo.
José María García Ríos, el seu company de vida i activisme, que també va ser present en aquest homenatge, va expressar amb emoció: “Giulia va ser una gran companya: s’indignava davant de cada injustícia, acollia en el seu cor les causes de les víctimes i entrava en acció. És de les que Bertolt Brecht qualifica de imprescincibles: Giulia va lluitar tota la vida, de sud a nord, d’oest a est, sense reparar en el preu, va portar una vida de coherent indignació, contagiosa alegria i immensa tendresa, en defensa d’una vida bona”.
Durant l’acte es van compartir valuoses reflexions que Giulia va deixar al llarg de les seves experiències en defensa de la vida i dignitat de les poblacions humanes. “Les persones que defensen els drets humans encara pateixin moments enormement difícils, desenvolupen capacitats per no deixar-se vèncer. Estimar les persones que són víctimes d’abusos comporta exposar-se al patiment no només per l’empatia amb elles i per les represàlies per exercir el que són legítimes activitats, sinó per la incomprensió dels que no valoren aquests esforços”.
José María García, va relatar que “exiliada, va treballar els seus últims 15 anys a la secció espanyola d’Amnistia Internacional, amb alguns parèntesis per donar suport a l’Àfrica i La nostra Amèrica. Des del Perú i Colòmbia a Haití, de la Casamance senegalesa a la Kisangani congolesa, passant per les tabancas guineanes, estant amb les persones que busquen familiars a les fosses comunes a Espanya -Burgos, Sòria, Extremadura … -, amb les famílies en desallotjaments forçosos a Barcelona, al Cabanyal valencià, a la Cañada Real i a la Puerta de Hierro madrilenyes; Giulia es va acostar a la gent vulnerada, es va assabentar de les injustícies que els afecten, es va indignar, i va actuar”.
Drina Ergueta en representació de la Casa Iberoamericana de la Dona a Barcelona va afirmar: “Nosaltres les dones llatinoamericanes ens sentim orgulloses de defensores com Giulia, perquè ella és l’evidència que els orígens poc importen quan es tracta de contribuir des de les pròpies capacitats en la lluita per la defensa de la dignitat, i ella amb la seva acció ho va fer possible”.
“Una ésser humana que ens toca el cor, que ha lliurat mil batalles i ha fet una contribució important a la humanitat: comprendre que la protecció i promoció dels drets humans no té fronteres”, va dir María Eugenia Blandón en nom de la Xarxa de migració, Gènere i Desenvolupament.
Giulia Tamayo investigant els desallojatments
“Ens emociona evidenciar que la trajectòria de Giulia ha deixat un llegat important en diverses parts del món. Des de les dones periodistes que apostem pel treball de comunicació amb enfocament de gènere, expressem el nostre reconeixement a aquesta valuosa activista. I quin millor reconeixement que comprometre’ns a seguir el seu exemple?”, va expressar Amada Santos en representació de La Independent, agència de notícies amb visió de gènere.
“Giulia va venir a Barcelona a fer un taller sobre la importància de la CEDAW com a eina efectiva per a la incidència en drets humans de les dones, amb les ONG que treballem en el sector de cooperació al desenvolupament. Ella afirmava que la cooperació transformadora era la que contribuïa no només a la millora de condicions de vida, sinó la que es comprometia amb les causes justes. És a dir, que allà on hi hagués injustícia, violències i discriminació, enfortís les capacitats de la població per a la defensa i promoció dels seus drets i també fes denúncia”, van dir les integrants de la Comissió de Gènere de la Fede.cat-Organitzacions per a la justícia global.
Giulia va ser una destacada investigadora que observava amb visió crítica l’acadèmia. José María García ens va compartir un fragment del seu últim assaig: “Investigar i actuar davant el patiment dels qui pateixen abusos, lluny de reposar en un saber d’experts purament tècnic en els termes que certa modernitat en curs preconitza, constitueix -en paraules de Gandhi -una disposició meditada per oposar-se a la mentida i resistir amb mitjans sincers”.
Quan ella investigava tots les causes i fets esdevinguts a les zones andines del Perú, ho va fer sota amenaça, però la seva perseverança d’amor humà i la valuosa confiança que sentien les dones cap a ella, ja que la reconeixien com a germana, varen fer que continués sense por. I tot i la poca comprensió que li van brindar algunes persones o institucions, va presentar la seva anàlisi i la veritat de les esterilitzacions forçades a “Silenci i Complicitat” i en “Res Personal”, dos estudis elaborats amb minuciositat, a més d’altres escrits i informes pertinents que es van elevar davant les institucions públiques peruanes, davant la Cort Interamericana de Drets Humans, Amnistia internacional i diversos organismes a nivell internacional.
Giulia es va indignar davant el silenci còmplice dels i de les que foren testimonis directes de les 300 mil esterilitzacions forçades al Perú. D’aquell ‘silenci culpable’ de dels i de les qui varen tenir poca o nul·la capacitat d’indignar-se i denunciar en el seu moment el que succeïa, i així van perpetuar la impunitat dels seus principals responsables. En canvi, Giulia, posant en risc la seva vida, i patint poteriorment l’exili a Espanya, va desafiar a l’adversitat. Així va ser la seva acció i pràctica personal, en coherència amb la raó per la justícia i el cor per la veritat.
Gilia Tamayo amb les dones esterilitzades de Anta (Cusco)
El seu company va evidenciar: “En Giulia jo vaig trobar una dona única. I lliure: No meva, ni de ningú, ni d’ella mateixa si més no … Passant els anys al seu costat, jo notava com Giulia creixia i creixia fins a les cotes que avui li reconeixem, molt per sobre de les meves capacitats. Quan la gent em lloava aquesta brillantor seva, jo els confiava: ‘i més gran és encara el seu cor'”.
Amb guitarra i veu, tal com ella gaudia amb qui compartia el camí vindicatiu, el seu entranyable fill Alonso Landa Tamayo i la meravellosa cantant mexicana Muna Makhlouf van tancar aquest homenatge, on les llavors de Giulia es van sembrar novament.
